fer visible l'invisible...: 2012

RETRAT I AUTORETRAT
Exercici d'exploració de les possibilitats del gènere del retrat i l'autoretrat

Pep Escoda

L'experiència va començar amb l'estudi del llenguatge de la imatge (tipus de pla, angles de visió, composició, il·luminació, etc.) i amb una visita a l'exposició "El calaix dels somnis" de Pep Escoda en la qual vam tenir la sort que ens acompanyés el propi artista.

També vam fer recerca i exposició oral a classe d'alguns fotògrafs retratistes com: Diane Arbus, Richard Avedon, Cecil Beaton, Elina Brotherus, John Coplans, Rineke Dijkstra, Desirée Dolron, Elliot Erwitt, Joan Fontcuberta, Robert Frank, Alberto Garcia Àlix, Philippe Halsman, Lee Jeffries, Sabine Koe, Dorothea Lange, Annie Leibovitz, Loretta Lux, Sally Mann, Arnold Newman, Helmut Newton, Arnulf Rainer, Humberto Rivas, Lucas Samaras, Helen Sear, Cindy Sherman i Francesca Woodman. Altres artistes treballats a classe com Karrah Kobus, Alex Stoddard i Diego Verges van ser proposats pel mateix alumnat.

Una mostra del treball fet per l'alumnat de cultura audiovisual, de primer de batxillerat de l'institut Martí i Franqués, sobre el tema del retrat i l'autoretrat durant el curs 2012/2013:

Clara: Convertint el passat en present

Un cop més em trobava en aquell punt en què no sabia ben bé què podia fer per aquest exercici. Em rondaven pel cap moltes idees però cap d'elles m'acabava de convèncer.

Va donar la casualitat que un dia, després d'anys d'estar guardats i criant pols, algú de casa va baixar els àlbums de fotos vells de l'altell. Per curiositat vaig començar a fer-los una ullada, i contínuament un somriure em corbava els llavis. Recordava molts d'aquells moments immortalitzats en aquells àlbums. D'altres ni en tenia memòria, però totes aquelles fotos tenien una cosa en comú: eren part de mi i de la meva història. Eren molt importants. Així doncs, em va començar a córrer pel cap una idea. Volia fer que tots aquells moments que havien quedat enterrats en el passat tornessin al present, volia reviure'ls d'alguna manera. Volia que el passat i el present es confonguessin: condensar aquesta paradoxa en un seguit de fotografies.

Aquest és, doncs, el resultat:

Finals del 1997 a casa de mon àvia i novembre del 2012.

22 de febrer del 1992, el casament dels meus pares, i novembre del 2012.

Any 2000, sortida en vaixell amb el cole (anàvem a P-4), i novembre del 2012.

Paula: We all are people

UGLY:

No creo que haya nada que decir. Simplemente soy fea, y la gente se ha metido conmigo por eso desde que era muy pequeña. Recuerdo que al principio dolía bastante que la gente me lo dijera, a la cara o a la espalda, pero ahora, con el tiempo, ya he aprendido a ignorar todas esas burlas. Lo que no entiendo es porqué la gente se mete con los demás por su aspecto. Quiero decir: una persona calva SABE que es calva. ¿Entonces porqué tienen que recordarme tan a menudo cómo soy físicamente? Sé que soy fea, no hay porqué repetírtelo porque no me estaréis contando nada nuevo.

SHY:

Pues elegí shy porque a consecuencia de eso me limito a hacer cosas que para otra gente seria lo más normal del mundo, también al ser una persona tímida te encuentras más obstáculos en la vida que puede que algunos no sean muy fáciles de superar porque la timidez te impide hablar o expresarte como a ti te gustaría y siempre se vive con el miedo de lo que pueden pensar los demás sobre ti. Si escogí shy es porque para conseguir mi sueño tengo que estar delante de un público y la timidez hoy por hoy me impide hacerlo, así que la timidez es un aspecto de mí que me gustaría cambiar y sé que para eso me queda un gran camino de esfuerzo.

ABUSED:

Sucedió al volver hacia casa. Atajé por un escampado para llegar pronto a casa y poder estudiar tranquilamente, cuando me encontré con uno de mis compañeros de clase. No quiero contar qué pasó a partir de ese momento, pero fue horrible. Es algo que me gustaría poder borrar de mi pasado, o al menos olvidarlo.

