diumenge, 21 de desembre del 2014

ART D'ACCIÓ. Un treball de recerca de batxillerat solidari.

Tot va començar quan l'Iván va decidir fer el seu treball de recerca de batxillerat sobre art compromés socialment. Un dels primers passos que vam donar va ser l'entrevista a l'artista d'acció Pedro Alba (juliol 2014).





ENTREVISTA A PEDRO ALBA
Tarragona, 21/07/2014 

Ø  Lloc i data de naixement?
Vaig néixer a Antequera, una ciutat de Màlaga, l’any 1979.

Ø  On vius actualment?
Visc formant part d’un projecte, una caravana que ara es troba a Roda de Barà, el dia 01/09/2014 es traslladarà al Pla de Santa Maria i el dia 04/09/2014 començaré a utilitzar-la com a teatre itinerant.

Ø  Formació acadèmica?
Sóc autodidacta, però vaig estudiar 4 anys de ciències de la comunicació, 2 de filosofia, 2 de psicologia i cursos de vídeo, de dibuix i de tot tipus.

Ø  Quan vas decidir que volies dedicar-te al món de l’art? I perquè?
Al món de l’art, sempre. De fet, quan vaig començar a estudiar, era el “friki” de l’escola perquè feia la meva pròpia roba amb la meva mare, amb 12, 13 i 14 anys. Ma mare és filla de modista, és cuinera, però li agrada cosir i li encanta l’art. Jo volia estudiar Belles Arts o Arts Dramàtiques, però no vaig arribar a cap acord amb els meus progenitors. M’agrada el teatre, la dansa, i en general qualsevol cosa que tingui el cos com a eina principal. Hi ha una gran diferència entre l’art d’acció i el teatre: l’actor actua i l’artista acciona; per exemple, un actor simula que es pega un tret amb una pistola i es fa el mort; un artista d’acció es dispara i mor. Tot i això, segons avancen els temps, les disciplines es barregen i entrellacen. En l’art d’acció és molt important l’atzar, és imprescindible. A més, art, persona i vida són un de sol”

Ø  Quines tècniques artístiques has utilitzat i utilitzes actualment?
Principalment utilitzo la performance com a tècnica artística i la instal·lació i el vídeo com a suports de creació. Abans feia servir molta tècnica a les accions, per exemple en “Parte del Sistema” (2012) utilitzava un circuit de televisions robotitzades i una instal·lació amb sensors PIR i sensors de moviment. O en “Paraulas Emergents” (2007), una performance per a nens, escrivia amb tinta invisible i després utilitzava reactius químics per a fer aparèixer l’invisible. Aquesta última també l’he realitzada en espais interiors fent aparèixer missatges, mitjançant llums ultraviolades.

Ø  Perquè creus que l’art d’acció és una bona manera d’expressar les teves idees?
Per molts motius. Amb aquesta tècnica tinc més força per a transmetre el missatge, la conec més que altres tècniques, m’estimo més el cos com a eina perquè és una eina molt més bàsica; un útil que ets tu mateix i tot l’altre és un afegit. És una expressió més sincera, la unió entre cos, art i vida. A més, jo em sento més còmode fent art d’acció. Tot i això intento treballar en diferents camps com la instal·lació, el vídeo; fent un treball interdisciplinari. A mi se’m coneix per les meves “performances” però jo no li diria així, sinó “maniobra artística”. La distinció és que amb la “performance” ets tu que arribes a un lloc, decideixes l’acció; busques un cos  i un espai... i el que faig jo és fer que la societat faci la “performance”. En algunes obres penso la idea, la porto fins a un estadi, però l’acaba desenvolupant la societat. Són maniobres socials, polítiques o reivindicatives. A “Matadero” vaig mobilitzar 3000 persones repartint cartes de racionament com a la Guerra Civil i després repartint patates per a posar de manifest que hi ha 2,2 milions de persones que ja no tenen menjar. Es denunciava el fet que la gent ha de buscar en els contenidors i que estem incrementant la pobresa en aquest país. Les patates les vam aconseguir mitjançant Acción!MAD, un festival d’art d’acció i tots els diners d’aquest projecte provenien del Ministeri de Cultura. Jo mai he tingut ni vull subvencions, faig el meu treball facturant com a treball professional. Va venir la policia, em van demanar la documentació i la vam fer grossa. Si l’art viu no és útil en un moment determinat, no té sentit; només reforça el propi ego.

