FOTOGRAFIA I MEMÒRIA

Exercici de reconstrucció del nostre passat de forma col·lectiva

La iniciativa va sorgir de la classe de cultura audiovisual (primer de batxillerat), mentre tractàvem el tema dels pioners de la fotografia. Vam acordar que un exercici del curs seria portar la fotografia més antiga de la família i ens vam topar amb troballes com aquestes:

Aquesta és una de les fotos més antigues que he trobat. En ella apareix un grup de soldats de la guerra de Cuba; no sé l'any exacte en que es va fer la foto, però hauria de ser entre el 1868 i el 1898. Un dels soldats que apareix a la fotografia és un parent llunyà meu, que pertany a la part de València de la família. Sílvia

Joseph Kennedy i Mary Shaw, 1880.
Joseph és el rebesavi del meu pare. Va néixer a Dunganstown, Wexford (Irlanda). Va conèixer a Mary Shaw quan treballava de detonador a unes mines d’Escòcia, es va casar amb ella i van tornar a Irlanda. Van tenir 10 fills però sol van sobreviure la infantesa 4.
Curiosament, James Kennedy (el pare de Joseph Kennedy) i Patrick Kennedy (el besavi del president d’Estats Units, John F. Kennedy), eren germans. Júlia.

La nena de la fotografia és la cosina del meu avi. Aquí devia tenir uns 6 ó 7 anys, va morir al 2009, quan tenia 99 anys. La foto està feta sobre el 1916. Es va fer a Tarragona a l'estudi d'un fotògraf. Sembla ser que l'escenografia, i el gos, era part de l'estudi fotogràfic i es feia servir per a les fotografies infantils. Ruben

Aquí teniu una mostra de les fotografies aportades per l'alumnat:

Fotografia i memoria from eloisa valero

Amb tot aquest material inicial, vam encetar una exposició al vestíbul de l'institut, amb la intenció de fer una crida a tota la comunitat educativa i, d'aquesta manera, poder ampliar l'exposició a la biblioteca del centre.

Una activitat complementària ha estat la visita a l'arxiu històric de Tarragona amb l'alumnat de cultura audiovisual. A l'arxiu hem pogut veure daguerrotips, plaques de vidre, fotografies estereoscòpiques, fotografies acolorides a mà amb anilines... i ens han explicat els diferents suports fotogràfics (vidre, metall, paper, pel·lícula) i la manera de restaurar-los i conservar-los en bon estat.

La Maria, molt interessada en observar els daguerrotips

Un exemple de fotografia estereoscòpica

A més, hem tingut la sort que l'arxiu ha col·laborat cedint material per a l'exposició del nostre centre, com ara plaques de vidre amb el seu estoig de fusta i diferents fotografies de Tarragona als anys 40, en especial aquelles que mostren zones properes a l'institut. D'aquesta manera podem apreciar els canvis urbanístics esdevinguts. Les fotografies cedides procedeixen del fons Foto Raymond i Valentí Canadell.

Entre les fotografies aportades a l'exposició per la resta de la comunitat educativa en destaquem:

El meu avi va nèixer a l'abril de 1921 i pertanyé a la "lleva del biberó" que va ser el nom que van rebre les lleves republicanes del 1920 i 1921 durant la guerra civil. Primer van cobrir tasques auxiliars, però el 25 de juliol de 1938 ja participaven a l'ofensiva republicana a la Batalla de l'Ebre, quan només tenien disset anys. El meu avi no va anar al front perquè al poble es van amagar als arjups de les casetes de les finques. Acabada la guerra corregueren sorts ben diferents. Alguns als camps de concentració, altres a les presons franquistes, altres a batallons de treballadors repartits per tota Espanya on feren el servei militar a Saragossa, Barcelona, Madrid, etc. El meu avi va haver de fer tres anys de servei militar a Barcelona. Daniel

Fotografies de soldats fent el servei militar a Granada. Es tracta dels germans de la meva besàvia. Segurament són fotografies realitzades durant el primer terç del segle XX. És interessant observar la calavera que presenta en diversos llocs un dels soldats i que després seria utilitzada per les SS a Alemanya. Vanesa.