WEIRDO:

Yo siempre he sido un poco extraña. Por mis gustos musicales, por mi forma de vestir, por las cosas que veo en la tele... Bueno, por mis gustos en general. Nunca he sido una de esas personas que sigue "las modas", es más, ¡las odio!
Me gusta ser diferente y única, saber que soy especial a mi manera, pero eso nunca me ha traído nada bueno. La gente de mi alrededor siempre me ha dicho que soy un bicho raro porque me gusta la cultura japonesa en general. La música, la comida, la escritura, la vestimenta, los dibujos animados... Todo lo japonés me impresiona. Y, si a mis gustos "raritos", le añadimos que visto de forma un poco punk-rock, que soy bastante reservada con la gente, y que las cosas que más me gusta hacer no son ir de compras o ver el fútbol... En mi instituto, lo llevo chungo.
En primaria a las horas del patio me sentaba en "mi rincón" y leía libros o escuchaba música. Nadie quería saber de mí porque no me iban los tazos o saltar a la comba.
Aunque ahora ya tengo mi grupo de amigos, y aunque seguimos siendo algo raros, somos raros en conjunto; ya no me siento apartada o marginada. No sigo siendo un "bicho raro". Porque bajo todas esas capas de "rareza" hay una persona con sentimientos, y eso nunca lo han tenido en cuenta hasta ahora.

INSECURE:

Porque soy muy insegura, simplemente, soy demasiado perfeccionista y al no parecerme bien nunca nada de lo que hago, eso me hace crear muchísima inseguridad.

GAY:

Cuesta mucho que una persona acepte que te gusta alguien de tu mismo sexo. El año pasado un grupo de canis se metía conmigo por ello. Como dice una amiga mía: “¿Si es amor, qué más da?” Pues eso no lo entienden.

ANOREXIC:

Tenemos problemas alimenticios. Solamente uno de los dos tiene anorexia, pero el otro está en camino. No es algo fácil de llevar. Empiezas a verte gordo/a, dejas de comer a menudo, la comida te da asco... El problema está en que sabes lo que te pasa, pero no sabes cómo remediarlo. Aunque muchas veces la gente no es consciente de ello.

SCREAM:

Somos unas chillonas. Nos encantar chillar y nos alteramos por cualquier cosa. Tenemos un tono de voz demasiado alto y eso muchas veces molesta a los demás y nos llaman la atención por ello.

FAT:

Desde que tengo memoria la gente me ha llamado gorda. A veces me hacían ruidos de vaca para que me sintiera mal conmigo misma.

UNLOVED:

Es porque todo lo que me pasa, todo lo que siento negativo es por eso. Yo antes no me veía gorda, hasta que había gente que me empezó a decir gorda, al principio me daba igual, pero incluso se metían conmigo y me pegaban y ya iba a insultos más feos. Incluso mi abuela me dijo que estaba demasiado gorda por mi edad. Y todo es por eso, por no sentirme lo suficientemente querida por nadie.

Helem: Maquilla la realitat

En aquest treball he volgut expressar la capacitat que tenim les persones de fingir i ocultar els nostres sentiments, també té a veure amb la nostra hipocresia però sempre es mostra positiva davant de les coses que en realitat ens fan mal per dintre. Perquè s'anomena maquilla la realitat? Perquè per algunes persones el maquillatge els fa sentir-se més segurs de si mateixos, però també és una capa, una màscara que et crees tu mateix, perquè vols creure que tot està correcte però al cap i a la fi acabes sent una altra persona davant dels altres.

Primera imatge: la tristessa de la persona, el que realment sent, amb el maquillatge distorsionat per els seus ulls, perquè ha plorat, una cara trista, desolada, sense esperança ni camí, sense cap fe en si mateixa, és un pla mitjà, la llum és frontal, en aquesta imatge he utilitzat dos focus.

Segona imatge: en aquesta imatge es treu el maquillatge vell, seria el primer proces, la imatge és més fosca, aquesta imatge mostra una mica la rutina de fer el mateix de sempre, pla mitjà, llum frontal, en aquesta només he utilitzat un focus.

Tercera imatge: aquí es mostra amb un pintallavis a la mà, seria la primera capa, la seva màscara, és el proces final, que passaria a donar una cara falsa, pla mitjà, llum frontal, un focus, la imatge és fosca perquè volia transmetre una sensació de tristessa.

Quarta imatge: és el producte creat per la persona mateixa, és la capa final, la imatge és més clara perquè volia fer èmfasi en la seguretat que es mostra en la persona i en aquest somriure que a primera vista es veu real, pla mitjà, llum frontal, en aquesta he utilitzat dos focus.

Sergi: Autoretrat

Al principi volia fer un mosaic de nou fotos, però clar, quedaria molt petit i quasi no es veurien les expressions. Per tant he fet cada foto en gran i cadascuna expressa una emoció diferent.

A la primera expresso la felicitat, per tant surto somrient amb els dits, expressa que estem obligats a ser feliços encara que tot sigui negatiu.

A la segona surto somrient, la corba més bonica que hi ha en tot el cos.

A la tercera tinc la cara estranya, com si alguna cosa em sorprengués i no sàpigues el que és.

A la quarta surto sorprès, i amb els efectes produits per l'impacte d'aquella cosa que tant m'ha sorprès.

A la cinquena faig una ganyota, amb les ulleres de sol posades i treient la llengua. Expressa que a la vida s'ha de fer algunes bogeries, encara que siguin petites.

A la sisena surto mossegant-me les ungles, tot nerviós i preocupat. També sembla que tingui moltes coses per dir i me les guardo per timidesa o por d'espatllar-ho tot.

A la setena tinc la cara trista, tot és negatiu i no té cap solució.

A la vuitena em tapo els ulls amb les mans encara que les obro una mica, expressa curiositat, que pot ser bona o dolenta.

Finalment, a la novena m'he girat el cap per poder-hi ensenyar l'implant coclear i és més que una expressió, és una mostra que gràcies a l'instrument la discapacitat no m'hi impedeix ser una persona igual que els altres.

Alina: NO és estètic!

Vaig arribar a la idea de fer aquest treball perquè molta gent considera que els tatuatges són estètica o una moda. Jo volia fer veure que hi ha gent que per ella no es això, ni molt menys!
Vaig crear el meu treball sobre una revista de moda, perquè com ja he dit, molta gent ho compara amb modes doncs em semblava una bona indirecta, també he intentat que cada tatuatge estigui al mateix lloc que al cos del model amb que no es veu molt.
Amb el format imprès que he fet servir (com si fossin Polaroids) volia donar un caràcter més espontani a les fotos.

La portada

A la posada en comú, em faig emocionar amb alguns treballs, ja que em recordaven a moments que he passat a la meva vida, personalment es molt més difícil que m'emocioni una pelicul·la ja que hi han personatges que interpreten un moment, una sensació...etc, però una bona imatge sigui una fotografia o sigui una pintura, ens deixa un cap molt més obert per interpretar el que volem, i expressar-nos tal com som.

Mariona: Retrats

En aquest treball el que he volgut ha sigut donar veu als altres i, després d'escoltar-los, expressar-la des del meu punt de vista en una imatge.

Per fer-ho he buscat tres persones i els hi he fet la mateixa pregunta: "Què trobes a faltar?" La primera reacció de les tres ha sigut dir-me que no trobàven a faltar res, però a mesura que han anat reflexionant sobre la pregunta m'han donat les respostes que buscava.

"Tots els meus records estan acompanyats de música"

"Trobo a faltar tocar el saxo com acostumava a fer-ho. Trobo a faltar no ser capaç de fer música i haver de portar un sonotone per poder escoltar-ne."

Per fer aquesta imatge he buscat una maqueta d'un saxo i l'he utilitzat com una trompeteta que feien servir antigament les persones sordes. He fet servir la llum natural d'una finestra i he volgut que fos lateral per donar èmfasi al saxo. He volgut que vestís amb color freds per tal de destacar el color daurat de l'instrument.

Amb això he volgut expressar l'enyorança que sent i, enlloc del sonotone que ara necessita, li he posat el saxo, metàfora de la seva joventut.

"Ens fem grans i ho podem explicar"

"Trobo a faltar aquells dies en que passava més hores a l'aigua que a terra"

Per fer aquesta imatge he caracteritzat a l'home amb la roba que duu a la seva actual feina i li he fet posar al cap un gorro de piscina i unes ulleres de natació. He situat la foto en un despatx amb un ordinador i he volgut que semblés que l'home està treballant.

La il·luminació i els colors d'aquesta imatge són naturals.

Amb aquesta imatge he volgut expressar el pas del temps i remarcar que no hem d'oblidar d'on venim. Crec que al llarg de la nostra vida evolucionem i canviem tantes vegades que acabem oblidant el nostres orígens. En aquest cas ell no els ha oblidat. Aquest home, ara empresari, va ser campió de natació d'Espanya quan era jove i és per això que porta un gorro i unes ulleres de natació, símbols dels seus orígens.

"Qui som i qui volem ser"

"Trobo a faltar la vida abans de les xarxes socials"

Per aconseguir aquesta imatge vaig situar la foto del mòbil més a prop de l'objectiu i la noia la vaig col·locar més lluny, amb l'enfocament selectiu vaig enfocar només al mòbil per tal de que quedés la noia borrosa. Vaig utilitzar un focus de llum artificial per aconseguir les ombres. Després vaig utilitzar un programa d'edició d'imatges que em va permetre convertir la imatge en blanc i negre, menys la foto del mòbil que vaig fer que mantigués el color.

Amb aquesta foto he volgut criticar l'efecte que estan provocant les xarxes socials en la societat actual, en la que coneixem a les persones pel seu perfil de facebook, pel whatsapp o per diferents aplicacions i no cara a cara i en la que la que creiem que tot el que podem trobar per Internet és real. És per això que he enfocat i he mantingut el color de la imatge del mòbil, que és la imatge del seu perfil de facebook, i he canviat a blanc i negre i desenfocat la realitat que, a més a més, està amagada darrere de la seva mà, simbolitzant així que ella té l'opció de mostrar-se tal com és o no fer-ho.

Joan: El que em passa pel cap

Mar: Viatge al passat

El meu treball consta de parelles de fotos que tenen relació entre sí i que són un homenatge a la fotògrafa Irina Werning, la mateixa que vam exposar oralment fa unes setmanes. Com vam veure, el que ella fa és agafar fotos antigues i passar-les al present de manera que es pugui veure com han canviat les persones encara que es trobin amb la mateixa roba, posició i expressió.

Vaig decidir fer aquests retrats perquè realment m'impacta molt veure les fotografies i volia posar-me a la seva pell i saber si realment és difícil fer-ho o no.

Vaig escollir dels àlbums familiars que tinc a casa algunes fotografies on hi sortissim els de la meva família i, sobretot, em vaig fixar en els detalls. Per exemple, intentava que el fons de la fotografia no fos molt complicat de trobar ara en l'actualitat, que l'expressió de la persona no fos molt difícil de fer, que pogués aconseguir vestimenta semblant i que els colors i els tons no fossin tampoc complicats d'aconseguir. Quan ja vaig escollir les fotos m'hi vaig centrar molt en cadascuna d'elles per tal d'intentar fer-ne una que s'assemblés molt a la de l'àlbum.

Com a conclusió, podria dir que aquest treball no ha sigut del tot fàcil i que hi he hagut de dedicar força temps (més del que imaginava). També crec que jo, personalment, fent les fotografies no m'he emocionat ni he sentit nostàlgia potser perquè jo no recordo el moment en que em van fer la foto ja que era massa petita. Sí que puc dir, però, que quan vaig haver de fer-li als meus pares, ells comentaven que recordaven exactament d'on era la fotografia i de com l'havien fet i la majoria de persones que la veien deien que estaven molt canviats. També he de dir que el que més m'ha costat és aconseguir els mateixos tons i colors i que, tot i l'ajuda del Photoshop, trobo que no estan del tot ben aconseguits. Però, tal com diu l'Irina Werning, les fotos no cal que siguin perfectes perquè llavors no fa tanta "gràcia".

Sandra: Retrats del passat i del present