Ø  Com a artista, quins són els teus referents?
Referents, molts, però cap a qui seguir. Moltes idees o moments en la història de l’art que han trencat en un moment determinat amb l’establert. Els meus referents es troben més aviat en el món de la filosofia, o de la política i la societat. Els meus referents són més els diaris que els artistes. Tot i això, sempre es repeteixen els processos en el món de l’art d’acció. Tothom ha treballat algun cop amb el celo, amb el film o la cinta adhesiva, com l’Esther Ferrer en “Se hace camino al andar”. Entre els pensadors que m’inspiren està Herbert Read que té un discurs democràtic artístic molt proper al moviment 15-M actual i és de 1810. Té un llibre que recomano anomenat “Al infierno con la cultura”, que parla de trencar amb la democratització cultural en un sistema establert que, d’entrada, el converteix en antidemocràtic. També Antonio Escohotado, amb un llenguatge directe i social.

Ø  Quins artistes actuals destacaries en el món de l’art d’acció amb compromís social?
Abel Azcona, per exemple, Omar Jerez o Santiago Sierra, que va rebutjar la medalla a les Belles Arts fa un any. Domix Garrido i moltíssims més. Algun que no sigui espanyol, per exemple, Nuno Oliveira i Margarita Chambel que són parella. Ai Weiwei que no para de tocar-li els nassos al govern xinés i ara ho ha deixat tot per a dedicar-se a la música experimental.

Ø  Creus que l’art pot afavorir canvis socials?
Pot fer reflexionar a la gent sobre la situació social. Em semblaria vanitós pensar que un artista pot canviar les coses, però determinades obres poden fer que les coses canviïn. L’art pot ajudar a difondre certes coses que passen al món. Aquí, a la part alta de Tarragona, tinc una obra d’art urbà pensada per a mirar la vida des d’un altre punt de vista.

Ø  Per a tu que és més important en l’obra artística, la forma o la idea?
Jo crec que la idea, perquè si et planteges fer una peça d’art d’acció necessites que transmeti una idea, amb força. Una obra pot ser hiperrealista però necessita tenir un significat, un missatge; és necessari independentment del tipus de l’art. Si no hi ha missatge, la tècnica no deixa de ser una artesania que qualsevol pot aprendre. Tècnica i missatge poden unir-se, una cosa no treu l’altra. En una “performance” hi ha 4 coses imprescindibles: el cos, que pot estar present o absent, l’espai físic on es desenvolupa l’acció, el temps que dura l’acció (i el temps sociocultural en que es desenvolupa) i la intenció. Si no hi ha una intenció en una obra d’acció, no serà més que una artesania.

Ø  Quin penses que és l’objectiu principal de l’art actualment, la seva utilitat?
Jo diferenciaria entre quin és i quin hauria de ser. Molts artistes busquen els diners i augmentar el seu ego, però hi ha un altre grup d’artistes que són els que acaben creant l’avantguarda del moment. Aquests busquen moure consciències amb la seva obra, enviar missatges més enllà de la peça que s’ha fet, no deixar ningú indiferent. L’art hauria de ser guerra cultural, lluita creativa. Ens retallen els drets i hem de dir la nostra.

Ø  Quina seria la teva definició d’art?
L’art és la capacitat que ens diferencia als humans com a espècie. La gent pensa que és la intel·ligència, la comunicació, però si tu analitzes les formigues te n’adones que hi ha una jerarquia, una marginació... i t’adones que la intel·ligència no és el que ens distingeix com a espècie. Un mico pinta, hi ha elefants que reprodueixen formes, però per mi això és una artesania, no art. De fet, la cultura en molts àmbits és la que ens manté vius com a espècie. Aquesta és la meva manera de pensar, no és una veritat suprema. L’art d’acció que era un art residual, marginat durant anys, ara està molt buscat.

Ø  Quins temes tractes en les teves obres? N’hi ha que es repeteixen?
D’alguna manera és art polític, social. Busco allò que ens coarta i ho poso de manifest de manera creativa. És un art de denúncia, d’alguna manera.

Ø  Has fet alguna obra comptant amb la participació de la gent?
Per mi és fonamental, però no convertir la obra en un “happening” sinó en una “performance” participativa. Per mi un “happening” planteja certes activitats més o menys lliures que es succeeixen alhora. Jo situo la persona en una història, un contingut o un procés i a partir d’aquí la persona ho fa. No és una cosa lliure, és una acció meva desenvolupada amb la col·laboració de la gent.