L'àvia Maria Galtés Majà, la meva besàvia, àvia de la meva mare, cap el 1886. Va treballar tota la vida de filadora a la fàbrica de Cal Boyer, a Igualada (Barcelona), on també va treballar la seva filla. Casada als dinou anys, va tenir deu fills, dels quals en van morir dos. Els amos de la fàbrica estan a la primera fila de baix, i crida l'atenció dues dones que duen un rodet de fil a les mans. Joan

Maria Pareta Galtés (Igualada, 1903) (la setena començant per dalt i per l'esquerra), la mare de la meva mare, cap els 18 anys, feia de nuadora des dels nou anys a la fàbrica de Cal Boyer, a Igualada (Barcelona), d'indústria tèxtil (es venia d'una indústria de la pell al S.XIX de molt de prestigi). Posteriorment, ella va aprendre a ser ordidora, i tan sols va anar a l'escola nocturna el just per aprendre a escriure el seu nom i llegir molt poquet, mentre els nois anaven a l'escola fins els catorze anys. Penso que, si els estudiants d'avui dia visquessin aleshores, ja faria molt anys que estarien treballant, i no sabrien llegir ni escriure com ara sí que poden: caldria fer una acurada reflexió a tots nivells de què comporta aquesta imatge històrica. No vull pensar en com, tal i com van les coses avui dia, sembla que ens en riguem dels sacrificis que van fer els nostres avis per guanyar-se la vida, i sinó fixeu-vos en les expressions dels seus rostres. La fotografia, l'original de la qual té la meva mare, es va incloure en el cartell que anunciava l'Exposició “Les dones treballadores de Cal Boyer”, que es va celebrar a la tardor de 2004, a l'edifici de la mateixa fàbrica on elles treballaven, i que avui dia és la seu del Museu de la Pell d'Igualada i Comarcal de l'Anoia. Joan

Maria Cabanes era la tia del meu besavi. Va ser mestra de l'Aldea entre 1870 i 1920, aproximadament. A les classes, els nens i les nenes estaven separats, ella era la mestra de les nenes de 4 fins a 14 anys. A la foto on està amb les nenes grans i ha una senyora que ajudava a la mestra i ensenyava a cosir i a preparar-se per les feines de la llar. Pilar

Aquest nen és el meu pare. Corria l’any 1930, i aquesta va ser la primera i única fotografia de la seva infantesa. Tenia quatre anys.

El seu rostre expressa una certa tristor i timidesa, i hi destaquen uns ulls grans i observadors, que ho volen aprendre tot. La maneta,  una mica oberta sobre la cama que li penja, comunica tranquil·litat i confiança. La seva és una roba senzilla, amb la pols del carrer enganxada a les sabates de tant de jugar-hi, segurament, amb altres nens a la pilota.

Aquest petit es va fer gran, i molts d’aquests trets que reflecteix aquesta primera foto l’han acompanyat sempre: una certa timidesa, les ganes aprendre al llarg de tota la vida, la bondat, la confiança en els altres... I la lleugera tristor i serietat en l’expressió, poc a poc, van donar pas a una felicitat íntima, aconseguida estimant generosament...i sentint-se estimat.

Aquest nen va morir fa un any, amb poc més de 84. I la seva, al final, va ser una vida plena i feliç. Lourdes

Foto de 1947 en Barcelona. Mis bisabuelos, José Sagnier y Sanjuanena y Maria Cristina Muñoz y Canga-Arguelles, ella descendiente de Alfonso XII, estan en un evento importante, la boda de uno de sus catorce hijos -el creador de las motos de montaña Bultaco y Montesa-, y esa es la razón de que lleven vestimenta de tal elegancia: ella con mantilla española y él con el uniforme de general. Claudia

Als anys vint, als pobles de l'interior, hi havia el costum que les persones s'anessin a retratar en estudis de la capital (Tarragona o Barcelona) amb la seva roba més elegant: després del casament, després d'un bon any de collites, en el naixement d'un nou fill...  Els estudis de fotografia ho tenien tot preparat per tal de representar la parella amb el seu millor aspecte i fer-los contents: home dret, tibat, i amb la mà recolzada en algun moble complement, dona asseguda o també dreta amb algun element floral i recolzada en un altre element del mobiliari. Naturalment, la pel·lícula amb els retocs adients. En tot cas, aquestes fotografies d'estudi són un testimoni fidel de les formes de vestir i de les modes de l'època. En la foto tenim els avis paterns d'en Joan Giné, de Falset. L'avi té vint anys més que ella, el retocador ha fet una bona feina. A ella no li va caldre, donada la seva jovenesa resplendent. La família Giné, molt prolífica i parencera, prové d'una grans propietaris rurals del poble d'Els Guiamets, al Baix Priorat. Joan

Aquesta ha estat la fotografia més gran de l'exposició (46'5 x 56 cm.), és per això que hem pogut ampliar alguns detalls, per fixar-nos en els retocs fotogràfics, fets amb pinzellades de pintura, per l'estudi fotogràfic Chinchilla de Tarragona.

