Bona tarda a tothom. Soc Eloïsa, em jubilo aquest final de curs, per això aprofito
per dirigir-vos unes paraules de comiat que espero us serveixin per transitar
el camí que a partir d’avui començareu. Molts no em coneixeu perquè la meva
docència s’ha inscrit en l’àmbit artístic, però avui us comparteixo a tots i
totes part del que he aprés a través de l’art.
1. Comencem amb Antoni Tàpies, pintor informalista català, que amb aquest assemblage juga amb els objectes com van fer abans que ell els artistes dadà i els surrealistes. En una carta als infants lectors i lectores de la revista Cavall Fort escriu sobre una vella cadira explicant que no és només el que veiem, és també:
"les mans i les suors tallant la fusta que un dia va ser arbre robust, ple d’energia, al mig d’un bosc frondós en unes altes muntanyes, l’amorós treball que la va construir, la il·lusió que la va comprar, els cansaments que ha alleujat, els dolors i les alegries que haurà aguantat, qui sap si en grans salons o en pobres menjadors de barriada... Tot, tot participa de la vida i té la seva importància! Fins i tot la més vella cadira porta dintre seu la força inicial d’aquelles sabes que pujaven de la terra, allà als boscos, i que encara serviran per donar escalf el dia que, feta estelles, cremi en alguna llar"
En Tàpies és capaç de veure l’origen de l’univers en una cadira.
Potser la Yoko ens convida a col·laborar en lloc
de competir per superar els entrebancs de la vida. Com diu el que va ser el seu
marit, John Lenon: “La pau no és una cosa que desitges; és una cosa que fas,
que ets i que regales”.
Tan acostumats que estem a no parar de fer coses,
estressar-nos, mirar el mòbil, anar a corre-cuita...! La Marina, per contra,
seu 8 hores a contemplar els ulls d’un altre. I la gent que comparteix la seva acció plora, riu, torna, s’emmiralla, comença a entendre qui és i perquè està allí. Potser el missatge
d’aquesta obra és connectar, dedicar-nos temps, abraçar-nos, fer-nos petons,
retrobar-nos al cap i a la fi.
Jo us convido, com la Barbara, a qüestionar els
pilars de la nostra societat capitalista i patriarcal, però fins i tot a posar
en dubte el nostre propi pensament. No creguis tot el que penses, sobretot cuida’t,
sigues amable amb tu i escolta el teu cor.
L’obra “Es fa camí en caminar” ens convida a donar
el primer pas cap als nostres somnis perquè es facin realitat, ens mou a
superar la immobilitat de la por, a provar-ho encara que ens surti malament. Potser
ens sorprendrem a nosaltres mateixos. Ho hem d’intentar!
Aquesta idea ens convida a ser resilients, abraçar
la imperfecció, valorar el pas del temps i trobar la bellesa en la superació de
les adversitats de la nostra vida.
No és casual que sigui Premi Nacional d’Arts Plàstiques 2025, ja que actualment tendim a separar-nos de la natura en lloc de reconèixer la nostra interdependència. La natura té el ritme lent que necessitem per defugir l’estrès i ens aporta l’energia vital que ens fa tirar endavant.
Com diu un poema de la Montserrat Abelló: “Plantar
sobre la terra els peus/ ja no tenir por/ sentir com puja la saba amunt, amunt/
créixer com un arbre/ a la seva ombra aixoplugar algú que se senti sol, sola/
com tu, com jo.”
He triat aquest grattage de Paul Klee perquè espero de tot cor que tots vosaltres trobeu el vostre "Ikigai", allò que us fa fluir, que us fa sentir-vos com un peix dins l’aigua.
L’Ikigai combina 4 aspectes:
La teva passió: les activitats que gaudeixes i fas
sense esforç.
El teu talent: les teves habilitats naturals o
talents desenvolupats.
La teva missió: el que pots aportar al teu entorn immediat i a la societat.
La teva professió: que puguis viure del que t’agrada fer.
En el meu cas, he trobat el meu Ikigai amb tots
vosaltres perquè he sigut feliç fent classe i compartint experiències a
l’institut Antoni de Martí i Franquès. Molta sort, nois i noies, i endavant!
Discurs dedicat especialment als meus alumnes
de Fonaments artístics, grups G i H