Ø  De quines de les teves obres estàs més satisfet?
A mi la que més m’agrada és una súper senzilla, i aquesta sí que l’he feta diversos cops. Arribo a una sala, em despullo, demano 2 monedes al públic, les llenço al terra i pugem, per exemple, a dalt d’un edifici i repto arrastrant les monedes fins la entrada de l’edifici. Significa com ens arrastrem pels diners. El cos nu crida més l’atenció sobre les monedes. Molts accionistes purs pensen que si no hi ha un nu, no hi ha art d’acció. Jo no ho considero així, també utilitzo la vestimenta per a desenvolupar accions. Altres obres amb molta repercussió han estat, per exemple, la del CCCB on vaig embolicar el nou primer ministre d’Islàndia amb plàstic, o la de TROICA, en la qual vaig posar 26 càmeres de 26 places públiques d’Europa el dia de les manifestacions contra la Troika; llavors podies veure en directe les bufetades de policies de 26 països diferents. La de Matadero, la que vaig fer contra de la Llei Mordaza, cosint-me la boca.

Ø  Ara mateix estàs embarcat en el projecte “Living in a caravan”, explica’ns una mica en que consisteix i els objectius que vols aconseguir. Estàs pensant ja en que vindrà després, en els teus futurs moviments?
Encara que la meva obra té relació amb el món en el que visc, principalment tracta del que sóc jo i del meu procés vital, que després expandeixo. Viure en una caravana és una necessitat vital meva actualment, de fugir de tot. El fet de viure en un habitacle mínim, com si fos el barril de Diógenes, per deixar de pensar en l’art per passar a viure en ell. Unió de vida i art.

Ø  Quin seria el teu consell per aquells que vulguin guanyar-se la vida fent art?
Guanyar-te la vida amb l’art és molt difícil. Necessites aplicar-hi molt esforç i moltes hores i probablement tenir una concepció de l’art com a negoci. Per a guanyar molts diners amb l’art encara no tinc la fórmula, però crec que no es pot començar a fer art amb la intenció de guanyar diners, comença amb el desig de voler canviar la teva vida, o unir-la amb l’art, o donar-la a conèixer.



Poc temps després, el dia 7/9/2014, tenim l'oportunitat d'assistir a una performance de Pedro Alba dins de la X Mostra Tallers Oberts de la Part Alta de Tarragona: http://www.tallers03.org/

L'acció es titula: "Flamenco mínimo para desahuciados" i ens deixa bocabadats, amb una sensació incòmoda d'impotència davant de la situació de desnonament que el mateix artista personifica, dins la seva caravana:









Un cop començat el nou curs 2014-2015, organitzem una acció solidària que serà la part pràctica del treball de recerca de l'Iván. Després de donar-li voltes a diferents idees, la fem coincidir amb la recollida d'aliments que cada any fa el nostre institut per Nadal, però aquesta vegada volem omplir carros de menjar i portar-los nosaltres mateixos fins a Cáritas.

Cartell dissenyat per l'Iván, que vol sensibilitzar a la comunitat educativa
 a participar en la recollida d'aliments i la marxa solidària




Ens inspirem en l'obra conceptual de Sylvie Fleury (Caddy, 2000), però nosaltres farem servir els carros de diferent manera: els descontextualitzarem i els utilitzarem per fer una acció contrària a la que s'espera d'ells: no ens serviran per comprar, sinó per donar.



Amb els carrors cedits per Eroski, comença la recollida, fins que aconseguim omplir 8 carros de menjar.



El dia 19/12/2014 fem la marxa solidària fins l'oficina de Càritas, on ens reben amb els braços oberts i ens expliquen la funció d'aquesta entitat:











 Gràcies, Pedro Alba, pel teu assessorament i la teva participació en la marxa!
 I gràcies també a tots els participants!



Algunes conclusions de l'Iván sobre el treball fet, després de passar una enquesta als participants:

"L’art d’acció encara és una matèria força desconeguda sobre la qual la societat no té gaire informació. El fet d’haver participat en aquesta acció, però, crec que haurà ajudat els participants a entendre una mica millor aquest concepte. Hi ha opinions molt diverses, i aquest punt m’encanta. De fet, jo sí que defenso la meva acció com a art. Si tothom hagués coincidit en les respostes, i tingués un pensament igual al meu, m’hauria de preocupar, perquè significaria que no he aconseguit que pensin per ells mateixos i remoure les seves consciències, que era un dels meus objectius amb aquesta performance.
El simbolisme dels carretons ha estat rebut per la gran majoria dels participants de l’acció, i aquest ha estat un punt que he aconseguit assolir.
El que m’ha sorprès més de l’acció és, de fet, un paràmetre que m’era aliè, i han estat els voluntaris de CARITAS. La seva personalitat, la seva força, les seves paraules i els seus actes són un exemple que m’ha emocionat i sorprès a parts iguals. Però tot i que això no estava previst, també forma part de la meva performance, ja que, un cop comença l’acció, tots els esdeveniments que passin, ja siguin esperats o inesperats, en formen part, i configuren el resultat final de la mateixa".

Algunes accions analitzades en la part teòrica d'aquest treball de recerca de batxillerat han estat:

Pepe Espaliú, Carrying


Esther Ferrer, Se hace camino al andar


Zang Huan, To Raise the Water Level in a Fishpond


Pedro Alba, El patatero


L'Iván, defensant el seu treball de recerca davant del tribunal, foto: Pedro Alba.







dimarts, 2 de desembre del 2014

OBJECTES FOTOGRÀFICS

Exercicis sobre retrat fotogràfic en format tridimensional. Institut Antoni de Martí i Franquès, 1r de batxillerat, cultura audiovisual, curs 2014-2015.




Els nostres referents:




Mostra dels treballs fets:


Sosi:


Sosi: "Un cubo de Rubik que representa distintas emociones/estados de ánimo, como la felicidad o la furia en base a los colores y retratos correspondientes. Al ser un cubo funcional, permite hacer mezclas entre ellas representado así la realidad. Una persona difícilmente estará al 100% furiosa, sino mezclada con otros sentimientos, incluso con uno contrario como la felicidad".

Sosi, procés de creació:




Alba: 

Alba: "Al meu treball de final de trimestre he volgut explicar un conte de la crua realitat en la que vivim avui dia i molts de nosaltres no li donem importància. 
Vivim en una societat en la qual estem tan oprimits que no podem ni expressar-nos. Per una altra part, tampoc es dóna suficient importància al que la creativitat significa i podem veure clars exemples en l'educació, com l'assignatura de plàstica o teatre ocupa les hores mortes de l'horari, o simplement s'empren hores creatives com a extraescolars. Crec que si des de petits ens instruïssin amb eines de creació, la societat avançaria molt més. 
Els grecs van ser capaços de veure formes en l'espai i crear les constel·lacions perquè tenien una gran abundància de creativitat i no obstant, no eren estúpids; tot el contrari, van ser els creadors de moltes de les bases que tenim ara. En un cas més actual, podem veure com Google, habitualment crea campanyes per desenvolupar la creativitat dels seus treballadors i, com tots sabem, és una de les multinacionals més grans. 
Aquest trimestre, amb tanta pressió escolar, gairebé no he tingut temps d’expressar-me creativament, i ho he trobat a faltar, per això he tingut la necessitat de fer aquest tipus de treball."

 Pàgines del llibre de l'Alba:








John:


John: "Com podeu veure, per fora he folrat la caixa amb retrats d'un amic meu en blanc i negre, amb una paraula (soledat, injustícia, violència i desigualtat) i a dins de la capsa hi ha fotografies del meu amic, però de petit i en color. També he de dir que al fons de la capsa hi ha un text sobre coses que em preocupaven en la infància, com ara mirar Dragon Ball o comptar els dies que faltaven per Nadal. 

Bé, amb aquest treball volia representar com "evolucionem" a mesura que anem creixent, és a dir, ens fem grans i descobrim com és el món en realitat, i veiem totes les coses negatives que hi ha en aquesta societat on vivim. Per això, a fora hi ha aquestes paraules de coses dolentes. Això fa contrast amb el de dins, que representa la innocència de la infància, on les preocupacions eren petites tonteries i érem molt més feliços. La utilització de fotografies en blanc i negre i fotografies en color, ajuda a veure més clar el contrast.

També us deureu preguntar perquè hi ha papers blancs, no? Doncs jo volia expressar que, en els moments dolents de la vida, és molt difícil tornar a recordar els bons moments del passat, de la felicitat de quan eres nen. I, a més, els papers els he mullat amb colònia "Nenuco" perquè és un olor que recorda a la infantesa."

