Fem viure la tardor del curs 2013/2014 a la biblioteca de l'Institut Martí i Franqués amb aquest esdeveniment:
Alumnes de 4t d'ESO creen una ambientació de tardor amb fulles seques:
El dia assenyalat, llegim textos amb acompanyament de piano, guitarra i violí.
Mostra de la lectura de textos de creació pròpia:
22
Entre les persianes s’escola un fil de llum
mandrós
que desperta els llençols que no es volen
moure.
Potser és perquè el fred ja va arribant i
noto
lluny els dies eterns de l’estiu calorós.
Em tapo els ulls perquè no em desperti la
claror
però la pluja em desvetlla i mirant per la
finestra
sento el dia nou que m’espera,
els núvols que em cobreixen les idees,
l’aire sec que s’emporta les esperances.
Donaria el cel perquè brolles una flor
entre tanta fulla morta, per així poder
recordar
el color de la meva ànima i reviure com una
tija verda
d’un arbre sec.
Les classes fosques semblen que mai acaben i
la pluja incessant marca el ritme de la
desesperació
i l’oblit.
El cel s’ennegreix al compàs de la meva
desgana
i l’aire fresc em recorda que queda molt per
endavant.
I sense ganes camino cap al refugi de la
tristesa
per poder oblidar que cada dia serà més curt
i cada nit més llarga.
Que la pluja caurà com si res hagués passat
i cada matí em costarà més despertar.
Quan tot sembla tan negre com el dia,
i tan espès com els carrers farcits de
fulles,
sembla que un ocell canta com si sortís el
sol,
i d’un arbre brollen fulles verdes i
fresques,
flors gran i blanques es despullen dels
capolls
i es converteixen en enormes fruits.
i, tancant el
ulls, sento l’olor forta de la primavera,
les
acolorides ales de les papallones
i la gespa
tendra sota els meus peus.
Que no hi ha millor refugi de la tristesa
que la meva esperança d’un dia més fresc
que està per venir.
Pol Guasch
1r de batxillerat
___
___
Aitana Iniesta
2n de batxillerat
___
Épocas frías para
cálidas mentes
¿Qué es el otoño sino el estado mental del que se
rinde? Me pregunto en una tarde, como el
resto de tardes y noches desde que el frío empezó a babear mis ventanas y
acariciar mi abrigo. Me hago preguntas sin sentido ni respuesta, quizá solo
cansada, quizá envenenada por palabras podridas y marchitas.
¿Qué es el otoño sino desesperanza y no desesperación? No es para aquél que siente rabia, más bien
para aquél que se resignó a no vivir, una vez más, un amor de verano, para
aquél que planeó mucho y se le ha acabado el tiempo, es para tristeza
tranquila, sabia. Se vuelve a la rutina. A la pesadez del frío, a esa
inexplicable sensación de soledad y perdición, de sequía al ver caerse las
hojas y cambiar de color.
El otoño viene a ser como la llegada de la realidad; tras
meses de sueño y aletargado subidón, sin previo aviso ni piedad, arrastrando
con él, muchas veces, el calor del cuerpo y la mente. Cruel Hades, que te llevas contigo la calidez, el
movimiento, la vida y el frenesí, sin dejar esperanza de su regreso en breve
tiempo, a sabiendas de que aún queda un frío más puntiagudo y paralizante, más
furioso.
Y yo, que siempre he apreciado el frío, aún así te recibo
con desánimo, porque, ¿ qué más da lo que cambien las estaciones si la propia
ya es una mente rendida, enamorada, no del ser humano ni del verano, sino de la
palabra y las letras que estos crean? Si el único momento en el que considero
libre y alado al ser que las suelta es sobre el papel, y por tanto, de lo único
que puedo ser cautiva, alegre, amada o desesperanzada, es de esto que ahora
mismo hago, ya sea verano, invierno, primavera o, por supuesto, otoño.
Manuela Pérez
1r de batxillerat
___
Altres poemes llegits sobre la tardor:
CAMBRA DE LA TARDOR
La
persiana, no del tot tancada, com
un esglai que es reté de caure a terra,
no ens separa de l'aire. Mira, s'obren
trenta-set horitzons rectes i prims,
però el cor els oblida. Sense enyor
se'ns va morint la llum, que era color
de mel, i ara és color d'olor de poma.
Que lent el món, que lent el món, que lenta
la pena per les hores que se'n van
de pressa. Digues, te'n recordaràs
d'aquesta cambra?
"Me l'estimo molt.
Aquelles veus d'obrers -Què son?"
Paletes:
manca una casa a la mançana.
"Canten,
i avui no els sento. Criden, riuen,
i avui que callen em fa estrany".
Que lentes
les fulles roges de les veus, que incertes
quan vénen a colgar-nos. Adormides,
les fulles dels meus besos van colgant
els recers del teu cos, i mentre oblides
les fulles altes de l'estiu, els dies
oberts i sense besos, ben al fons
el cos recorda: encara
tens la pell mig del sol, mig de la lluna.
un esglai que es reté de caure a terra,
no ens separa de l'aire. Mira, s'obren
trenta-set horitzons rectes i prims,
però el cor els oblida. Sense enyor
se'ns va morint la llum, que era color
de mel, i ara és color d'olor de poma.
Que lent el món, que lent el món, que lenta
la pena per les hores que se'n van
de pressa. Digues, te'n recordaràs
d'aquesta cambra?
"Me l'estimo molt.
Aquelles veus d'obrers -Què son?"
Paletes:
manca una casa a la mançana.
"Canten,
i avui no els sento. Criden, riuen,
i avui que callen em fa estrany".
Que lentes
les fulles roges de les veus, que incertes
quan vénen a colgar-nos. Adormides,
les fulles dels meus besos van colgant
els recers del teu cos, i mentre oblides
les fulles altes de l'estiu, els dies
oberts i sense besos, ben al fons
el cos recorda: encara
tens la pell mig del sol, mig de la lluna.
Gabriel
Ferrater
___
TARDOR
Sol de tardor que comences
a esgrogueir tants jardins,
que endolceixes fulla a fulla
tots els recers i els camins,
que omples de melangia
els passadissos del cor
i que duus a cada cosa
tendrament la seva mort,
fes-me entrar a la teva dansa,
sol de tardor complaent,
ves mirant sense recança
els poders que té la ment,
apilona'ls amb les fulles
que cansades del seu vol,
amb un esclat incendies
i es perden en fumerol.
Narcís Comadira
___
PAISATGE DE TARDOR AMB POETA
Et vas girar un moment, acomiadant-nos,
encerclant amb ulls cansats i empetitits
un paisatge de tardor que es reduïa
a un carrer gris, discretament indiferent,
vorejat de plàtans vells, mig nus, esblanqueïts.
Enfilant altra volta el camí vers l'estació
t'endinsares pel portal de la teva ombra.
Era el capvespre del dia de Tots Sants,
l'inici d'un altre llarg i fosc hivern.
Joan Vinyoli
___
DESPRÉS
No serà falaguer, l’estiu, i la tardor
-saps prou com l’estimàvem-
serà potser en excés melangiosa.
Quan s’escurcin els dies te’m faràs més
present,
perquè el silenci fa més densos
els records, i més íntim el temps
que ens és donat per viure’ls.
A ulls clucs et veuré: tot serà tu
per la cambra, pels llibres, en la fosca.
Després passaran anys i esdevindràs
translúcida
i a través teu estimaré el futur
potser sense pensar-te ni sentir-te.
Arribaràs a ser una part tan íntima
de mi mateix, que al capdavall la mort
se t’endurà de nou quan se m’endugui.
Miquel Martí i Pol
___
TARDOR
Ah!... l'octubre... primeres fredorades.
L'aire fa olor d'hivern, eixut, coent;
Comença com un gran ressecament
I les grogors de sol en les fatxades.
Comença el desmaiar en els passeigs
La fulla, i en el cel, buit d'orenetes,
Les fredes transparències dels oreigs
I els cap-tards del color de les violetes.
Al vesprejar les tardes més escasses
S'agita repoblada la ciutat,
I va escampant-se per carrers i places
Fum olorós del fruit d'hivern torrat
Joan Maragall
___
COLOR DE NOVEMBRE
Quan l'aire afluixa els pins i fa girar
el bàlsam de la branca tenebrosa,
novembre, a la finestra pots mirar!
El cel és com un vidre rosa.
Teulats molls de claror, color de vi.
S'allisa una fumera esperitada.
La mar a vespre deu tenir
una profunda morada.
Josep Sebastià Pons
___
POEMA 6
Te recuerdo como eras en el último otoño.
Eras la boina gris y el corazón en calma.
En tus ojos peleaban las llamas del crepúsculo.
Y las hojas caían en el agua de tu alma.
Apegada a mis brazos como una enredadera,
las hojas recogían tu voz lenta y en calma.
Hoguera de estupor en que mi sed ardía.
Dulce jacinto azul torcido sobre mi alma.
Siento viajar tus ojos y es distante el otoño:
boina gris, voz de pájaro y corazón de casa
hacia donde emigraban mis profundos anhelos
y caían mis besos alegres como brasas.
Cielo desde un navío. Campo desde los cerros.
Tu recuerdo es de luz, de humo, de estanque en calma!
Más allá de tus ojos ardían los crepúsculos.
Hojas secas de otoño giraban en tu alma.
Eras la boina gris y el corazón en calma.
En tus ojos peleaban las llamas del crepúsculo.
Y las hojas caían en el agua de tu alma.
Apegada a mis brazos como una enredadera,
las hojas recogían tu voz lenta y en calma.
Hoguera de estupor en que mi sed ardía.
Dulce jacinto azul torcido sobre mi alma.
Siento viajar tus ojos y es distante el otoño:
boina gris, voz de pájaro y corazón de casa
hacia donde emigraban mis profundos anhelos
y caían mis besos alegres como brasas.
Cielo desde un navío. Campo desde los cerros.
Tu recuerdo es de luz, de humo, de estanque en calma!
Más allá de tus ojos ardían los crepúsculos.
Hojas secas de otoño giraban en tu alma.
Pablo Neruda
___
OTOÑO
Esparce octubre, al blando movimiento
del sur, las hojas áureas y las rojas,
y, en la caída clara de sus hojas,
se lleva al infinito el pensamiento.
Qué noble paz en este alejamiento
de todo; oh prado bello que deshojas
tus flores; oh agua fría ya, que mojas
con tu cristal estremecido el viento!
¡Encantamiento de oro! Cárcel pura,
en que el cuerpo, hecho alma, se enternece,
echado en el verdor de una colina!
En una decadencia de hermosura,
la vida se desnuda, y resplandece
la excelsitud de su verdad divina.
del sur, las hojas áureas y las rojas,
y, en la caída clara de sus hojas,
se lleva al infinito el pensamiento.
Qué noble paz en este alejamiento
de todo; oh prado bello que deshojas
tus flores; oh agua fría ya, que mojas
con tu cristal estremecido el viento!
¡Encantamiento de oro! Cárcel pura,
en que el cuerpo, hecho alma, se enternece,
echado en el verdor de una colina!
En una decadencia de hermosura,
la vida se desnuda, y resplandece
la excelsitud de su verdad divina.
Juan
Ramón Jiménez
