dijous, 23 de juny de 2022

Vídeo filosòfic

Durant el tercer trimestre del curs 2021-2022, l'alumnat de Cultura Audiovisual de segon de batxillerat de l'institut Antoni de Martí i Franquès ha fet vídeos filosòfics amb la complicitat del professorat de Filosofia.

Objectiu: il·lustrar audiovisualment un text filosòfic de creació pròpia d'unes 15 línies aproximadament.



Mostra dels vídeos fets:

Carlota: "TEMPS"

"Aquest vídeo és l'últim projecte del curs de Cultura Audiovisual. La idea principal era escollir un tema filosòfic, una pregunta existencial sense resposta, trobar alguna cosa amb la qual poder fer una reflexió personal, i intentar portar-la a les imatges, mitjançant la creació d'un videoart. Prèviament, s'ha fet un treball de reflexió, hem escrit un text filosòfic tractant les qüestions que volíem transmetre. La creació d'aquest vídeo ha estat possiblement la més complicada de tot el curs, però també el resultat del qual estic més orgullosa. 

El tema filosòfic que he escollit ha estat el pas del temps. Per què el temps?

He escollit el pas del temps perquè és i ha sigut per excel·lència el tòpic literari que ha protagonitzat més poemes de tots els poetes al llarg de la història, el "tempus fugit", i també ha protagonitzat infinites converses amb les meves amigues i amb mi mateixa. Passat, present, futur, el temps que duem a l'esquena, el temps que ens queda, el temps que hem perdut, el temps que som... Volia dur totes aquestes qüestions a la creació d'una cosa tangible, però no sabia com fer-ho, ni per on començar. Finalment, després de donar-hi moltes voltes, vaig decidir (intentar) fer una al·legoria per tal de representar el pas del temps mitjançant un conjunt de metàfores: les fulles del calendari volant, anar taxant els dies, els peus caminant i arribant al mar, la sorra d'aquell rellotge i com després s’acaba enfonsat per la pròpia sorra, la rosa que se l'endu el mar, els rellotges físics sense funcionar, el calendari arrugat i estripat, la sorra escapant-se entre els dits, com el temps ho fa entre els nostres dies, etc. En definitiva, un conjunt d'accions que fessin reflexionar a l'espectador sobre el tema tractat. 

Una decisió important ha estat la de no posar veu en off, recitant, per exemple, algun poema o la meva reflexió sobre el temps. És una decisió sobre la qual vaig pensar molt i em vaig qüestionar moltes vegades si fer-ho o no, però, finalment, vaig decidir que no, ja que volia que l'espectador és plantegés el que ell volgués sobre el que estava veient, sense que una veu i unes paraules delimitessin la seva reflexió. Volia assumir el repte que aquest conjunt de metàfores parlessin per elles soles, sense necessitat d'una veu; per aquest motiu, vaig decidir posar només el so d'un rellotge ("tic-tac") i una instrumental tranquil·la per acompanyar les imatges. 

Ha estat un projecte amb el qual penso que he après molt, he hagut de decidir jo sola sobre moltes coses per saber cap a quina direcció volia conduir el vídeo, i, tot i saber que es pot millorar en molts aspectes, m'ha agradat molt el resultat obtingut. 

I tu, què en penses? Som el temps que ens queda o aquell que ja hem viscut i guardem en forma de records? O potser una barreja de tots dos?"



Irene: "BELLESA (POEMA)"

"Per explicar què significa per mi la bellesa, he escrit un poema musicat on primerament explico el meu punt de vista personal, i desprès poso un exemple. Gràcies a l’Alba Musté per ajudar-me a explicar la part més important del missatge".

 

 


Ester: "TU I JO. CURTMETRATGE SOBRE EL BÉ I EL MAL"

"Aquest curtmetratge parteix d'una situació personal que he viscut des de sempre, la comparació constant amb la meva germana.

Quan era petita, sempre em deien que per ser una bona nena havia d'estar callada, havia de somriure i assentir, havia de fer el que els meus pares volien que fes, el que els meus professors folien que fes, el que la gent al meu voltant volia per mi, però jo no volia res d'això. Jo era una nena que li agradava xerrar, explicar històries inventades i jugar amb els meus amics al futbol o al pica paret.

Com des de sempre he sigut xerraire, insolent, activa, sensible i autònoma sempre he crescut amb el paper de germana trapella, això m'ha portat certs avantatges respecte a la meva germana , ja que ningú esperava res de mi, ni tan sols jo mateixa.

La meva germana era perfecta, treia bones notes, no contestava mai a ningú, era del científic, es preocupava per la resta... i encara així jo mai he volgut ser com ella, ja que per ser de la manera que és l'he vist patir molt en aquesta vida.

