POESIA VISUAL

Abans de començar a treballar el tema de la Poesia Visual, anem a visitar l'exposició "Fotografia i Poesia Visual", comisariada per Josep Miquel Garcia, al Tinglado núm. 2 del Port de Tarragona (22 d'octubre-11 de gener de 2015), dincs del marc del Festival Internacional de Fotografia SCAN: http://www.scan.cat/festival/

Analitzem algunes de les obres que més desperten el nostre interés, fent lectures denotatives i connotatives per, posteriorment, un cop a classe, crear els nostres propis poemes visuals. 

Aquí teniu una mostra d'exercicis fets per l'alumnat de cultura audiovisual de primer de batxillerat de l'Institut Antoni de Martí i Franquès, curs 2014-2015.

POEMES VISUALS, treballats a la manera de Bárbara Kruger:

Luis (foto pròpia)

Alan (a partir d'un fotograma de la pel·lícula "Psicosi")

Júlia (foto pròpia)

John (foto: captura de pantalla del vídeo:

  https://www.youtube.com/watch?v=tiZPdXyM3qo&noredirect=1)

John: "Aprofitant que últimament el tema dels "ultres" del futbol està de moda, jo volia plantejar aquest dubte, només gaudeixen del futbol o el destrueixen? Cadascú té la seva versió, la seva visió sobre com vol viure el futbol. Tu què n'opines?"

Andrea (foto: Sebastiao Salgado)

Andrea (foto: Sebastiao Salgado)

Andrea (foto: Sebastiao Salgado)

FOTO-DEFINICIÓ: 

Tria una paraula suggerent (o inventa-la) i escriu la seva definició. No la del diccionari, sinó una definició personal, original, teva. Combina el text (de la manera que vulguis) amb una fotografia feta per tu (preferiblement) o baixada d’Internet que il·lustri la definició escrita. Si cal, poden il·lustrar la definició més d’una fotografia. Inspira’t en l’obra “L’home de les cares” de J.M. Calleja.

Elisa: "Infància" (foto de l'àlbum familiar)

Álvaro: "Límit" (foto pròpia)

Dani: "Dolor" (foto: nba.com)

Maria Rosa: "La vie" (foto pròpia)

Daniel: "Velocidad, respeto, miedo"

POEMES-OBJECTE:

Fotografia un o més objectes de manera que representin una idea, tal i com fan Julián Alonso (“Almacén del tiempo”, “Fronteras del hambre”), Medrano (“Inmigración”, “Primer Mundo”), Víctor Vilamajó (“Taxonomia d’objectes indisciplinats”) o Chema Madoz.

Si prefereixes crear objectes surrealistes, tal i com fa Edu Barbero (“Gramofotanque” o “Pistolófono”) pots ajudar-te de Photoshop o qualsevol programa de retoc d’imatges.

Isabel: "Ancluma" (fotomuntatge a partir de fotografies de la xarxa)

Isabella: "La nueva generación" (foto pròpia)

Mònica: "Nada es para siempre" (fotos pròpies)

POEMES VISUALS combinant lliurement imatge i text:

Il·lustra una frase, un vers, un haiku... amb una fotografia feta per tu (preferiblement) o baixada d’Internet. Combina imatge i text de manera que formin una entitat. Pots fer-ho a mà o amb ordinador. Inspira’t en els “Pòster Poema” de Guillem Viladot o en les obres de Gustavo Vega (“El ojo. La luna”).

Anna (foto pròpia)

Anna: "Avui us vull parlar sobre el meu esport, el bàsquet. Per mi no és només un esport, és un estil de vida, una cosa que només podem arribar a entendre aquella gent que hi dediquem gran part de la nostra vida, tot i sabent que no ens donarà de menjar.

Normalment quan la gent sap quantes hores setmanals entreno, quantes coses em "perdo" per culpa del bàsquet i el sacrifici que hi dedico acostumen a dir-me "Anna, només és bàsquet, tranquil·la" i jo realment no els entenc. No entenc com em poden dir que només és bàsquet després de saber tot el que hi dedico. Sí, jo sóc aquella que canvia festes per entrenaments i partits; canvio caps de setmana quedant amb els amics per caps de setmana veient partits amb les companyes de l'equip; sóc la que renuncio a comprar-me roba nova per poder comprar-me unes noves sabatilles; sóc la que prefereix anar amb xandall que amb faldilles i la que serà més feliç amb una pilota de bàsquet que amb un paquet de tabac. Sí, sóc una jugadora de "només" bàsquet.

