ART per a la VIDA

 

Discurs pronunciat durant la graduació de 2n de batxillerat

de l'Institut Antoni de Martí i Franquès

Palau Firal i de Congressos de Tarragona, curs 2025-26

Bona tarda a tothom. Soc Eloïsa, em jubilo aquest final de curs, per això aprofito per dirigir-vos unes paraules de comiat que espero us serveixin per transitar el camí que a partir d’avui començareu. Molts no em coneixeu perquè la meva docència s’ha inscrit en l’àmbit artístic, però avui us comparteixo a tots i totes part del que he aprés a través de l’art.

1. Comencem amb Antoni Tàpies, pintor informalista català, que amb aquest assemblage juga amb els objectes com van fer abans que ell els artistes dadà i els surrealistes. En una carta als infants lectors i lectores de la revista Cavall Fort escriu sobre una vella cadira explicant que no és només el que veiem, és també: 

"les mans i les suors tallant la fusta que un dia va ser arbre robust, ple d’energia, al mig d’un bosc frondós en unes altes muntanyes, l’amorós treball que la va construir, la il·lusió que la va comprar, els cansaments que ha alleujat, els dolors i les alegries que haurà aguantat, qui sap si en grans salons o en pobres menjadors de barriada... Tot, tot participa de la vida i té la seva importància! Fins i tot la més vella cadira porta dintre seu la força inicial d’aquelles sabes que pujaven de la terra, allà als boscos, i que encara serviran per donar escalf el dia que, feta estelles, cremi en alguna llar"

En Tàpies és capaç de veure l’origen de l’univers en una  cadira. Miro la cadira d’en Tàpies i m’emociono perquè em suggereix les estones que va descansar i reflexionar quan tenia tuberculosi, fet que el va portar a dedicar-se a l’art de per vida. Veig el seu treball diari a l’estudi del pintor: el caos, l’esperança, la reconciliació. Veig la seva ànima concentrada en aquesta cadira. Tàpies ens ensenya a veure més enllà, a descobrir la màgia del quotidià.

2. L’artista conceptual francesa Sophie Calle, entrevista durant dos anys persones invidents de naixement per preguntar-los què és la bellesa. Cada obra d’aquesta sèrie està formada pel retrat en blanc i negre de la persona entrevistada, el text que explica el seu concepte de bellesa i les fotografies de Sophie que intenten captar fotogràficament la resposta (sense aconseguir-ho). 

A classe sovint algú diu que els invidents ho tenen difícil per saber què és la bellesa, però la Sophie Calle s’encarrega de donar-nos a conèixer les múltiples dimensions d’aquest concepte. És important tenir-lo en compte quan vivim en una societat que destaca l’aspecte visible de la bellesa per sobre altres dimensions com la intel·ligència, la dedicació o el compromís.

3. Com jugaries aquesta partida d’escacs? Totes les peces són blanques! Qui guanya? Qui perd? Ningú i tots. Yoko Ono, artista conceptual i d’acció japonesa, ens convida a mirar-nos com a iguals, tot i que la societat ens anima a competir i ser els millors, els més guapos, els més llestos, els més poderosos. 

A classe hem parlat algun cop sobre l’èxit, ja que molts dels artistes que hem estudiat van ser incompresos en el seu moment. Però ells sabien que el camí a seguir havia de ser coherent amb el concepte d’art que volien desenvolupar. Tant és així que, tot i ser incompresos, els hem estudiat a l’aula! És per això que una de les conclusions a les que hem arribat, és que l’èxit personal està en la coherència amb un mateix i en la capacitat de cadascú per seguir el seu camí amb entusiasme, independentment del què diran.

Potser la Yoko ens convida a col·laborar en lloc de competir per superar els entrebancs de la vida. Com diu el que va ser el seu marit, John Lenon: “La pau no és una cosa que desitges; és una cosa que fas, que ets i que regales”.

4. L'artista sèrbia Marina Abramovic, autoanomenada "l'àvia de la performance", va viure 3 mesos en el MOMA mirant als ulls a la gent durant 8 hores al dia. Hi havia llargues cues per seure davant la Marina i mirar-la als ulls. Hi havia gent que feia cua dia rere dia per tornar a repetir l’experiència. Com és possible això? 

Tan acostumats que estem a no parar de fer coses, estressar-nos, mirar el mòbil, anar a corre-cuita...! La Marina, per contra, seu 8 hores a contemplar els ulls d’un altre. I la gent que comparteix la seva acció plora, riu, torna, s’emmiralla, comença a entendre qui és i perquè està allí. Potser el missatge d’aquesta obra és connectar, dedicar-nos temps, abraçar-nos, fer-nos petons, retrobar-nos al cap i a la fi.

5. Barbara Kruger, artista conceptual postmoderna nord-americana, fa servir la contrapublicitat en aquesta obra per subvertir els eslògans publicitaris. Ella qüestiona el consumisme, però també els rols de poder, els estereotips... i reflexiona sobre la capacitat del llenguatge i de les imatges per crear la percepció que tenim del món. 

Jo us convido, com la Barbara, a qüestionar els pilars de la nostra societat capitalista i patriarcal, però fins i tot a posar en dubte el nostre propi pensament. No creguis tot el que penses, sobretot cuida’t, sigues amable amb tu i escolta el teu cor.

 

6. Esther Ferrer és una artista donostiarra mutidisciplinar que va ser guardonada amb el Premi Nacional d’Arts Plàstiques l’any 2008. En aquesta acció anima el públic a caminar deixant una marca amb cinta adhesiva al terra.  

L’obra “Es fa camí en caminar” ens convida a donar el primer pas cap als nostres somnis perquè es facin realitat, ens mou a superar la immobilitat de la por, a provar-ho encara que ens surti malament. Potser ens sorprendrem a nosaltres mateixos. Ho hem d’intentar!

7. Yoko Ono té una instal·lació artítica inspirada en l’art japonès anomenat "Kintsugi". Es basa en restaurar peces de ceràmica trencades mitjançant cola i pols d’or, plata o platí. En lloc d’ocultar la restauració, es ressalta, remarcant la bellesa de la història de l’objecte.  

Aquesta idea ens convida a ser resilients, abraçar la imperfecció, valorar el pas del temps i trobar la bellesa en la superació de les adversitats de la nostra vida.

8. Fina Miralles, artista catalana ecofeminista multidisciplinar, es cobreix de palla fent una acció i ens recorda que el cos humà és natura i no es pot concebre separat d’ella: alguna cosa haurem de menjar, de beure i de respirar...!  

No és casual que sigui Premi Nacional d’Arts Plàstiques 2025, ja que actualment tendim a separar-nos de la natura en lloc de reconèixer la nostra interdependència. La natura té el ritme lent que necessitem per defugir l’estrès i ens aporta l’energia vital que ens fa tirar endavant.  

Com diu un poema de la Montserrat Abelló: “Plantar sobre la terra els peus/ ja no tenir por/ sentir com puja la saba amunt, amunt/ créixer com un arbre/ a la seva ombra aixoplugar algú que se senti sol, sola/ com tu, com jo.”

9. Acabem amb Paul Klee, artista plàstic i professor de l’escola alemanya d’arquitectura i disseny Bauhaus. Deia que l’art fa visible l’invisible.  

He triat aquest grattage de Paul Klee perquè espero de tot cor que tots vosaltres trobeu el vostre "Ikigai", allò que us fa fluir, que us fa sentir-vos com un peix dins l’aigua.  

L’Ikigai combina 4 aspectes:

La teva passió: les activitats que gaudeixes i fas sense esforç.

El teu talent: les teves habilitats naturals o talents desenvolupats.

La teva missió: el que pots aportar al teu entorn immediat i a la societat.

La teva professió: que puguis viure del que t’agrada fer.  

En el meu cas, he trobat el meu Ikigai amb tots vosaltres perquè he sigut feliç fent classe i compartint experiències a l’institut Antoni de Martí i Franquès. Molta sort, nois i noies, i endavant!

Discurs dedicat especialment als meus alumnes

de Fonaments artístics, grups G i H

Que l'art sempre us acompanyi!

Juny 2026

EMOCIÓ - ABSTRACCIÓ

Per entendre la pintura matèrica i l'abstracció ens endinsem a Tècniques d'Expressió Graficoplàstica (2n de batx.) en el món de les emocions. Seguidament la seqüenciació de les activitats fetes amb alumnes de l'INS Antoni de Martí i Franquès durant el curs 2025-26. 

Dia 6/2/2026: Mapa d'emocions.

Ens trobem al gimnàs de l'institut i cadascú agafa una màrfega. Ens disposem en semicercle per fer uns estiraments i una petita relaxació a fi de concentrar-nos per a l'exercici que vindrà a continuació: hem de connectar amb les nostres emocions i representar-les amb formes i colors sobre una silueta humana.

Aquesta és la seqüència seguida per connectar i representar les nostres emocions:

Porta la teva consciència a un record de la teva infantesa. Observa aquesta sensació que no és només una sensació física, sinó que també és una sensació emocional. Pren-te el temps d’observar com es manifesta al teu cos. On es situa? De quin color és? Com es mou dintre teu? Fes una inhalació profunda, exhales per la boca i obres els ulls. Gira’t de cap per avall i ves al teu dibuix a plasmar el que has sentit.

No hi ha pressa, dedica-hi el temps que consideris. Quan acabis, estira’t i tornes a tancar els ulls. Fes respiracions profundes, inhala pel nas i exhala per la boca, relaxant-te i deixant anar aquesta sensació.

Ara porta la teva consciència a un moment on hagis sentit tristesa. On la sents? Com es mou dins del teu cos? De quin color és? Quina forma té? Observa el patró de moviment d’aquesta sensació sentida al teu cos. Inhales i exhales profundament. Torna al teu dibuix.

Quan acabis, torna a estirar-te. Respira profundament. Inhala pel nas i exhala per la boca, deixant anar aquesta sensació. Ja no es fa present.

Ara porta la teva consciència a un moment de ràbia. En quin lloc del teu cos es mou i es fixa aquesta ràbia? De quin color és? Quina forma té? Inhala i exhala profund. Torna al dibuix i representa-ho. Com es veu aquesta sensació al teu cos?

Torna a estirar-te sobre la màrfega sense pressa. Respira profundament, inhala pel nas i exhala per la boca, deixa anar aquesta sensació. Ja no es fa present.

Ara porta la teva ment a un moment alegre de la teva vida. Com sents aquesta felicitat a través del teu cos? Percep tota la informació que porta, dedica el temps que necessitis per notar-la. Exhala completament, inhala profund, imagina l’alegria al teu cos. Com es veu? Com es mou? De quin color és? Expressa-ho al dibuix.

Comentem finalment el resultat de tot plegat per comprovar que hem pintat emocions, aspectes no visibles de la nostra vida, i hem començat a apropar-nos d'aquesta manera a l'abstracció.

Dia 10/2/2026: Pintar la música.

El següent exercici que fem per deixar fluir el traç de manera abstracta és pintar la música (sinestèsia), seguint l'exemple de Wassily Kandinsky. El fem amb aquarel·la, a partir del que ens suggereix la música clàssica que escoltem a classe.

Ainhoa

Andrea

Berta

Laura

Sebastià

XinYan

Dia 12/2/2026: Maite Serna, artista multidisciplinària especialitzada en arteteràpia.

Dies més tard ens visita l'artista Maite Serna i treballem amb ella la pintura matèrica a partir dels seus processos creatius personals, fent servir sorra barrejada amb làtex i pigments en pols, així com altres materials diversos que han portat els alumnes com, per exemple, petits objectes o fragments de roba.

El dia següent dediquem una sessió més de classe, per acabar les obres començades durant la visita de la Maite. A continuació, una mostra de les obres abstractes resultants comentades pels propis autors/es:

XinYan: "Sento que aquesta peça és com un trosset del meu interior que necessitava sortir. Amb el fons vaig voler pintar la sensació de calma, com un cel o un mar una mica vell i desgastat, usant aquests tons blaus i terra que es van esborrant. Però, de cop i volta, apareix aquest nus vermell i enredat al centre: és com una explosió de vida, un sentiment molt fort o fins i tot un dolor que no es pot callar i que té cos propi. Amb l’obra he volgut expressar aquell moment en què, encara que tot sembli tranquil o buit al teu voltant, per dins tens una cosa viva, intensa i una mica caòtica que batega amb molta força i et recorda que ets aquí.

He utilitzat una barreja de cola i diferents pigments de colors per realitzar el fons, que ha sigut escampada amb una targeta i les meves pròpies mans; pel nus he fet servir llana pintada de vermell i al final he esquitxat vermell amb els meus dits per donar aquesta sensació d’explosió. Té un petit detall enganxat, que és un cercle de fusta petit, per indicar d’on sorgeix aquella cosa viva".

Zoe: "L’objectiu d’aquesta activitat per a mi ha estat explorar les emocions a través de la pintura matèrica, utilitzant l’abstracció i la pintura per plasmar de forma tangible el que de vegades no sabem anomenar. 

En el meu cas he estat treballant sobre la importància d’acceptar el malestar o els inconvenients com a part essencial de la vida. El fons blanc representa el punt de partida, la innocència. Un estat inicial del qual partim i que tard o d’hora serà interromput. És aquí on els inconvenients ocorren, com a fets imprevisibles i incontrolables. Aquests estan representats en l’obra en forma de traços enfadats i neguitosos en tons blaus i marrons.

Sobre aquest concepte he treballat l’obra, tractant de plasmar el sentiment del descontrol i el caos com a part inevitable de l'existència. 

L’obra final està treballada sobre fusta amb Gesso. Posteriorment, he treballat els traços utilitzant pigment i barrejant-lo amb làtex, de vegades també s’ha incorporat sorra de platja per a fer de la pintura un medi més espès. Per a treballar l’expressivitat del traç, he fet servir una targeta antiga i amb aquesta he treballat diverses textures i moviments que representaven el sentiment treballat."

Sara, "La meva estrella": "Per aconseguir el resultat final vaig fer servir pigments (blau, blanc i groc), làtex i pa d'or. La paleta de colors són els colors que em venen al cap quan penso en el cel i en el meu avi. Durant el procés vaig deixar fluir el sentiment de nostàlgia i la lluita entre tristesa i alegria, jugant amb el pigment més diluït i més pastós. L'ús del pa d'or és per donar-li més pes visual a l'esquerra i així aplicar la llei dels terços, donant-li equilibri a la composició."

Ainhoa: "Personalment aquesta feina i la de pintar amb música els nostres sentiments m'ha costat una mica fer-los perquè no m'ha agradat recordar el meu passat, però alhora ha estat com deixar anar aquells mals moments."

Berta: "Per començar vaig preparar una base de cartró donant-li una capa de Gesso. Quan es va assecar, vaig començar a pintar amb materials com làtex, sorra, vidres, etc. El meu treball va ser principalment promogut per les ganes d'experimentar amb els materials i fer un quadre que no necessités precisió ni pensament previ.  

El que volia representar era la dificultat personal que tinc per racionalitzar els meus pensaments i ordenar-los quan ni entenc el que passa a dins, cosa que es veu reflectida al quadre pel sentiment de angoixa o pèrdua per no saber exactament on mirar."

Ona: "El que he volgut representar amb la meva obra ha sigut el sentiment de tristesa i de sobrepensar una situació moltes vegades sense fi. Això ho he volgut fer amb el color blau per a representar la tristesa, el qual està considerat el color d’aquesta emoció per a moltes persones, i amb l’espiral de la cantonada inferior esquerra, representant una espiral quan sobrepensem. 

De materials he utilitzat pigments (en aquest cas només de color blau), latex, sorra de platja i purpurina daurada. Vaig escampar la pintura amb una espàtula de metall, i l’espiral (en la qual he utilitzat la tècnica del grattage) l’he fet amb una agulla."

Laura: "Després de preparar el cartró, el meu primer pas va ser estendre una capa de làtex i sorra de platja, després vaig posar gotes de pigment lila amb làtex molt aigualit i vaig anar movent el cartró per a que la pintura es desplacés (amb la tècnica del dripping o regalimat). Finalment vaig enganxar amb làtex les diferents petxines i pedres.

La sorra, les petxines i les pedres representen els meus records de la infantesa i les taques de pintura representen que aquest records ja no són tan bonics."

 

Andrea, "La impotència de l'adéu": "L'objectiu principal d'aquest exercici ha estat connectar amb les meves pròpies emocions i aprendre a expressar-les a través de la pintura matèrica. Per a mi, aquest treball ha estat un procés molt personal on he volgut reflectir un sentiment d'impotència: el fet de veure patir un ésser estimat (persona o animal) i saber que s'apropa el seu final sense que puguis fer res per evitar-ho. M'he inspirat en experiències familiars i, sobretot, en la mort sobtada de la meva gata de la infància, a qui vaig acompanyar en els seus últims minuts al veterinari. L'obra intenta capturar aquella fredor i l'angúnia d'aquell moment.

Vaig preparar el suport d'A3 (cartró) amb una base de cola blanca per donar-li resistència. Vaig utilitzar uns pinzells gruixuts, una targeta vella per escampar el làtex barrejat amb sorra de platja i pigments, buscant crear una textura rugosa que transmetés dificultat i dolor. A més, vaig deixar un forat sense pintar a la part superior del quadre amb la petxina, i vaig pintar aquesta mateixa amb làtex i pigment perquè quedés la superfície de la petxina marcada. Vaig afegir una "llàgrima" amb pigment i una mica d'aigua a la part inferior de la silueta, i vaig enganxar amb el làtex unes boletes i estrelles per polseres a diferents punts de la "taca" fosca del costat dret.

Com a impressió final, aquesta obra m'ha permès treure fora una angoixa que tenia guardada. Crec que el resultat final reflecteix bé el contrast entre la duresa de la situació i la fragilitat de la vida."

Marta: "En aquest treball he emprat la pintura matèrica per arribar a expressar els meus sentiments. Vaig plantejar les meves obres com un estudi tant de les tècniques com de mi mateixa, una introspecció. Per començar, vaig utilitzar dues capes de Gesso per fer la imprimació del suport rígid. Després vaig utilitzar una tècnica aquosa, és a dir, diluïda en aigua: el tremp polímer amb làtex com aglutinant. Per fer-ho he combinat pigments amb el vinil, tot i que també he fet servir sorra i sal per aportar textura i gesso per donar-li estructura. També he utilitzat el làtex per enganxar diferents elements.

L’obra final és un tríptic sobre el meu procés creatiu. Comença amb una falta d'inspiració, amb una harmonia per temperatura freda que recorda a la monotonia de cada dia. Tot i que tot pot semblar sense sentit, les idees sorgeixen com bombolles d’un refresc, poc a poc, i aquestes es fan més riques quan surto de la presó mental que suposa una vida mil·limetrada. Els colors brillen descontroladament de forma harmoniosa però al final acabo en una saturació mental. L’art, que anteriorment era alliberador, fa ressaltar les meves mancances com a artista quan he passat prou temps explorant-lo. Així, és trenca l’harmonia, les línies passen a ser violentes i els colors, més apagats."

 

Finalment fem una mostra del resultat a la cantina de l'institut:

Emocions i abstraccions a la cantina!