Per això mateix he volgut enfocar aquest curt des de la visió de la "nena bona", la que tothom vol que siguis, però que no et portarà mai la Felicitat. Per això animo a tothom a fer les coses que de veritat vol fer, a canviar el món."




Anna: "WHAT IS DONE OUT OF LOVE GOES BEYOND GOOD AND EVIL"

"Per fer aquest vídeo m'he inspirat en Nietzsche i la seva idea sobre el bé i el mal. El vídeo representa dues entitats, cadascuna amb la seva idea de què està bé i què està malament. És clar, al tenir idees tant polaritzades, xoquen entre sí i han de trobar la forma de conviure. En el seu cas, aconsegueixen deixar les diferències a part i recórrer al que uneix a les persones: l'amor."

​Text filosòfic de creació pròpia: "Acostumo a discutir molt amb la gent. No és culpa meva, només els estic ajudant. Ajudant a veure els seus errors, que, si us dic la veritat, en són bastants. Sóc molt estricte amb què la gent compleixi les normes i que facin les coses bé i, com que molts no concorden amb els meus ideals, acabo fent-me càrrec de la majoria de coses.

​Mai he dubtat que la forma correcte de fer les coses és la meva, segueixo un codi moral que he anat polint al llarg de la meva vida a partir de totes les experiències que he viscut i del que he après dels adults presents en meva vida.

Tot i així, no puc deixar de pensar en el perquè em sento tant sol. Ningú gaudeix de la meva companyia, i després de rumiar cada nit, crec que he arribat a la veritat. La gent diu que m'obsessiono massa, que sóc de ment tancada. Potser tenen raó i he de deixar enrere el meu pensament i ideals i començar a entendre el punt de vista dels altres. Fins i tot podria ser jo el que m'he estat equivocant en la manera de fer les coses." 


Jesús: "MANZANA"

"La identidad y el ser, son rompecabezas tan complejos que han tenido a los filósofos durante más de 2 mil años filosofando acerca de cómo resolverlos.

¿Qué hace algo ser lo que es?

¿Hay dos cosas idénticas?

¿Existen, o aquello que percibimos es falso?

Algunos afirman que la única manera de saber que es real e idéntico es a través de los sentidos, que son ellos los únicos capaces de darnos a entender el mundo que nos rodea y que aquello que sentimos, por lo tanto, debe existir tal y como lo sentimos.

Otros en cambio, optan por seguir la razón y huir de los sentidos. Somos todos distintos así que no podemos fiarnos de nuestros sentidos y es la razón la única que es capaz de dar con aquello que es real y lo que no.

Platón teorizó sobre el mundo de las ideas y como todo lo que vemos tiene su reflejo en otro mundo y es allí donde adquiere sus características que vemos reflejadas en el nuestro y asociamos con una determinada identidad. Parménides teorizó algo parecido… Pero lo cierto, es que sigue siendo imposible encontrar una respuesta única al rompecabezas y al final en un mundo tan material como el que vivimos, seguimos sin saber qué es qué, ni qué valor tiene". 

Text filosòfic de creació pròpia:

"— Esto es una manzana, o eso me han dicho. Es decir ¿Qué le hace ser una manzana? A ver, es roja… Pero también las hay verdes y amarillas y seguro que algún loco ha hecho manzanas moradas. 

Entonces debe ser el sabor, pero también recuerdo comprar un líquido color nuclear “Sabor manzana” que en lo absoluto sabía como las manzanas que tengo en mi cabeza… Y lo cierto es que nunca me he comido dos manzanas que sepan igual.

Vale, pues si no es el color, ni el sabor ¿Será la forma? Es bastante característica creo, pero si le corto el tallo y por ejemplo… ¿Le dibujo una cara? Anda, hola manzana con carita.

Ya ha vuelto a dejar ser el ideal de manzana que tengo en mi cabeza, cachis!

Y ahora os preguntaréis si tengo la respuesta a este rompecabezas, pues siento decepcionaros pero no. 

— Creo que desde hace más de dos mil años hay señores preguntándose esto mismo una y otra y otra vez, os animo a intentar entenderlos. Yo mientras tanto me voy a comer esta manzana." 



Christelle: "QUI ÉS?"

Text filosòfic de creació pròpia:

"És allí, però no sap qui es.
És com és, però no sap qui és.
Sembla ser que la seva història comença amb un vídeo.
Sembla ser que no sap res abans d’això.

Els records no li aclareixen la qüestió,
els papers de l’adopció tampoc.
El seu nom no es sap,
la seva data de naixement tampoc.
Qui és?

Va creixent però segueix sense saber-ho.
Les fotografies no li aclareixen el dubte.
Les històries familiars tampoc.
Intenta saber,
intenta recordar, però no ho sap.

El seu dubte seguirà amb ella,
però ho intenta resoldre amb el pas del temps.
S’aixeca cada matí i és segueix preguntant.

És el que veu?
És el que sent?
És el que estima?
És el que enyora?
Sap que hi és
però no qui és."



Ariadna: "BEATUS ILLE"

"A l'assignatura de Cultura Audiovisual hem hagut de crear el nostre propi vídeo filosòfic. Jo he decidit reflexionar sobre el beatus ille, ja que m'encanta la naturalesa i la vida al camp.

Quan vaig escollir el tema, vaig fer un text filosòfic el qual em va inspirar molt per poder crear el meu vídeo sobre el beatus ille.

He après a desenvolupar la meva creativitat, intentar arriscar-me a fer plans nous, a aprendre editar millor, fer un poema intens sobre el beatus ille. En conclusió, aquest treball m'ha servit per conèixer més la meva creativitat i poder traslladar els meus sentiments en un vídeo".

Text filosòfic de creació pròpia:

"Aquella descansada vida

La que fugia del sorollós món

La que perseguia la tranquil·litat

Arriba en una nova llibertat


Aquella vida floral

La que em despertava somiant

Aquella que guardo dins del meu cor

La que surt en tots els meus records

 

Aquells dies de primavera

Que em portaven pau i amor

Aquells dies de sol

Que em calmaven la tristor


Aquells aires de felicitat

Que radiaven als arbres

Son els que avui dia

Em recorden a nosaltres


Finalment, sortint del sorollós món

He trobat el meu propi entorn".

 


Karen: "LA LIBERTAD (VOLADORA)"

Text filosòfic de creació pròpia:

"¿Qué es la libertad?

La libertad, algo que no se puede tocar, ni tampoco esconder para así no perderla.

¿Es algo que te permite volar?

¿Y cuándo es robada te encadena al suelo?

¿Con ella puedes llorar, las lágrimas también son libres?

¿Una mirada pura entre dos individuos es libre?

¿Un amor podría serlo?

Tal vez, el propio sentimiento de poder ser capaz de cogerla, pero a su vez no, es lo que a la propia palabra hace incluso libre, la libertad es libre.

La libertad es intangible, preciada libertad que no puedes ser tocada, pero puedes hacerme sentir que por fin te tengo, tú eres capaz de serlo todo, pero a la vez nada.

La libertad, algo que anhelo desde mi existencia.

Eres capaz de ser la música que escucho, mi primer amor, mi soledad, mis lágrimas, mi felicidad, mi arte.

Por fin la he encontrado.

¿Qué es la libertad para ti?"


 


Clàudia: "El meu vídeo se centra en la pregunta: Què ens fa ser qui som? I per mi la resposta seria: les persones amb qui hem interactuat al llarg de la nostra vida, de qui hem après alguna cosa i de qui hem agafat algun tret que se'ns ha quedat, sigui bo o dolent, i les experiències que hem viscut i que ens han fet modelar qui som per la necessitat o la voluntat de canviar."



Ángela: "INCERTESA CONTÍNUA"

"He triat fer l’últim projecte del curs sobre la meva existència, ja que de petita em preguntava constantment com podia existir, no creia possible que tothom em pogués veure i no sabia el perquè de tot plegat.

Al principi no tenia massa clar com enforcar-ho; això sí, quan m’imaginava el vídeo visualitzava la platja, sabia que volia gravar allí. El mar, la sorra, la sensació que transmet tot plegat es pot adaptar a moltes situacions, es poden fer les metàfores que es vulgui, és molt versàtil.

Quan vaig haver decidit el tema, no em va costar massa, vaig escriure el text tal qual sentia les coses. Em vaig llegir alguns textos de Descartes i Hume, que els acabàvem de fer a classe, per tal d’impregnar-me de diversos punts de vista. Tot i així, no em vaig deixar influir gaire, ja que tenia prou clar el tema i volia que fos molt personal.

A l’hora de gravar sabia que seria difícil trobar algú que volgués entrar al mar amb roba i amb el fred que feia, per sort, a l’explicar-li la idea del vídeo a la meva mare, es va oferir a banyar-se ella.

Vaig tenir molta sort que el dia de la gravació, tot i que feia bastant sol, no hi havia gaire gent a la platja i ho vaig poder fer bastant ràpid. El tema del muntatge va ser fàcil, simplement vaig ordenar els vídeos tal i com havia planejat al guió tècnic, em van quadrar tots excepte un parell que vaig haver d’eliminar per no allargar massa el vídeo.

Vaig gravar-ho tot amb el mòbil, els plans a dins l’aigua també; el vaig posar en una funda aquàtica i ho va gravar la meva mare, ja que ella havia d’entrar igualment a l’aigua.

Al principi de curs no tenia gens confiança en que pogués treure tots els projectes, no em veia capaç i sentia que no tindria idees prou creatives i que tot quedaria malament. A poc a poc he anat veient que no és així, realment ho he pogut fer, he gaudit molt i també he après molt. Quan es va presentar aquest últim exercici em va tornar la por i la inseguretat, ja que, com havia de fer jo un vídeo filosòfic sola? Vaig deixar volar la meva ment i vaig ser jo, fent un vídeo que em representés. Estic molt orgullosa del resultat, crec que plasmo molt bé la meva persona i que he pogut aplicar tot lo aprés durant el curs (tant a nivell tècnic com personal)."




Nomín: "DEIXAR-HO TOT PER DEMÀ"

"Per aquest vídeo final vaig decidir parlar sobre la procrastinació i deixar les coses per un altre dia ja que considero que és un dels problemes que es troben més presents entre els joves.

El tomàquet del vídeo representaria les nostres responsabilitats i com les evadim fins que un dia es fan massa grans com per ignorar-les. Al principi surto traient coses de la nevera que representarien les distraccions que jo mateixa em genero quan intento no pensar en allò que realment hauria de fer. Un altre símbol que també veiem és la guitarra. Vaig triar aquest instrument perquè sempre he volgut aprendre a tocar la guitarra però mai he tingut la iniciativa necessària i sols em dedicava a posposar-la, i és per aquest motiu que la següent escena ens mostra la funda de la guitarra plena de pols mentre pronuncio les paraules "la meva ment es mantindrà al mateix lloc de manera instintiva". 

Al final del vídeo tanco la nevera donant a entendre a l'espectador que el dia de demà tornaré a obrir-la amb l'esperança de no trobar-me amb la responsabilitat o simplement ignorar-la com ho havia fet al principi i retornar al mateix bucle d'abans, de tal manera que no podré avançar."



Nerea: "¿QUÉ ES EL TIEMPO?"

"En aquest vídeo havíem de crear un text filosòfic i, a partir d’ell, crear un vídeo. Per a realitzar-ho, he volgut utilitzar moltes metàfores i simbolismes. Exemples: la bena dels ulls representa la noció del temps, la flor arrencada que torna a la terra representa que passa ràpid i que no es pot tornar enrere, l’escarabat mort representa que mai saps quan moriràs, els ànecs caminant signifiquen que cal aprofitar el temps."

Text filosòfic de creació pròpia: 

"¿Qué es el tiempo?
Sé que es algo que pasa rápido y que no se puede volver atrás.
Suelen decir que hay que aprovecharlo al máximo. De ahí: “el tiempo vuela”.
Pero... ¿realmente lo tenemos presente?
Es decir: ¿mañana será el último día de tu vida o... ya tendrás tiempo para hacer aquello que llevas tanto tiempo pensando?
Porque lo que recordamos no son los días, son los momentos. Aquellos recuerdos que nos marcan, que se guardan dentro.
Este tiempo me deja unos recuerdos en los que quiero hundirme, para ver si me quedo en ellos una eternidad."

  



Íria: "PENSO MOLT EN LA MORT"

"Per aquest vídeo final, havíem de plasmar una reflexió filosòfica pròpia, alguna cosa que ens cridés l'atenció, per la qual sentíssim curiositat i interès. És per això que he triat la mort. Una qüestió que em plantejo de fa tants anys que no recordo una època en què no em preguntés què era la mort, per quin motiu existia i quin tipus d'invenció havia de crear per aturar-la en la meva vida.

Després de vivències desagradables, èpoques de pensar massa i estones de preguntar-me perquè serveix realment tot allò que aconsegueixo si el meu destí és el mateix, inamovible, i persistent durant l'eternitat, no he trobat cap resposta. Encara el dia d'avui em frustra no poder desxifrar les complexitats del que s'amaga darrere del concepte de la mort.

Encara tinc malsons, i encara no concebo una realitat en la qual jo no existeixi, no en el més simple i egocèntric dels sentits, sinó perquè és simplement d'aquesta manera. Si no existeixo, si no percebo res amb els meus sentits, si no puc escoltar les meves cançonetes, si no puc sentir el meu gos llepant-me les llàgrimes dels ulls, si no puc veure com la meva amiga somriu i es posa vermella, si no puc tastar la pizza cutre i congelada del Mercadona, si no puc olorar les roselles els mesos d'abril i maig... I si ni tan sols puc recordar haver-ho fet, per a què existeixo?

Quant a aspectes més tècnics del vídeo final, he decidit tenir una perspectiva que es mogués molt i que abusés del zoom amb la intenció d'imitar els moviments d'una gravadora dels anys 2000, que reflecteixen amb aquest zoom el moviment de les nostres vides i el pas del temps. A més, en el contingut intento mostrar petits aspectes que formen part de la meva vida com poden ser la música, que també és vertaderament el fil conductor del vídeo, més enllà del text. La música comença amb el que és la breu recopilació d'una vida i acaba en negre, simbolitzant de nou la mort, el nou existir, com abans de néixer i abans de començar el vídeo.

Espero i desitjo de tot cor que no hi penseu tant com jo en la mort, i que visqueu en el moment, per molt cringy, basic i superficial que pugui semblar."


Text filosòfic de creació pròpia: "Penso molt en la mort. És maleïdament aterridora.

La mort és, suposadament, el que ens motiva cap a la consecució dels nostres objectius, el que ens ajuda a apreciar a les persones que més estimem i el que conclou la nostra història. És la certesa de la mort el que ens obliga a considerar com hem de viure i alhora, com hem de morir.

Però, què passa després que morim?

Bé, el mateix que passa abans que visquem. A les tombes, es dibuixa la vida com una línia recta entre l'any de naixement i el de la mort. Simbolitzada gairebé com una interrupció de la mort, un esdeveniment únic, un bell sorgiment d’entre les edats en forma d’una interrupció amb nosaltres mateixes.

És reconfortant, crec. Tenim tanta por de deixar d'existir, però no acostumem a reflexionar sobre la immensa quantitat de temps que ja hem passat en aquest estat.

La mort no és una part de la vida, doncs, la vida és una part de la mort." 




Violeta: "RAILS EN BLANC"

"Vaig decidir escriure sobre el nostre camí i el futur ja que és un tema que em preocupa molt últimament perquè dintre de poc haurem de començar la universitat i això suposa triar ja la carrera. Però com la puc triar ja si encara realment no se què és el que vull fer en la meva vida, per tant, com serà el meu futur?


Aprofitant el viatge a Madrid per anar al concurs d'economia Young Business Talent, vaig gravar a l'estació i al tren, i ho he utilitzat com una metàfora sobre el viatge de la nostra vida. Vull destacar el final en què la noia s'allunya de la càmera i es va perdent en la multitud per mostrar que, si seguim el que ens marca la societat, tots acabem amb vides pràcticament iguals. Aquesta escena és l'última i no es mostra el destí final del viatge en tren, sinó que acaba en una fosa en blanc perquè, com diu el títol, el futur encara està en blanc i no sabem com serà per molt que tinguem o no una idea del que volem fer amb la nostra vida.

Text filosòfic de creació pròpia:

“Quan érem petits la nostra única preocupació era jugar i divertir-nos tot el dia fins que els pares ens cridaven que ja era l’hora de tornar a casa i quan arribàvem seguíem jugant amb els ninots o miràvem dibuixos fins l’hora de dormir. Ara, ens hem de preocupar d’anar cada dia a classe i estudiar i, quan tornem a casa, seguir estudiant. Ho fem per poder entrar a la universitat per així continuar estudiant, fins que arribarà el dia que sortirem al món laboral. Aquest és el nostre camí: estudiar, treballar, seguir treballant, trobar una feina estable, una parella estable, començar una família i aconseguir molts diners per poder comprar moltes coses. I d’aquesta manera serem feliços. Però, és realment aquest el futur que vull? És aquest el meu destí o el que em diuen que ha de ser? És aquesta la realitat o una ombra projectada? He nascut per ser una persona més en la massa o és la meva meta diferent a la resta?



Soraya: "ACTUA PER CANVIAR LA VIDA"

"He representat la filosofia de Kant d'una forma diferent. He volgut que l'espectador pensi i reflexioni mentre mira el vídeo i pugui entendre el pensament d'aquest filòsof a partir d'un exemple".


Laura: "SENSE PENSAR EN LES CONSEQÜÈCIES"

"Treballar en aquest vídeo m'ha provocat molta nostàlgia, és l'últim vídeo de Cultura Audiovisual del curs, una de les meves assignatures preferides sense cap mena de dubte, per això mateix, he volgut que fos un vídeo breu, íntim i atractiu, he optat per una història d'amor per representar la teoria kantiana i aquesta, l'he intentat gravar en localitzacions "boniques" perquè fos encara més atractiu, com ara bé en la posta de sol (on he après que treballar amb llum natural és MOLT difícil, ja que no la pots controlar).

He de dir que estic contenta, he gaudit molt gravat i editant i el vídeo, i en general, també he gaudit molt de l'assignatura! Volia acabar dient també que la fi d'aquest curs no suposarà la fi d'aquest blog ni molt menys la fi dels meus projectes, així doncs, no ho anomenem "fi" sinó inici cap a un nou món, un nou camí, unes noves oportunitats. Moltes gràcies!"



Procés de creació seguit, l'exemple de Laura:

VEU EN OFF (text filosòfic de creació pròpia)

"Sense pensar en les conseqüències, que el que pugui passar després no sigui la causa per la qual fem o no fem alguna cosa. Movem el món lliures, independents. Tots hem viscut aquella por a no dir allò que sentim per dins, allò que corre per la nostra sang, tot per... la resposta? Que la bona voluntat sigui el motiu per moure el món, si ho aconseguim, ningú ens ho podrà refutar. Les coses són bones o dolentes per si soles, no pel que puguin suposar després. No per les conseqüències, no permetem que el possible resultat afecti la nostra decisió. Fem-ho. Un impuls a una vida més arriscada, actuem de manera universal, independent al que pugui ser, al que pugui passar, al que puguin dir. Una vida de bona voluntat, una vida sincera. 

SINOPSI

Un noi i una noia s'agraden, però dubten si dir-s'ho per por a les conseqüències, decideixen actuar finalment amb bona voluntat i dir-se la veritat, independentment del que pugui passar."

ESCALETA

1 Exterior/parc/dia: Un noi passa caminant

2 Exterior/parc/dia: El noi es posa els auriculars (comença música)

3 Exterior/carrer/dia: Noi frustrat assegut a unes escales, després s'aixeca i marxa

4 Exterior/carrer/dia: Noia amb auriculars recolzada a una paret, està pensativa

5 Exterior/carrer/dia: Noia asseguda en un banc (indecisa amb els seus pensaments)

6 Exterior/carrer/dia: Noi i noia caminen cap al mateix punt (muntatge altern, diversos plans)

7 Exterior/Port Tarragona/dia: Noi camina pel port

8 Exterior/Port Tarragona/dia: Noia camina pel port

9 Exterior/Port Tarragona/dia: El noi s'asseu per observar la posta de sol, la noia s'asseu al seu costat, es miren

10 Exterior/Port Tarragona/dia: Es mostra el cel.

Guió tècnic il·lustrat:





 





dijous, 19 de maig de 2022

Set dones que hem reviscut. Performances 2022.

Aquest és un projecte transversal desenvolupat a les matèries Fonaments de les Arts, Anàlisi Musical i Arts Escèniques, amb alumnat de segon de batxillerat de l'Institut Antoni de Martí i Franquès.


Objectius:

1. Expressar i comunicar idees de forma efímera sobre l'escenari, partint d'un estil o moviment artístic i donant protagonisme a una dona artista d'aquell moment històric i cultural.

2. Fer servir diferents formes d'expressió com la música (enregistrada o en directe), l’expressió corporal i/o la dansa, les arts plàstiques (pintura, fotografia, vídeo...), amb l’objectiu de crear una obra d’art total. L’expressió oral, si es fa servir, serà mínimament.

3. Planificar la creació i portar-la a escena.

A continuació es mostra la relació de dones artistes triades pel mateix alumnat i un resum del treball escènic fet sobre la seva vida i obra.


Claude Cahun, pseudònim de Lucy Renée Mathilde Schwob (1894-1954) fotògrafa i escriptora francesa surrealista.


Membres del grup: Esti, Mar, Jesús, Ester i Marta. Fotos de l'estrena de la performance:









Fotos de l'assaig:





Mar: "Durant aquest temps he conegut a Claude. "Escritora, fotógrafa, activista política, lesbiana i amiga de los surrealistas", així començava la seva biografia i així em va impactar per primera vegada. Vaig veure la meva persona reflectida en una artista de fa més d'un segle, una artista que m'ha ajudat a conèixer-me una miqueta més.

Ester, Jesús, Marta i Esti, quatre persones que m'han acompanyat durant aquest petit viatge i han fet d'un projecte una experiència inigualable. No puc dir que tot hagi sigut un riu de roses, en molts punts les idees no conjugaven i alguna que d'altra discussió ha protagonitzat algun que d'altre assaig. Tot i això, hem sabut portar aquestes desavingudes i, gràcies a ells, he après a escoltar i explicar que ens passa per les ments.

No només he pogut treballar amb gent i idees diferents, sinó que he après a portar a escena una biografia, sense paraules i amb molt d'amor. Des del vestuari i l'escenificació fins als gestos i les imatges, han sigut una odissea per a trobar la perfecció. Tot i que el dia de l'estrena no va sortir tot com esperàvem, estic prou feliç amb el resultat. Els petits errors que van succeir en l'escenari, s'han tornat un aprenentatge de què realment és la interpretació i el directe.

Conjuntament, ha sigut una experiència molt enriquidora: he fet de Claude una inspiració, he pogut cultivar el projecte amb persones que m'estimo i he conegut de primera mà el que és expressar-me damunt un taulell de fusta. Aquest projecte m'ha fet estimar encara més el món de les arts escèniques".

Estivaliz: "Una qüestió important per mi ja que em costa exposar-me davant de gent i al principi em produia molta vergonya i inseguretat pero amb el temps i l'ajuda de les meves companyes vaig aprendre a ser més expressiva amb el meu cos i petites accions i a poder relaxar-me una mica en l'escenari. Tot i que la posada en escena no va ser perfecta perque van haver una sèrie de errors amb la reproducció del vídeo ens va sortir bastant bé i va ser un moment del que vaig poder gaudir, cosa que al principi pensava que no podria fer". 

Ester: "Tot el grup ha treballat per igual en la realització de l'espectacle i d'això n'estic molt orgullosa.

Un altre paper que he desenvolupat és el de creadora del vídeo per reproduir en la part posterior, una feina més completa del que pensava, ja que s'han de calcular els segons per poder quadrar-ho amb l'actuació.

Com a actiu, he après a posar-me dins el paper com feia temps que no ho feia, la qual cosa ha sigut molt agradable. També he après a memoritzar el tempo de les cançons i a quadrar els moviments amb les companyes d'una manera molt satisfactòria. El treball durant les proves va ser molt complex, ja que necessitàvem molt attrezzo i van tenir poc temps per preparar-ho tot, encara així ho vam aconseguir.

Pel que fa al resultat final, encara no ser el que esperàvem, ens ha deixat un bon sabor de boca per tot el treball ben realitzat".

Escaleta Claude Cahun:

___________


Käthe Kollwitz (1867- 1945) gravadora, pintora i escultora expressionista alemanya de la Nova Objectivitat. 



Membres del grup: Sheila, Laura, Maria, Lydia, Aroa i Laura. Fotos de l'estrena de la performance:




Fotos de l'assaig:






Sheila: "Gràcies a les creacions de les performances he après i adquirit coneixements de bastantes dones que no coneixia. A més d'adquirir coneixements d'elles d'una forma dinàmica, he après molt de sobre Käthe Kollwitz i m'ha captivat de tal forma que he continuat investigant sobre ella. 

El grup en el qual estava ja ens coneixíem així que va anar una mica més fàcil posar-nos d'acord i dir les coses clares si en algun moment hi havia alguna cosa que sentíem que no quedava bé. He conegut alguns trets de les meves amigues que són molt interessants i crec que era una altra oportunitat per a conèixer-nos millor i passar més temps juntes. 

Altres coses que m'agradaria destacar són que gràcies a les performances he après a tenir molta paciència i al fet que no sempre ens quedarem amb la idea del principi, sempre cal estar receptius a canvis nous fins i tot a imprevistos que puguin succeir. Al principi no volia sortir a l'escenari. Els assajos eren frustrants i res sortia com volíem. Em vaig adonar que encara que vaig tenir un paper una mica insignificant en l'obra, vaig intentar fer-lo de la millor manera possible, havia de demostrar el que sabia fer durant aquest temps que se m'atorgava. Gràcies a això vaig aprendre que sempre has de donar el millor de tu, en qualsevol moment". 

Escaleta, Kathe Kollwitz:


__________


Isadora Duncan (1877- 1927)  Ballarina i coreògrafa nord-americana, creadora de la dansa moderna.



Membres del grup: Karen, Alexandra, Anna i Claudia. Fotos de l'estrena de la performance:









Fotos de l'assaig:




Alexandra: "Sempre m’havia agradat cantar, compondre i tocar instruments però al contrari de la dansa no tinc gaire experiència a l’escenari,de fet aquest ha sigut el 2n cop. Els nervis abans de pujar a un escenari sempre els he tingut i sempre els tindré,crec que si no els sents és que no estàs al lloc adequat, perquè quan realment t’importa una cosa sempre et despertarà sentiments de nervi i d’eufòria. Tot això val la pena quan saludes i la gent aplaudeix, sents que el treball ha sigut valorat , però el més important és estar satisfet amb un mateix. Sincerament en aquesta performance no he gaudit com m’hagués agradat, ja que la cançó que vaig escollir era molt difícil i em tenia neguitosa per si desafinava però per la resta estic molt orgullosa del nostre grup i de la Isadora Duncan. Cal recalcar que sense l’existència d’aquesta artista expressionista no podríem haver fet res".

Escaleta Isadora Duncan:


_________

Gabrielle Chanel, coneguda com Coco Chanel (1883-1971) dissenyadora d’alta costura francesa.



Membres del grup: Christelle, Nerea, Edgar i Cesc. Fotos de l'estrena de la performance:






Fotos de l'assaig:




Edgar:
 "Durant el procés de preparació de la performance he après a com poder representar conceptes i aspectes abstractes com la manca de llibertat o els estereotips. També a com organitzar-se i repartir les tasques a fer en grup. 

A nivell personal, he descobert que, malgrat que sigui molt tímid i estigui molt nerviós abans de pujar a l’escenari, suposa una gran satisfacció. Em vaig sentir molt bé quan vam acabar la performance i saber que havia sortit bé que li havia agradat al públic".

Escaleta Coco Chanel:


_________

Grete Stern (1904-1999) dissenyadora i fotògrafa alemanya nacionalitzada argentina.



Membres del grup: Aida, Michelle, Bea i M. Fotos de l'estrena de la performance:






Fotos de l'assaig:





Maria: "Hem pogut aprendre d’una manera diferent la vida de moltes dones artistes. Una manera bonica de donar veu a aquestes dones".

Escaleta Grete Stern:


________

Susan Glaspell (1876 - 1948) dramaturga, novel·lista, periodista i actriu nord-americana.



Membres del grup: Carolina, Mónica i Ester. Fotos de l'estrena de la performance:




Mònica: "Preparar la performance va ser un període molt intens d'assaigs i de molt d’esforç, però després d'haver-lo aconseguit la primera sensació que vaig tenir va ser orgull per tot el que havien aconseguit com a equip. Precisament va ser aquesta la lliçó més important que vaig aprendre durant aquest procés, la importància que té treballar en equip i la retroalimentació que n'hi ha a l'escenari quan tothom està enfocat en actuar.


A més d'això, també sento que la meva concentració ha millorat bastant des del primer dia de classe fins al dia en el qual vaig pujar a l'escenari, la posició del cos abans d'actuar i també deixar fluir al personatge van ser coses que he après durant tot el curs i vaig tenir l'oportunitat posar-lo en escena, i estic molt agraïda per això."

___

Escaleta Susan Glaspell:

____


Margarita Xirgu (1881-1969) actriu i directora teatral. 



Membres del grup: Ariadna, Laia i Jordina. Fotos de l'estrena de la performance:








_________


Article de l'alumne Mar Veciana a "La Gaseta del Martí" sobre l'experiència viscuda: https://lagasetadelmarti.wordpress.com/2022/04/08/sis-dones-que-avui-hem-reviscut/

Fragment de l'article escrit per le Mar: 

"Recordo com si fos ahir el dia que l’Elo ens va proposar conèixer a dones desaparegudes en l’ombra d’artistes masculins; emocionada, ens oferia llibres i noms. Una mica més tard, l’Annais ens mostrava les performances d’anys anteriors. Finalment, la Cèlia suggeria idees prou mereixedores. La passió en els ulls de les tres se’m va encomanar amb facilitat: investigar, fer grups, portar-ho a escena, tot tenia un gust amable, enriquidor. Noms, obres, vídeos, quadres, paraules, danses, biografies i imatges van esdevenir l’eix central de les posteriors classes.

Paraules claus i dates que semblaven abstractes en un document en blanc. Ja teníem la informació, cinc paraules, “com les representem?” “Com li explico als components del grup les meves idees?” “Com interpreto qui era Claude perquè el públic ho entengui?” Preguntes rondaven pel meu cap, aleshores va vindre la que ho va canviar tot: “com puc representar a Claude si la veig com una simple biografia, una anècdota més de la història de l’art?” L’Elo em va regalar una de les seves obres literàries i, llegint les muntanyes de sentiments que guarden aquelles pàgines, ara plenes de post-its, anotacions i llàgrimes, vaig veure la meva persona reflectida en una artista de fa més d’un segle. Ara que ja m’havia enganxat amb una sorprenent rapidesa, podíem començar a plantejar com pujar a un escenari la seva obra, inquietant i surrealista.

No puc dir que treballar en grup hagi sigut un riu de roses, moltes vegades les idees no conjugaven i alguna que d’altra discussió va protagonitzar algun que d’altre assaig. Tot i això, vam fer, conjuntament, que les propostes fluïssin i l’actuació comences a agafar forma. Des del vestuari i l’escenificació, fins al so i les llums han sigut una odissea per trobar la perfecció.

Quasi dos mesos de treball plasmats en cinc minuts damunt un escenari. Els focus il·luminen l’escena i el públic observa amb intriga i atenció el que està a punt d’ocórrer. Crec que vomitaré o em posaré a plorar, això ja s’acaba, penso en tot el que he après aquests últims temps: he fet de Claude una inspiració, he pogut cultivar el projecte amb persones que m’estimo i he conegut de primera mà el que és expressar-me damunt un taulell de fusta. Ara, tot el que hem preparat arriba al seu final i només quedaran l’experiència, els riures i els aplaudiments en el record."

 


Moltes felicitats a tots i totes per la feina feta!