Per transmetre tot això m'he inspirat en Martha Rosler i he creat un poema visual lliure. He combinat un text de Michael Jordan sobre la seva filosofia del triomf amb una fotografia d'una companya del meu equip; una companya que m'inspira com a jugadora i com a persona. Va per tu Judith".

John (fotografia de l'àlbum familiar)

John: "Bé, aquesta fotografia ens la va fer el meu pare fa un any, el meu equip fent pinya abans d'un partit, on tots tenim un mateix sentiment i les mateixes ganes de donar-ho tot i guanyar el partit".

Ricard (fotos de l'àlbum familiar)

Ricard: "El futbol com tants esports, és un esport d'equip, 11 jugadors contra 11 jugadors. Al terreny de joc, miris on miris estàs acompanyat dels teus jugadors. Si tens un mal dia, ells estan al teu costat per animar-te, i és una satisfacció molt gran que un equip de futbol guanyi un títol encara que sigui mínim. Si perds, perd tot l'equip i viceversa. 

En l'actualitat el futbol està molt valorat i hi han aficionats i aficionades de totes les edats. Però les persones que han jugat a futbol des de petits i veuen partits de futbol professional, senten com els jugadors pateixen, que no poden córrer més perquè estan morts físicament, o quan l'àrbitre pita una falta que no existeix, o quan acabes de tenir una lesió greu... Jo penso que tots aquests factors són entendre el futbol que és un esport que, personalment m'encanta, i el practico des que jo feia 1r de primària, 10-11 anys aproximadament, i em costarà deixar-hi de jugar.

1 Life, 1 Dream, 1 Battle, vol dir una vida, un somni, una batalla. Jo porto una vida jugant a futbol, tinc un somni que és gairebé impossible, que és arribar a ser jugador professional i una batalla, partit a partit, rebent cops de l’altre jugador i lluitant per aconseguir la victòria".

Maria Rosa (foto pròpia)

Isabel (foto pròpia)

 Isabel (fotos pròpies)

Elena: "Amb aquest pòster-poema vull expressar que, de vegades, les coses dolentes ens saturen i no ens deixen gaudir de les coses bones. Ordres, insults, feines, etc. no ens deixen escoltar les coses que realment hauríem d'estar realment fent i valorant de la vida i deixar les preocupacions per una estona".

Elisa (foto pròpia)

Elisa: "Com sembla que la meva germana estigui donant un petó, he buscat a Google versos sobre aquests en castellà, he trobat aquest poema i m’ha semblat perfecte ja que representa el petó i, a més, la meva germana es diu Luna. Autor del poema: Víctor Corcoba Herrera."

 Joan Antoni (a partir del cartell de la pel·lícula "Capitán América y el soldado del invierno")

 Joan Antoni (a partir del videojoc "Call of duty: World at war")

Joan Antoni (a partir d'un fotograma de la pel·lícula "Batman. La leyenda renace")

SEQÜÈNCIA FOTOGRÀFICA:

Alba (fotos pròpies): "Molts cops et sents feliç amb aquella persona estimada i et sembla que vius en un món de fantasies fins que, de vegades, l'altre decideix marxar ja sigui perquè no es sent a gust en la relació o perquè prefereix estar amb una altra persona".

Elisa

Alguns poemes visuals comentats a partir de la visita a l'exposició "Fotografia i Poesia Visual":

Javier Sáez Medrano: “Primer mundo” (2014)

Mònica: "Lectura denotativa: Observem la fotografia d'una cullera amb una petita etiqueta vermella que posa ''XXL''. La imatge és en color, clarament retocada perquè les taques de colors no són naturals. El fons és blanc, encara que també ha estat retocat, fent que les vores adoptin un color negre blavós.

Lectura connotativa: Aquesta imatge ens explica que hi ha gent que, a l’hora de menjar, automàticament veu aquesta petita etiqueta en els coberts perquè pensen que menjar els farà grassos. Jo veig que l'etiqueta podria haver estat col·locada en qualsevol altre lloc, però l'artista l'ha volgut posar en la part més fina de la cullera, representant la cintura d'una dona prima. A part, l'autor ha volgut fer una crítica a la societat: com pot ser que cada dia mori gent de gana, mentre que la majoria de nosaltres llancem el menjar?