El Joan va voler exposar, al costat d'aquesta fotografia, un document on s'explica la mort del seu avi, en tràgiques circumstàncies:

L'arxiu històric de Tarragona també ens va facilitar fotografies del fons Joaquim Cabezas Rectoret tan divertides com aquestes, fetes a diferents fires, cosa que ens va donar idees per fer més interactiva la nostra exposició.

Per això vam imprimir un cotxe antic i vam convidar als visitants de l'exposició a fer-se la fotografia. A més, tothom ha tingut l'oportunitat d'escriure el seu primer record a la llibreta de l'exposició.

De records, n'hem col·leccionat de tendres, dolorosos i inquietants, com ara veureu:

Per últim, la ressenya de l'exposició al Diari de Tarragona:

MOLTES GRÀCIES a tots els participants!!!

L'experiència educativa "Fotografia i memòria" s'ha compartit a les IV Jornades Educació i Arxius. El món educatiu, usuari de l'arxiu per a la recerca, de l'Arxiu Nacional de Catalunya i l'ICE de la UB, 27 i 28 de juny de 2013. La publicació de les comunicacions la trobareu a l’enllaç: http://hdl.handle.net/2445/54765

L'experiència "Fotografia i memòria" publicada a la revista "AULA de secundària":

L'article complet el trobareu al número 8 de la revista, Maig-Juny 2014.

Al 2013 s'ha fet a Constantí (Tarragona) una iniciativa semblant anomenada Veïns a la fresca impulsada per l'arxiu municipal i l'ajuntament: http://www.arxiudeconstanti.cat/?p=624

 

Es tracta d’una mostra fotogràfica que aplega més d’un centenar de retrats dels veïns que han viscut o viuen actualment als carrers de la Vila de Dalt, concretament als carrers del Castell i Església Vella, Raval de Sant Cristòfol i plaça del Castell. La curiositat i el valor afegit és que els retrats s’exposen, ampliats a mida considerable i impresos sobre lona, a les mateixes façanes de les cases pairals on vivien, a mode d'exposició artística i d'exercici de memòria històrica sobre la vida a Constantí al segle XX.

La senyora Conxita al costat de la seva fotografia de casament

La senyora Conxita amb la fotografia dels seus fills quan eren petits

LLuis Maria al costat de la fotografía de la seva primera comunió

També hem descobert que, a l'escola El Martinet (Ripollet), han desenvolupat una experiència similar anomenada "Històries de vida", en la qual els nens i les nenes entrevisten a diferents membres de la familia per reconstruir la història dels seus avantpassats.

Per últim, us volem recomanar la iniciativa Capsa de sabates: http://capsadesabates.tarragona.cat/, el gran àlbum familiar de Tarragona. Aquest lloc web està administrat per l'Arxiu històric de la ciutat de Tarragona.

NARRACIONS DIGITALS O STORYTELLINGS

Exercici d'autoretrat al·legòric a partir d'un objecte personal

Alumnat de 3r d'ESO, visual i plàstica, Institut Martí i Franquès, curs 2011-2012

30 de gener: després d'haver fet dibuixos del natural i havent dibuixat un autoretrat davant del mirall, ens endinsem en un exercici d'autoretrat molt més personal.

Ens hem assegut en rotllana i cadascú ha mostrat un objecte triat per a l'ocasió, explicant perquè l'havia escollit i perquè era important per ell/a. Llavors ha passat una cosa ben curiosa: en parlar sobre alguns objectes, en especial aquells relacionats amb els avis, ha hagut moments molt emotius, fins i tot hem arribat a les llàgrimes.

La Marta, mentre explicava el seu objecte, ha estat la primera que ha començat a emocionar-se i plorar, poc després l'han seguit la Diana, la Berta, la Laia... Per què ens fas fer aquests treballs, Elo? s'ha queixat el Pol, en veure el panorama. Doncs perquè es tracta de fer un autoretrat íntim i personal, que parli sobre el que ens interessa, el que sentim, el que ens preocupa, etc.

3 de febrer: hem seguit amb la posada en comú dels objectes triats. Semblava que, en aquesta ocasió, tot era més fàcil perquè ja ho havíem experimentat el dia anterior. Ja en la recta final de la classe, Ana i Paula han explicat que, pel fet de ser bessones, sempre han estat juntes i tenen por de separar-se en el futur. Llavors sí que hem tornat a emocionar-nos tots i totes. També ens ha passat en sentir al Dani, que ens ha fet partícips de la intensa relació afectiva que tenia amb el seu avi.

6 de febrer: hem dedicat l'hora de classe a escriure unes 10 línies de text sobre l'objecte i a enregistrar la veu amb un MP3. Alguns preparaven la carpeta amb les imatges que farien servir per il·lustrar la seva narració. La Jasmina havia avançat feina a casa i ja portava el treball pràcticament fet.

Exemple de guio previ a l'enregistrament de la veu en off:

10 de febrer: última sessió de classe dedicada a editar la narració digital amb el programa Movie Maker. Encara hi havia gent enregistrant la veu en off. Vam començar a projectar els treballs més avançats a la pantalla.

Aquest exercici de narracio digital s'inclou dins d'una sèrie d'exercicis sobre el tema de l'autoretrat, com l'autoretrat davant del mirall:

O l'autoretrat avatar (http://faceyourmanga.com/):

24 de febrer: estrena oficial dels storytellings a classe. Hem comentat alguns aspectes tècnics i de contingut dels diferents treballs presentats. En projectar algun dels vídeos, ens hem tornat a emocionar. Aqui teniu alguns dels storytellings acabats:

Armine ha treballat a partir d'una entrada amb la qual va assistir a un concert de Justin Bieber.

Luis va portar un guants de porter i ha dedicat el seu treball a la seva afició favorita.

Juan s'autoretrata com un apassionat del skateboarding.

Arnau s'autoretrata a través de la seva mascota.

Irene s'autoretrata a partir del collaret que li van regalar les seves amigues.

Edu ha treballat a partir d'una pilota de futbol del Barça.

Marta s'autoretrata a partir de la gent que més estima.

Cris fa un homenatge als seus millors amics.

A partir de fotografies de les seves germanes, Paula explica la bona relació que té amb elles.

Anna dedica el seu treball a les seves cosines.

Biel i la seva passió: nedar

Valoració final del treball per part de l’alumnat

T’ha agradat fer-ho? Sí, perquè m’agrada parlar de les coses importants per mi (Cris). Sí, perquè hem pogut tractar un aspecte personal i sentimental, cadascú ha ensenyat la seva part més oculta i mimosa (Laura). Sí, molt, perquè crec que és una bona manera de retratar-nos a nosaltres mateixos i a la vegada hem aprés a fer servir el Movie Maker (Marta). Sí, perquè et dóna l’oportunitat d’explicar alguna cosa teva als altres (Alejo). Sí, perquè en redactar l’escrit m’he adonat que estimo molt el meu germà i que és molt important per mi (Laura). No massa, trobo que per fer aquest treball podíem haver treballat un altre tema que no la nostra vida personal (Dani). Sí, perquè ha sigut una forma de veure el que tenim i estimem (Laia). Sí, molt, trobo que aquesta forma d’autoretratar-se et pot fer reviure vells records que tenies oblidats o simplement et costava transmetre (Guillem). Sí, perquè ens hem conegut més entre tots i perquè és una cosa diferent (Anna). No, perquè no m’agrada mostrar les meves coses (David). M’ha agradat fer-ho perquè he recopilat fotografies que mai havia vist o no me’n recordava, ho vaig parlar amb el meu avi i vam passar més temps junts (Oscar).

Què opinen del resultat familiars i/o amics? Que és commovedor (Cris). Els familiars estan encantats i els amics també (Paula). Els hi agrada, però he de millorar alguns aspectes tècnics (Eduard). Als meus familiars els hi ha agradat molt, ja que els toca molt a prop i els ha agradat el valor que he tingut en fer-ho (Irene). No ho he ensenyat a ningú (Laia, Biel, Alejo, Otger). Que els ha agradat moltíssim (Marta). Al meu avi li va agradar molt i això és una de les coses que més m’importa (Oscar). Que és molt emotiu (Guillem). Als meus pares els hi agrada i no ho he ensenyat a cap amic (Rafa). A la família no ho he ensenyat i als amics els ha fet gràcia (David). Els hi va agradar veure fotos de quan érem petits (Berta). Que després de les hores que li vaig dedicar la nota ha sigut baixa (Dani). Opinen que ha sigut un vídeo en el que he pogut expressar tot el que sento, però també opinen una cosa negativa: que les imatges passen molt ràpid, però en general m’ha quedat molt bé (Jasmina).