John, procés de creació:



Dani:




Dani: "He volgut representar la repressió que tenim en la societat actual. Una societat on el que veiem per les notícies no és ni una quarta part del que passa en la realitat, on les noticies les escoltem modificades per no crear el caos en la gent, on alçar la veu per defensar els nostres drets és un signe d'incivisme, on sortir al carrer per lluitar pel que volem i necessitem és un delicte.
He volgut representar aquests fets mitjançant les cintes vermelles sobre els diferents elements dels retrats (ulls, boca, orella, mans).
Per últim m'agradaria explicar el motiu de la forma tridimensional de l'objecte. NOSALTRES VEIEM LA REPRESSIÓ? LA PODEM VEURE.... SI VOLEM. Per això he escollit aquesta forma, ja que si tu no vols veure el missatge que té, no el veuràs, però si vols veure la repressió que suporta la societat, et mouràs per veure-la i entendre-la".


Miki i Erik:



Miki: "Aquest treball l'he fet amb l'Erik. No està fet per aprovar i ja està, sinó que aprofitant que havíem de fer el treball, hem volgut expressar la nostra opinió de la situació que estem vivint actualment, com ens sentim. Ho hem fet de forma crítica, ja que creiem que són masses les hores que hem de dedicar als estudis, i no tenim temps per res, i ens sentim com atrapats, pressionats pels professors i els pares, que ens vigilen constantment per assegurar-se que estudiem prou.
Això està representat a través d’un peix (que representa els professors i els pares), amb uns ulls ben enormes, que representen una vigilància dura i constant. Aquest peix està en una peixera on hi ha fotografies on sortim estudiant i sota l'aigua, això vol dir que estem tancats i no podem sortir".


Miki i Erik, fotografies del procés de creació:




Esther: 



Luis i Adrià:
Adrià: "El projecte final l'he realitzat amb Luis i volíem expressar la nostra amistat. Vam voler mostrar que, per molt que tinguem hobbies molt diferents, no influeixen per res en la nostra amistat.
Cada quadre té 2 fotos en les cares oposades, i dos lletres també en les cares oposades. Els quadres, tots apilats, formen la paraula "company" i "amistat". Per una part, surten les fotos meves i, per l'altra, les d'en Luis, totes representant hobbies nostres o moments dels nostres records. Hem intentat que fossin de més antigues a més noves a mesura que pugen."

Patrícia, Isabel i Paula:


Patrícia: "Amb el nostre projecte final volíem recrear o plasmar les dues cares de la gent. El que els nostres ulls veuen i l'anàlisi que fem del que veiem. El primer pas va ser fer les fotografies. Vam quedar un dia la Isabel, la Paula i jo. Vam fer principalment fotografies de retrat en primer pla i, seguidament, vam fer una foto dels meus ulls en pla detall. Després vam passar les fotografies a l'ordinador i les vam editar amb PicMonkey. Perquè es veiés el reflex de la gent, vam col·locar a la Paula i a la Isabel a l'interior dels ulls. Podríem dir que la Isabel ens mostrava la cara dolenta de les persones i la Paula la cara dolça."


Patrícia, Isabel i Paula, procés de creació:

Isabel:"En cada ojo se representa algo diferente: el bien y el mal." 





Soumaya:

Soumaya: "Mi trabajo es una crítica hacia las mujeres que se sienten inferiores delante de otras, o se buscan fallos en sí mismas donde no los hay, tapando su rostro con una máscara de maquillaje y, aun así, sintiéndose feas. El cristal roto representa sus sentimientos rotos, porque lo peor que le puede pasar a una mujer es no quererse a sí misma y despreciarse por su aspecto e intentar cambiar para gustarle a otra gente".


Elisa:



Elisa: "La idea definitiva ha sigut la d’agafar una caixa quadrada i ficar-hi fotografies de tota la gent que estimo amb un escrit darrere, fet per ells, que parli de la nostra relació. Les imatges encaixen perfectament a la caixa simbolitzant que, com costa de treure-les, costa treure aquestes persones del meu cor.
Un dia mirant a Instagram, vaig trobar aquesta frase. Quan la vaig llegir em va semblar perfecta pel treball: “El cor humà no es solament un múscul, és una llar”. És perfecta, ja que és exactament el que volia dir amb el meu treball, el meu cor és la llar de les persones que estimo".

Durant el mes de novembre, durant una visita a l'exposició "Fotografia i Poesia Visual", al Tinglado 2 del Port de Tarragona, Elisa va veure un poema visual de l'artista conceptual Isidoro Valcàrcel Medina titulat: "Relojes" que, sens dubte, influiria en el seu projecte fotogràfic tridimensional.


Isidoro Valcàrcel Medina, "Relojes" (1973)

Elisa: "És una capsa amb moltes fotografies quadrades al seu interior i una a la tapa. 
Ha materialitzat les fotografies i les ha posat a la capsa per agrupar-les totes".


David i Manu:



David: "Hem fet una "fusió" de les cares, per tal de representar la nostra amistat. Hem presentat el treball en una cartolina en forma d'estrella, simbolitzant la unió."



Adrià i Francesc:


Adrià: "Nosaltres volíem mostrar la nostra amistat, ja que fa 13 anys que ens coneixem i sempre hem estat junts a l’escola. Per això, vam decidir que cadascú portés una cosa que el caracteritzés en el retrat. El Borja portava una dessuadora d’un grup de música que li agrada molt i que mostra la seva passió per aquest estil de música i per aquest grup. L’Adrià se’l veu amb un “patinet” ja que li agrada molt anar per la ciutat amb ell. El Francesc porta una samarreta del Club Gimnàstic, equip del que no es perd ni un sol partit. I, finalment, jo volia transmetre la meva afició pel món del futbol i per la meva terra, Catalunya, per això em vaig posar la samarreta de la selecció catalana de futbol. Les dos fotos que no són retrats són els objectes que ens defineixen que estan a la cara superior i la inferior".


Daniel:

Daniel: "Una cara trista representant l'interior de la persona i una fotografia somrient amb la que volia expressar el meu exterior. Representen un interior enfonsat sense sortida, i per a l'exterior l'aigua no arriba a la barbeta perquè esta per damunt, sense cap preocupació aparent, i és la cara que intentes donar per a que la gent no es preocupi per tu".


Ricard:

Ricard: "El futbol, com tants esports, és un esport d'equip, 11 jugadors contra 11 jugadors, i com és un esport col·lectiu, doncs no et sents tant sol com al tennis o la natació. Al terreny de joc, miris on miris, estàs acompanyat dels teus jugadors. Si tens un mal dia, ells estan al teu costat per animar-te, i és una satisfacció molt gran que un equip de futbol guanyi un títol, encara que sigui mínim.

En l’actualitat, el futbol està molt valorat i hi han aficionats i aficionades de totes les edats. Però les persones que han jugat a futbol des de petits i veuen partits de futbol professional, i veuen com els jugadors pateixen, que els jugadors no poden córrer més perquè estan morts físicament, o quan l'àrbitre pita una falta que no existeix, o quan acabes de tenir una lesió greu... Jo penso que tots aquests factors són entendre el futbol que és un esport que, personalment m'encanta, i el practico des que jo feia 1r de primària, 10-11 anys aproximadament, i em costarà deixar-hi de jugar.


Anna:

Pàgines del llibre de l'Anna:













Anna: "Aquesta idea se'm va acudir quan vaig recordar un article que havia llegit d'un fotògraf anomenat Ulric Collette, sobre el seu àlbum Genetic Portraits, on uneix cares de familiars per veure les semblances i les diferències."

Anna, procés de creació:




Jan:


Jan: "El meu objectiu era expressar la situació que pateix tanta gent: sentir-se malament i voler expressar el contrari davant d'altra gent.
Per aquest projecte, he fet servir el missatge 'What is outside does not always show what is inside' que significa 'el que es veu fora no sempre mostra el que és a l'interior'.
Sol passar tenir problemes a casa i no voler que ningú ho sàpiga, i fingir un somriure davant de la gent. Per tant, vaig demanar als meus amics que expressessin el sentiment de tristesa per fer-los una foto, i després els hi vaig fer una altra foto somrient, cosa que també vaig fer jo.
Amb l'ordinador vaig editar les fotos de tal manera que quedessin les somrient per davant, podent obrir-les pel mig com si fos una finestra, i que es veiessin les fotos de tristesa al darrere".


Posada en comú dels treballs fets:




Exposició al vestíbul de l'institut: