dijous, 19 d’octubre de 2017

Paisatge emocional


Exercici sobre el paisatge com a metàfora d'emocions o sentiments, amb l'objectiu d'empatitzar amb els artistes del ROMANTICISME.

Els nostres referents han estat artistes romàntics, com William Turner o Caspar David Friedrich, però també contemporanis, com Elina Brotherus i Alex Stoddard.

Mostra del treball fet pels alumnes de Fonaments de l'Art de segon de batxillerat durant el curs 2017-2018, Institut Antoni de Martí i Franquès.



Laura: "Vaig decidir fer una fotografia. Des del principi tenia bastant clar que volia fer-la al bosc, ja que crec que és un paisatge que pot expressar moltes coses.

Representa que "la meva jo viva" li ha donat la poma "a la morta" i que, per tant, l'ha matat. Amb la meva fotografia el que vull expressar és que molts cops nosaltres mateixos som el nostre pitjor enemic. L’autocrítica, la cerca de la perfecció, l’exigència a un mateix molts cops ens porten a l’autodestrucció. Estem acostumats a carregar amb la culpa dels nostres problemes a altres persones, i la veritat és que molts cops som nosaltres els únics culpables dels nostres mals. Així que si hagués de sintetitzar el que vull expressar amb aquesta imatge en una paraula seria: autodestrucció.

Volia donar un caire fosc i misteriós a la imatge, per això em vaig vestir de negre, a més a més, he desaturat bastant els colors, menys els de  "la meva jo viva" (per a que s'entengués que està viva) i la poma (perquè ressaltés més). A "la meva jo morta" li he desaturat els colors quasi fins arribar al blanc i negre per a que es vegi que està morta.

Em va costar bastant editar perquè l'editor que utilitzo és una aplicació del mòbil que es diu Picsart i no aconseguia que la foto em quedés amb una bona qualitat malgrat haver fet les fotos amb la meva càmera Nikon."



Marina: "Este trabajo para mí ha sido muy emocionante e interesante de hacer ya que siempre me gusta luchar con mi mente e intentar plasmar mis sentimientos en una hoja de papel y luego por alguna vía artística como la fotografía. Es muy importante que nos conozcamos a nosotros mismos y este tipo de trabajos me ayudan a explorar mis lugares más recónditos. Cogí mis tres libros de poesía favoritos y escogí el poema que más emoción me transmitía. Luego en mi cabeza, guiándome por mis sentimientos, aparecieron los paisajes emocionales.


En la foto donde aparecen Amanda y Cinta flotando en la superficie del mar he querido expresar el sentimiento de dos amores no correspondidos. Se ahogan poco a poco por no ser algo mutuo. Poco a poco se van distanciando ya que anteponen una relación amorosa a la amistad y ya ni siquiera se miran, se olvidan".



Amanda: "Con estas imágenes quería expresar el amor libre. Tienes todo el derecho a querer a quien tú desees, no sirve de nada poner etiquetas a la gente dependiendo a la gente que quiera. Por otra parte también quería mostrar el apoyo mutuo, ya que para mí querer a una persona se basa en muchas cosas, y una de ellas es el apoyo mutuo. Además no quería hacer típica foto romántica de una pareja besándose, quería mostrar a la gente que querer a alguien no solo son besos y caricias.

Me incliné porque en la foto los personajes saliesen desnudos o ligeros de ropa, ya que quería mostrarlo como algo natural, cualquier amor es válido. Por otra parte cabe destacar que me decanté por paisajes naturales porque me gustan muchísimo".



Aroa: "Para hacer esta fotografía me he basado en un momento de la vida de este chico en el que lo estaba pasando mal. He querido representar lo ciego que ha llegado a estar para no darse cuenta de que se estaba dejando llevar por malas personas que solo le traían problemas, que pronto iba a caer y se iba a hacer mucho daño.

La furgoneta representaría estas malas influencias, y él está encima con los ojos vendados ya que no quería ver lo que estaba pasando en realidad, estaba a punto de caer".



Candela: "Con esta imagen lo que quería era expresar el gran vacío y la soledad que podemos llegar a experimentar las personas cuando sentimos que algo nos falta y el cansancio que causa por dentro tener que afrontar día a día ese sentimiento. El lugar escogido es una escalera del Serrallo cercana a la playa. Edité la foto para darle más contraste y a su vez un tono más frío".






Maria: "Las fotos que hice se pueden entender por separado, pero mi idea en un principio era que fueran todas unidas y que describieran una continuidad. Si ponemos las 4 fotos en orden, primero aparecerían las dos fotos en las que estoy con Max en un descampado y luego las mías en la orilla de la playa. Con esto quería expresar el significado del amor para mí, lo que he experimentado con los años y se acaba cumpliendo al final.

Podría llamarse el "ciclo" de una relación afectiva (ya sea amistad o amor). En la primera imagen se nos ve vestidos, con ropa y se aprecia una proximidad entre nosotros, aunque aún un poco de distancia. Con esto quería expresar el principio de una relación cuando todavía no conoces demasiado  a una persona y crees saber mucho de ella; la falsa confianza que, con el tiempo, evoluciona y daría paso a la siguiente fotografía.

En esta aparecemos sin ropa, en un lugar que podría ser cualquier escondite en medio de un bosque, un lugar desconocido para todos aquellos que no conocen la conexión que tienen esas dos personas. Al estar sin ropa se puede entender que la confianza es aún mayor, pero a la vez, hay un estado de debilidad, fragilidad ante el otro por haberle entregado tus pensamientos. Es algo como lo que se le llama "desnudar el alma", te sientes confiado pero a la vez no, porque la persona te conoce tanto que sentir dolor será inevitable después. Por eso la he editado con un filtro que la oscurezca; porque a pesar de estar juntos, sufrir cada uno por sus preocupaciones es algo que ni siquiera una relación puede eliminar. Si uno sufre depresión, por mucho que este consiga pareja, su sufrimiento no desaparece de un día para otro. Con esto me refiero que, para mí, el amor no lo es todo y no puede con todo, como muchos dicen.

En la siguiente foto, cambia el ambiente. Ahora aparezco sola, en el agua, y aunque quizás no se aprecia demasiado, me pinté y maquillé con moratones y heridas. Obviamente es una metáfora del dolor que causa en ti tu pareja/amigo o ser querido cuando se aleja de tu vida. Aparte de dejarte un tiempo dolida, se lleva una parte consigo y sientes un vacío que no puede llenarse con nada. Por eso decidí hacerla en el mar: es tan grande que a su lado las personas somos insignificantes. También las olas simbolizan la propia mente, intentando arrastrar recuerdos con esa persona para no hundirse en la tristeza.

Finalmente, se me ve de pie en la orilla con otro "yo" detrás de mí. Esto simplemente representa el yo físico y el inconsciente, por decirlo así. Mi yo que esta levantado representa que, a pesar de todo el dolor y vacío, ha sido capaz de salir del agua. El otro yo, me observa un poco preocupada, a pesar de que sabe que no hay nadie más que yo misma que pueda ayudarme y sabe que seré capaz de recuperarme. En resumen, que sólo uno mismo puede afrontar sus preocupaciones y solucionarlo; porque al final, cuando todos se vayan, sólo nos tendremos a nosotros mismos. Nuestra felicidad no ha de depender de otros.

Ahora hablaré del paisaje. En las dos primeras fotos encontré una especie de bosque, con árboles, un muro y una pared con grafitis. Esto lo he relacionado con los personajes de la imagen; desconocidos, misteriosos el uno para el otro. Como aquel que se mete en un bosque sin saber que puede perderse en él. El momento del día en que las hice fue cuando aún había sol, pero faltaba poco para atardecer. Esto está conectado con las siguientes imágenes, que las hice cuando ya estaba poniéndose el sol y cada una se va oscureciendo más".





Max: "La localització que vaig escollir no és a l'atzar, volia un lloc urbà, amb graffitis i que es veiés una mica danyat i desordenat, així que vaig anar sota un pont del Francolí. Amb això volia expressar un desordre emocional, com si la persona que surt a les fotos tingués la ment poc clara i no es sentís a gust.

Les fotos volen expressar la història de les relacions, com reaccionem als canvis d'aquestes i la naturalesa humana que ens fa ser solitaris".



Blanca: "En esta fotografia quiero expresar un sentimiento de tranquilidad, tiene un significado más profundo. En la imagen se ve una pequeña cueva o similar, y yo estoy apoyada en ella, resulta que yo me siento mucho más a gusto en un espacio pequeño que en uno grande, y cuando estoy mal me gusta encerrarme en el armario de mi habitación para relajarme, así pues el armario es la cueva, y me siento tranquila en ella".



Luís: "Con esta fotografía quería expresar la felicidad, pero la felicidad es algo efímero y pasajero, por tanto hice este contraluz dando a entender el salto (ya que es algo efímero) y la luz como la felicidad. Para realizar esta fotografía puse la cámara modo ráfaga y con temporizador y realicé varios saltos hasta conseguir encontrar la foto que buscaba. Llevaba puesta ropa con la que me sentía cómodo y por tanto feliz, y las zapatilla que utilizo para bailar, ya que es lo que realmente me hace sentir feliz."


Bárbara: "He elegido hacer esta foto en un sitio triste, como una casa en ruinas. Se ve un rayo de sol que resalta la cruz que está hecha con una percha. Las flores son de plástico. Yo aparezco vestida de ángel ya que la intención de esta foto era representar el miedo y la añoranza por el hogar. En la mano llevo un osito de peluche representando el recuerdo".



Jenifer: "Volen acostar-se, però amb intencions molt diferents. Ell es vol apropar perquè es sent atret per la seva bellesa i el seu cabell. En aquell temps el color vermell en el pel era una mena de bogeria, o com deien, eren bruixes. Ella només vol que ell s’apropi per aprofitar-se’n, fent-li un encanteri, ja que en el fons és una bruixa molt dolenta, que juga amb els sentiments del pobre jove".


Laia: "Vull transmetre una sensació de tranquil·litat, un moment de pau amb un mateix, que es mostra a través dels tons blaus i la lluminositat de la fotografia. A més, aquest paratge enmig de la natura, ampli i lluminós, amb el cel i l'aigua tan clars, ajuda a donar aquesta sensació de puresa, d'espai i tranquil·litat, un moment per a pensar i reflexionar." 


Ana: "La setmana passada estava passejant amb ma mare i vaig veure que es quedava mirant un parc ple de nens. Les ganes de plorar se'm van passar quan vaig pensar que potser podia ser un bon exemple de paisatge emocional per al treball que havíem de fer.

Ma mare va perdre el seu tercer fill (el meu germà petit de tres anys) fa quatre anys. És per això que sempre que veu un lloc infantil se'n recorda d'ell, potser amb tristesa, potser amb nostàlgia o potser alguns cops amb alegria. El que tinc clar és que diumenge quan estàvem gravant, l'estava recordant amb tristesa. No li vaig demanar que fes cap cara ni que actués de cap manera, tan sols que mirés el parc, però inevitablement va sortir-li aquesta expressió, un rostre trist. És això el que expressa aquest paisatge emocional, tristesa. Si no coneguéssim la història, poder podríem interpretar que és la nostàlgia, el record de quan érem nens petits. A mi m'és igual com s'interpreti, el que vull que la gent vegi és a una dona recordant amb tristesa el seu passat.

Primerament pensava fer una fotografia, però si la feia des de la seva esquena, no s'hauria vist l'expressió de la cara, i com volia que apareguessin les dues coses, l'única forma de fer-ho va ser en vídeo, fent un tràveling circular. A l'hora d'editar-lo vaig afegir una pista d'àudio per augmentar l'expressivitat i també hi vaig posar un filtre per envellir la imatge i donar l'efecte de nostàlgia, de passat".



Denise i Valentina: "En aquest vídeo i aquestes imatges, es pot observar la diferència entre debilitat (Denise) i força (Valentina) contrastada amb els diferents paisatges emocionals que donen més importància al contrast d'aquestes dues emocions, a més, hem utilitzat l'element del ball fent que els dos estils de ball també estiguin contrastats entre sí i d'acord amb el paisatge emocional de fons".




Emma: "Quan vaig haver de decidir amb quin format volia fer el projecte del paisatge emocional, no vaig dubtar fer-ho en vídeo ja que és com més m'agrada expressar-me.

Un cop vaig haver decidit això, vaig voler fer-lo en col·laboració amb una amiga que toca el violoncel. Quan li vaig proposar la meva idea, va voler fer-ho encantada. Vaig dir-li que podia triar la cançó que ella volgués i a partir del que ens transmetés la música, triaríem el lloc per anar a gravar. Totes dues vam coincidir en que la “Nana” de Manuel de Falla ens transmetia una sensació tranquil·la i nostàlgica, pel que vam decidir anar a gravar a la platja, a l'hora que es posa el sol.

Aquell dia, mentre jo gravava, molta gent va apropar-se a fer-li fotos i a aplaudir-la,  fins i tot va apropar-se un turista japonès a demanar-li que toqués per gravar-la.

El més difícil va estar editar el vídeo de manera que l’àudio coincidís amb les imatges. També vaig voler afegir un filtre càlid per a transmetre una sensació de placidesa".



Durant la posada en comú dels treballs fets, Cecilia ens "canta" el seu paisatge emocional amb una cançó especialment composta per a l'ocasió.

Cecília: "Vaig triar fer el meu paisatge emocional en forma de cançó perquè és com millor podia expressar la idea que tenia al cap. És un crit de soledat, el plor de sentir-te trencat i no saber com recuperar-te. Es una cançó evidentment trista ja que els acords, la melodia i la lletra formen un cúmul de sensacions que et porten a la tristesa. El que volia dir amb aquesta cançó és que moltes vegades ens ocultem la realitat amb les nostres pròpies mentides".




Per últim, una aquarel·la de l'Aitana: "El que volia expressar amb aquest paisatge emocional és la meva preocupació pel planeta, que sembla que a poques persones els hi importi realment. La meva intenció era fer visible el principal problema de la humanitat, que s'està autodestruint, i fer prendre consciència que, si no canviem totalment la manera de tractar al planeta Terra, l'acabarem destruint".

Cal agrair la visita de Laura Rodríguez, soprano, fotògrafa i professora de música, que va venir a parlar-nos del Romanticisme musical. Esperem que tornis aviat!



L'exposició final, al vestíbul de l'institut:




També volem compartir amb vosaltres algunes fotografies fetes durant la realització del vídeo de Valentina i Denise, "Fuerza y debilidad":






Felicitats a tots i totes per la feina feta!









2 comentaris:

  1. Una nova mostra d'un treball profund, amable, generós, bell i molt bonic que arriba a cadascun dels espectadors com a veritables obres d'art.
    La grandesa però, i segons la meva mirada personal i pedagògica, rau en:
    - haver provocat la "creació" d'aquestes peces, fruit de la connexió que cada alumne ha fet amb el seu interior
    - haver deixat l'espai i la llibertat suficients per acollir cadascuna de les propostes
    - haver valorat i potenciat un treball acurat, ben fet i molt complet que implica esforç i superació
    - haver acompanyat el creixement dels coneixements artístics des de l'acurada presentació d'autors i models a classe
    - haver invertit esforç i temps personal per publicitar i compartir la proposta pedagògica, MODEL I EXEMPLE per a molts docents.

    GRÀCIES ELO, per evidenciar l'adquisició competencial i mostrar l'aprenentatge REAL dels teus alumnes.

    ResponElimina
  2. Gràcies a tu, Marta, per la teva sensibilitat i mirada crítica.

    ResponElimina