Per què he triat aquesta fotografia? Doncs perquè crec que tots passem una etapa en la qual el major problema és el nostre físic. Ens preocupem massa per ell i acabem fent coses que més tard ens adonem que van ser un error. Veient aquesta fotografia crítica, es pot fer canviar la visió de la gent respecte els seus problemes alimentaris".

Julián Alonso: "Almacén de tiempo" (2004)

Júlia: "Lectura denotativa: Observem la fotografia d’una ampolla de vidre amb un tap blau. Dins trobem papers arrugats que són els dies d’un calendari. L’ampolla es troba en una superfície plana i amb un fons blanc i rugós al darrere. La llum és lateral i dóna volum a la imatge. Podem diferenciar fàcilment les diferents textures.

Lectura connotativa: L’autor vol representar el pas del temps i el fet de no poder fer res per a guardar-lo, retenir-lo o recuperar-lo. Que cada dia és un dia més de la teva vida i has de saber apreciar-lo, gaudir-lo i recordar-lo.

Una altra lectura que li podem donar és que la vida no es mesura en hores, dies, mesos o anys, sinó que en els moments que tu has viscut. En realitat si parem a pensar-nos-ho bé, té molt de sentit. Per exemple: tu durant un dia arribes a fer infinites coses però, t’has parat a pensar algun cop quines són les que realment se’t queden a la teva memòria, als teus records? Doncs aquelles que t’han impactat o t’han fet sentir d’una manera diferent a lo normal, ja siguin sensacions bones o dolentes. Aquí puc arribar a la conclusió que potser ja no és un cas tan generalitzat com l’altre i que podria esdevenir un autoretrat de l’autor que l’ha realitzat, ja que potser els dies que ha posat dins de l’ampolla són els dies específics on alguna cosa important o inusual li va succeir.

Per què l’he triat? Tots els temes que tracten el pas del temps i de la vida sempre m’han cridat molt l’atenció perquè són conceptes que l’ésser humà no pot controlar. La vida és un constant canvi i és increïble com pot passar de ser una cosa i de sobte, en un instant, transformar-se en un altra de semblant o completament diferent. La vida és un enorme embolic d’inesperats moments i això és el que té de bonic. És, simplement, impredictible."

 Javier Sáez Medrano: "Immigración" (2014)

Elisa: "Lectura denotativa: És una fotografia en blanc i negre amb efecte antic on s’hi veu, centrat, un plat blanc fons del que sembla ser ceràmica, amb unes petites onades com a decoració a la vora; a l’interior hi ha arròs blanc i, una mica cap a dalt, un petit vaixell de paper de color negre.

Lectura connotativa: El fet que la fotografia estigui en blanc i negre, i que tingui un efecte de textura antiga, aporta sensació de tristesa, pas del temps, enyorança. Els replecs de la vora del plat simulen les onades del mar, que és l’arròs, on hi navega un petit vaixell negre de paper. El color negre indica mort, desesperació, tristesa, pèrdua i, el fet que sigui de paper dona sensació de debilitat i fragilitat. La raó per la qual l’arròs estigui sec aporta encara més duresa a la imatge. Els elements que s’hi veuen, juntament amb el títol, “Immigración”, parlen del problema de les pateres que emigren, sobretot, de l’Àfrica i la quantitat de gent que no arriba a la seva destinació o bé perquè moren a l’alta mar per falta d’aigua o menjar, per insolació o per qualsevol entrebanc, o bé perquè, en arribar a la costa, els guàrdies els retornen al seu país d’origen".

Julián Alonso: "Fronteras del hambre" (2005)

Luis: "Lectura denotativa: en aquesta fotografia, podem veure una barra de pa enrotllada amb filferro oxidat, aquesta fotografia esta feta amb un fons blanc per donar-li puresa i naturalitat a la imatge.

Lectura connotativa: Podem pensar que aquesta imatge l'autor l'ha creat per donar-nos a veure la injustícia que hi ha al món. Es el resultat de la violació del dret fonamental de tota persona a disposar, a tot moment, d'aliments en quantitat i qualitat suficient que li permetin viure una vida digna i saludable.

En un món on la producció agrícola mundial podria ser suficient per alimentar al doble de la població mundial, l'autor segurament ha volgut donar a conèixer, que realment en el món hi ha fam, i que no hem de ser egoistes, sinó que hem de compartir i ajudar als que més ho necessiten, ja que per sort, nosaltres no tenim aquest problema, per això hem de tenir empatia, i posar-nos al lloc dels altres per ajudar-los".

Com és possible que un objecte quotidià es torni POESIA?

Dani: "Un objecte passa a ser poema quan deixa de ser simplement un objecte i passa a produir-nos una sèrie de sentiments, emocions, records, etc."

Soso: "Tots els objectes tenen la seva història, una estètica, capacitat expressiva i característiques úniques, així com un significat per a cada persona".

Mª del Mar: "Personalment no crec que l'objecte es torni poesia, sinó que és la persona, amb els ulls que el mira, la que el fa poètic".

OBJECTES FOTOGRÀFICS

Exercicis sobre retrat fotogràfic en format tridimensional. Institut Antoni de Martí i Franquès, 1r de batxillerat, cultura audiovisual, curs 2014-2015.

Els nostres referents:

Mostra dels treballs fets:


Sosi:

Sosi: "Un cubo de Rubik que representa distintas emociones/estados de ánimo, como la felicidad o la furia en base a los colores y retratos correspondientes. Al ser un cubo funcional, permite hacer mezclas entre ellas representado así la realidad. Una persona difícilmente estará al 100% furiosa, sino mezclada con otros sentimientos, incluso con uno contrario como la felicidad".

Sosi, procés de creació:

Alba: 

Alba: "Al meu treball de final de trimestre he volgut explicar un conte de la crua realitat en la que vivim avui dia i molts de nosaltres no li donem importància. 

Vivim en una societat en la qual estem tan oprimits que no podem ni expressar-nos. Per una altra part, tampoc es dóna suficient importància al que la creativitat significa i podem veure clars exemples en l'educació, com l'assignatura de plàstica o teatre ocupa les hores mortes de l'horari, o simplement s'empren hores creatives com a extraescolars. Crec que si des de petits ens instruïssin amb eines de creació, la societat avançaria molt més. 

Els grecs van ser capaços de veure formes en l'espai i crear les constel·lacions perquè tenien una gran abundància de creativitat i no obstant, no eren estúpids; tot el contrari, van ser els creadors de moltes de les bases que tenim ara. En un cas més actual, podem veure com Google, habitualment crea campanyes per desenvolupar la creativitat dels seus treballadors i, com tots sabem, és una de les multinacionals més grans. 

Aquest trimestre, amb tanta pressió escolar, gairebé no he tingut temps d’expressar-me creativament, i ho he trobat a faltar, per això he tingut la necessitat de fer aquest tipus de treball."

 Pàgines del llibre de l'Alba:

John:

John: "Com podeu veure, per fora he folrat la caixa amb retrats d'un amic meu en blanc i negre, amb una paraula (soledat, injustícia, violència i desigualtat) i a dins de la capsa hi ha fotografies del meu amic, però de petit i en color. També he de dir que al fons de la capsa hi ha un text sobre coses que em preocupaven en la infància, com ara mirar Dragon Ball o comptar els dies que faltaven per Nadal. 

Bé, amb aquest treball volia representar com "evolucionem" a mesura que anem creixent, és a dir, ens fem grans i descobrim com és el món en realitat, i veiem totes les coses negatives que hi ha en aquesta societat on vivim. Per això, a fora hi ha aquestes paraules de coses dolentes. Això fa contrast amb el de dins, que representa la innocència de la infància, on les preocupacions eren petites tonteries i érem molt més feliços. La utilització de fotografies en blanc i negre i fotografies en color, ajuda a veure més clar el contrast.

També us deureu preguntar perquè hi ha papers blancs, no? Doncs jo volia expressar que, en els moments dolents de la vida, és molt difícil tornar a recordar els bons moments del passat, de la felicitat de quan eres nen. I, a més, els papers els he mullat amb colònia "Nenuco" perquè és un olor que recorda a la infantesa."

John, procés de creació:

Dani:

Dani: "He volgut representar la repressió que tenim en la societat actual. Una societat on el que veiem per les notícies no és ni una quarta part del que passa en la realitat, on les noticies les escoltem modificades per no crear el caos en la gent, on alçar la veu per defensar els nostres drets és un signe d'incivisme, on sortir al carrer per lluitar pel que volem i necessitem és un delicte.

He volgut representar aquests fets mitjançant les cintes vermelles sobre els diferents elements dels retrats (ulls, boca, orella, mans).

Per últim m'agradaria explicar el motiu de la forma tridimensional de l'objecte. NOSALTRES VEIEM LA REPRESSIÓ? LA PODEM VEURE.... SI VOLEM. Per això he escollit aquesta forma, ja que si tu no vols veure el missatge que té, no el veuràs, però si vols veure la repressió que suporta la societat, et mouràs per veure-la i entendre-la".

Miki i Erik:

Miki: "Aquest treball l'he fet amb l'Erik. No està fet per aprovar i ja està, sinó que aprofitant que havíem de fer el treball, hem volgut expressar la nostra opinió de la situació que estem vivint actualment, com ens sentim. Ho hem fet de forma crítica, ja que creiem que són masses les hores que hem de dedicar als estudis, i no tenim temps per res, i ens sentim com atrapats, pressionats pels professors i els pares, que ens vigilen constantment per assegurar-se que estudiem prou.

Això està representat a través d’un peix (que representa els professors i els pares), amb uns ulls ben enormes, que representen una vigilància dura i constant. Aquest peix està en una peixera on hi ha fotografies on sortim estudiant i sota l'aigua, això vol dir que estem tancats i no podem sortir".

Miki i Erik, fotografies del procés de creació:

Esther: 

Luis i Adrià:

Adrià: "El projecte final l'he realitzat amb Luis i volíem expressar la nostra amistat. Vam voler mostrar que, per molt que tinguem hobbies molt diferents, no influeixen per res en la nostra amistat.

Cada quadre té 2 fotos en les cares oposades, i dos lletres també en les cares oposades. Els quadres, tots apilats, formen la paraula "company" i "amistat". Per una part, surten les fotos meves i, per l'altra, les d'en Luis, totes representant hobbies nostres o moments dels nostres records. Hem intentat que fossin de més antigues a més noves a mesura que pugen."

Patrícia, Isabel i Paula:

Patrícia: "Amb el nostre projecte final volíem recrear o plasmar les dues cares de la gent. El que els nostres ulls veuen i l'anàlisi que fem del que veiem. El primer pas va ser fer les fotografies. Vam quedar un dia la Isabel, la Paula i jo. Vam fer principalment fotografies de retrat en primer pla i, seguidament, vam fer una foto dels meus ulls en pla detall. Després vam passar les fotografies a l'ordinador i les vam editar amb PicMonkey. Perquè es veiés el reflex de la gent, vam col·locar a la Paula i a la Isabel a l'interior dels ulls. Podríem dir que la Isabel ens mostrava la cara dolenta de les persones i la Paula la cara dolça."

Patrícia, Isabel i Paula, procés de creació:

Isabel:"En cada ojo se representa algo diferente: el bien y el mal." 

Soumaya:

Soumaya: "Mi trabajo es una crítica hacia las mujeres que se sienten inferiores delante de otras, o se buscan fallos en sí mismas donde no los hay, tapando su rostro con una máscara de maquillaje y, aun así, sintiéndose feas. El cristal roto representa sus sentimientos rotos, porque lo peor que le puede pasar a una mujer es no quererse a sí misma y despreciarse por su aspecto e intentar cambiar para gustarle a otra gente".

Elisa:

Elisa: "La idea definitiva ha sigut la d’agafar una caixa quadrada i ficar-hi fotografies de tota la gent que estimo amb un escrit darrere, fet per ells, que parli de la nostra relació. Les imatges encaixen perfectament a la caixa simbolitzant que, com costa de treure-les, costa treure aquestes persones del meu cor.

Un dia mirant a Instagram, vaig trobar aquesta frase. Quan la vaig llegir em va semblar perfecta pel treball: “El cor humà no es solament un múscul, és una llar”. És perfecta, ja que és exactament el que volia dir amb el meu treball, el meu cor és la llar de les persones que estimo".

Durant el mes de novembre, durant una visita a l'exposició "Fotografia i Poesia Visual", al Tinglado 2 del Port de Tarragona, Elisa va veure un poema visual de l'artista conceptual Isidoro Valcàrcel Medina titulat: "Relojes" que, sens dubte, influiria en el seu projecte fotogràfic tridimensional.

Isidoro Valcàrcel Medina, "Relojes" (1973)

Elisa: "És una capsa amb moltes fotografies quadrades al seu interior i una a la tapa. 

Ha materialitzat les fotografies i les ha posat a la capsa per agrupar-les totes".

David i Manu:

David: "Hem fet una "fusió" de les cares, per tal de representar la nostra amistat. Hem presentat el treball en una cartolina en forma d'estrella, simbolitzant la unió."

Adrià i Francesc:

Adrià: "Nosaltres volíem mostrar la nostra amistat, ja que fa 13 anys que ens coneixem i sempre hem estat junts a l’escola. Per això, vam decidir que cadascú portés una cosa que el caracteritzés en el retrat. El Borja portava una dessuadora d’un grup de música que li agrada molt i que mostra la seva passió per aquest estil de música i per aquest grup. L’Adrià se’l veu amb un “patinet” ja que li agrada molt anar per la ciutat amb ell. El Francesc porta una samarreta del Club Gimnàstic, equip del que no es perd ni un sol partit. I, finalment, jo volia transmetre la meva afició pel món del futbol i per la meva terra, Catalunya, per això em vaig posar la samarreta de la selecció catalana de futbol. Les dos fotos que no són retrats són els objectes que ens defineixen que estan a la cara superior i la inferior".

Daniel:

Daniel: "Una cara trista representant l'interior de la persona i una fotografia somrient amb la que volia expressar el meu exterior. Representen un interior enfonsat sense sortida, i per a l'exterior l'aigua no arriba a la barbeta perquè esta per damunt, sense cap preocupació aparent, i és la cara que intentes donar per a que la gent no es preocupi per tu".

Ricard:

Ricard: "El futbol, com tants esports, és un esport d'equip, 11 jugadors contra 11 jugadors, i com és un esport col·lectiu, doncs no et sents tant sol com al tennis o la natació. Al terreny de joc, miris on miris, estàs acompanyat dels teus jugadors. Si tens un mal dia, ells estan al teu costat per animar-te, i és una satisfacció molt gran que un equip de futbol guanyi un títol, encara que sigui mínim.

En l’actualitat, el futbol està molt valorat i hi han aficionats i aficionades de totes les edats. Però les persones que han jugat a futbol des de petits i veuen partits de futbol professional, i veuen com els jugadors pateixen, que els jugadors no poden córrer més perquè estan morts físicament, o quan l'àrbitre pita una falta que no existeix, o quan acabes de tenir una lesió greu... Jo penso que tots aquests factors són entendre el futbol que és un esport que, personalment m'encanta, i el practico des que jo feia 1r de primària, 10-11 anys aproximadament, i em costarà deixar-hi de jugar.

Anna:

Pàgines del llibre de l'Anna:

Anna: "Aquesta idea se'm va acudir quan vaig recordar un article que havia llegit d'un fotògraf anomenat Ulric Collette, sobre el seu àlbum Genetic Portraits, on uneix cares de familiars per veure les semblances i les diferències."

Anna, procés de creació:

Jan:

Jan: "El meu objectiu era expressar la situació que pateix tanta gent: sentir-se malament i voler expressar el contrari davant d'altra gent.

Per aquest projecte, he fet servir el missatge 'What is outside does not always show what is inside' que significa 'el que es veu fora no sempre mostra el que és a l'interior'.

Sol passar tenir problemes a casa i no voler que ningú ho sàpiga, i fingir un somriure davant de la gent. Per tant, vaig demanar als meus amics que expressessin el sentiment de tristesa per fer-los una foto, i després els hi vaig fer una altra foto somrient, cosa que també vaig fer jo.

Amb l'ordinador vaig editar les fotos de tal manera que quedessin les somrient per davant, podent obrir-les pel mig com si fos una finestra, i que es veiessin les fotos de tristesa al darrere".

Posada en comú dels treballs fets:

Exposició al vestíbul de l'institut: