diumenge, 3 de març de 2013

REPRESENTAR L'INVISIBLE

Exercicis plàstics (fets amb fotografia i tècniques seques) destinats a representar emocions, sensacions, sentiments... allò que s'experimenta de forma íntima i personal, però que no es pot tocar ni veure, només sentir.

Obsessió, per Sheila, Laura i Alba


SEQÜÈNCIA FOTOGRÀFICA

Duane Michals: Mentre els fotògrafs insisteixin en trobar fotografies en lloc d’inventar-les, continuaran passant-se la vida buscant alguna cosa. (...) Un artista no troba un quadre, un escriptor no troba una novel·la, són obres d’invenció, les fan ells. (...) La paraula clau és expressió, no pintura, escriptura o fotografia. (...) L’important és precisament el que no està a la vista.



 Duane Michals, Chance meeting, 1970

Exercicis de seqüència fotogràfica fets per l'alumnat de cultura audiovisual de l'Institut Martí i Franquès durant el curs 2012/2013:

Sara: En el nostre projecte final del segon trimestre havíem de triar un concepte abstracte (una sensació, emoció, sentiment...) i representar com a mínim en 3 fotografies, en el meu cas he utilitzat 6 perquè crec que si tragués alguna foto no tindria el valor que li volia donar.




En aquesta seqüència volia transmetre la passió d'allò que ens omple i ens fa sentir a gust fent-ho. En el meu cas és el ballet, i el ball en sí. Per a mi, el ball és una manera de desfogar-me i sentir-me bé.

Per fer les fotos he utilitzat velocitat 1/20 i una obertura f8 perquè surtin lluminoses i una mica borroses per donar aquesta sensació de girar. L'angle de visió es frontal i en la primera foto és un pla sencer i mentre gira i avança acaba sent un pla mitjà sense veure la cara, i per tant dóna la sensació que la ballarina s'apropa a l'espectador.

La composició l'he ficat en vertical perquè doni la sensació de donar voltes infinitament. La finalitat de ficarles en color blanc i negre era per destacar el maiot blanc i centrar-nos en la ballarina.

En l'exposició que vam fer a classe els meus companys van dir que els va transmetre elegància, delicadesa, fragilitat, alegria, passió... Crec que vaig aconsegir la sensació que volia causar als espectadors.



Andrea: Per mi l'estrés és angoixa, malestar, nerviosisme, que el temps passa molt depressa sense que te n'adonis i sembla que no hagis fet res. El estrés a llarg termini també és cansanci, mal de caps, deriva a la tristesa i t'allunya de la felicitat.L'estrés escolar va més o menys lligat amb l'estrés normal però també s'afegeix la preocupació pel futur, ja que les notes dictaran el que puguis fer o no en el teu futur.

Per desenvolupar el tema de l'estrés escolar em vaig centrar en accions que faig jo diàriament a l'estudiar o quan estic en època d'exàmens. Com, per exemple, escriure molt, llegir, fer molts exercicis, empollar, etc... Fent això sempre se'm passa el temps massa ràpid i no m'agrada. Al final sempre m'entren ganes de cridar. Vaig utilitzar totes aquestes idees i en vaig triar un parell pel resultat final.

Vaig decidir crear el pas del temps i el fet de fer moltes coses molt ràpid, fent fotogràfies a velocitat lenta i amb un tripode perquè el fins quedes fix i sembles que l'acció passes ràpid. També vaig afegir un crit final i un cartell de START OVER perquè es veies un resultat final i que el cicle torna a començar.



Després de varies proves, vaig decidir fer una presentació en un A3 amb 4 imatges, amb aquest resultat:
També he creat un gif per acaba de donar emfàsis a que es un cicle que es repeteix sempre.




Marta: Vinc a representar aquella sensació de plaer, relaxació, inspiració, la capacitat de evadir-te del món i de tot el que t'envolta o aquella capacitat de transportar-te a un món ple de sensacions que té la música que tant t’agrada.











Mariona i Mar: amb aquesta seqüència fotògrafica hem volgut parlar del procés d'acceptació que seguim quan una persona estimada ens deixa.

És un procés que comença amb la ràbia, amb la negació davant del que acaba de passar, reaccionem així perquè és tant dur que no ens ho volem creure. Ho hem representat cremant una foto en la que hi apareix la persona que ha mort simbolitzant aquesta negació a acceptar-ho, la foto representa el fet, el record que no volem recordar però amb el temps anem assumint i poc a poc la negació és converteix en acceptació. És per això, que en cada imatge la fotografia està cada vegada menys cremada i, en la última, queda en el seu estat original. D'aquesta manera recordem a la persona com era abans i els sentiments que ens despertava i som capaços d'assumir el que li ha passat i adoptem una posició madura davant dels fets. La ràbia es converteix en nostàlgia perquè, en el fons, el que sentim cap aquella persona, és amor.








Clara: Have you ever been alone in a crowded room?

Sabeu aquella sensació... quan no encaixes? Suposo que sí. Aquelles ocasions en què, tot i estar envoltat de gent, et trobes sol. Simplement, no formes part de la seva dinàmica i sents que, per intentar integrar-te en l'ambient, et transformes en algú diferent: et poses una màscara que oculta el teu veritable jo. Crea una falsa personalitat. Et converteixes en un no-jo. Somrius, fas veure que tot el que et diuen és tan interessant, i tan divertit que mai havies estat tan bé enlloc. Poc a poc et confons en la multitud, passes a ser algú que no ets. Bé, doncs això és el que he volgut representar amb aqueixa seqüència d'imatges.

Parlant d'aspectes tècnics, voldria remarcar el degradat de color imatge rere imatge.
En la primera, el color és l'original, és viu: simbolitza el moment en què encara ets tu tot i que, com evidencia la meva cara (seriosa), no estàs a gust.
En la segona imatge, però, el color està lleugerament dessaturat, representant l'instant en el qual comences a deixar de ser tu: decideixes posar-te la màscara.
En la tercera imatge, tres quarts del mateix. Acabes de posar-te bé la màscara: intentes adaptar-te, el color està encara més dessaturat.
En l'última imatge ja no hi ha color: tot està en blanc i negre. T'has col·locat del tot la màscara, amb un fals somriure, i no ets tu en absolut.

Com a persona tímida i més aviat introvertida que sóc, he tingut aquesta sensació sovint. És un sentiment que m'empaita amb certa freqüència i que intento defugir. Em preocupa i, per aquest motiu, quan a classe ens van explicar que hauríem de fer per al projecte final una seqüència d'imatges representant un sentiment o un concepte abstracte se'm va acudir de seguida aquest. Així doncs, aquest és el resultat final.




Èlia: En aquesta seqüència he volgut representar la vulnerabilitat de les persones davant la vida, és a dir, en qualsevol moment se'ns pot presentar un problema, inesperadament, i no saber com afrontar-lo. La seqüència presenta 4 fotografies en blanc i negre, perquè el que expressem no és l'alegria, sinò sorpresa i decepció en l'última fotografia. Estan fetes amb trípode, velocitat ràpida (que és la prioritat) i flash.





Yenifer: Con esta secuencia de fotos quise representar la soledad, una persona (en este caso una chica) caminando sola por la calle. Utilicé la velocidad lenta en las 2 últimas fotos, la primera da la sensación de que sentirse así es sinónimo de pensar mucho y que te puedes llegar a volver loco de tanto pensar. En la segunda de estas fotos cuando pasaba gente por detrás da la sensación de que a pesar de que hay gente esta persona se siente sola y tampoco las acaba de ver bien, ni estas personas a ella, es como invisible para los demás o los demás invisibles para ella. Y en la última foto está sentada y hice un plano entero, sale como pensativa, resignada a lo que le pasa. Puse las fotos en blanco y negro para expresar que la sensación de sentirse solo es algo triste, amargo, etc, y así mostrar más dramatismo.










Helem:  La meva seqüència de fotos, a part d'intentar expressar impotència, denuncia el maltractament a la dona, en el sentit que en aquesta societat que vivim encara existeix aquest tipus de gent despreciable i sense sentit comú que maltracta i desprecia a les dones. No es pot tractar a cap persona com un objecte. En aquest treball no només s'expressa la violència, sinò més sentiments en un, la ràbia que em produeix veure els homes que han maltractat les seves dones i filles sense cap remordiment, que surtin lliures de la pressó al seguent dia o que només estiguin pocs anys en la pressó, mai arribaré a respectar a una persona d'aquesta mena. Aquestes dones senten la impotència, tristessa, cobardia, angoixa, solitud, repressió... estan sotmesses a accions terribles i les amenaces dels que les maltractent.

El treball està constituit per 5 fotos, representant les seves ferides i les doloroses memòries que ha deixat el maltractador en el cos de la dona, la seva repressió i impotència per no poder fer res i per intentar demanar ajuda i en alguns casos no ser escoltada o ser més maltractada. De vegades es creuen que es mereixen aquest tipus de violència. Al final es mostra el conformisme de la dona.




Imatge 1: Es mostra la imatge de la dona com un objecte expossat sense cap dret a opinar.
La imatge està desaturada, no he utilitzat cap mena d'efecte per fer els blaus de la pell, he
utilitzat maquillatge, no m'agrada el Photoshop per aquest tipus de efectes, crec que així queda
més realista.


Imatge 2: Aquí la dona es mostra sense cap llibertat, amb la cara d'impotència, sense mostrar interes en canviar la seva propia vida.


Imatge 3: La dona dominada pel maltractador intentant demanar ajuda i escapar dels seus abussos. Enfocament selectiu.


Imatge 4: Intenta lluitar i escapar, defendre's dels abussos.


Imatge 5: Cansada de lluitar, es conforma amb el seu futur , deixa de lluitar contra el seu propi enemic, la por.


Nerea: Els 7 pecats capitals (extracte).

Una acaudalada y noble joven, llamada Elisabeth G. Wottom, es la favorita del mismísimo diablo para estar a su lado para siempre en el infierno. Con cara de ángel y modales impecables, tiene una máscara de perversidad, horror y crueldad. Es la reina de los suburbios del sucio Londres del siglo XIX, y una perfecta noble de cara a la alta sociedad. La perfecta pecadora.


Ira



Un ácido que puede hacer más daño al recipiente en la que se almacena
que en cualquier cosa sobre la que se vierte.



Lujuria



En un pequeño y sucio burdel de los barrios bajos de Londres
se reúnen los más ricos nobles para cometer actos catalogados de inmorales
y se lanzan al pecado y el placer.


Envidia






Tras un tranquilo paseo, la joven no puede ni quiere evitar sentir envidia
por una muchacha sencilla, pura y cándida.
En su mente hay deseos de matar.



Gula




Comiendo carne humana de las víctimas que ella misma ha matado, deja atrás sus modales
y prefiere saborear el manjar con sus propias manos.



Doy las gracias a las tres modelos que han hecho posible esto, realmente nos lo hemos pasado muy bien. El proceso no ha sido difícil, ya que las ideas, vestuario y fondos ya los tenía apuntadas en un papel y sólo hizo falta ponerlas frente al objetivo de la cámara.






Sergio: DESAPARICIÓ





Va ser la primera idea que vaig tenir, però no em va convèncer massa. Parlo de la desaparició, és un desig de fugir de la gent, oblidar-se de tot i, fins i tot, pot ser una necessitat. En moltes ocasions he tingut aquesta necessitat.

Sobre els aspectes tècnics, són quatre fotografies de pla mitjà, fetes en una cambra fosca i amb un focus de llum a la part esquerra, he utilitzat flaix excepte les de velocitat lenta, per això són més fosques que les altres.

Finalment he decidit fer-ne una altra seqüència perquè em semblava poca cosa.

Sergio: DESESPERACIÓ



Aquesta seqüència és la que més m'agrada, expresso el sentiment de la desesperació i, que quedi clar que no em comporto així quan estic desesperat, però és un sentiment interior i ningú ho nota tant. Per tant, a les fotografies he exterioritzat aquest sentiment interior. En moltes situacions m'he desesperat encara que ningú ho hagi notat (crec que puc fingir els sentiments, no ho tinc bastant clar). No es passa bé durant aquest sentiment, però finalment es pot alleujar o no, encara que en aquesta seqüència sí que estic alleujat, però també cap la possibilitat que tot sortís malament...

Sobre els aspectes tècnics, és el mateix que la seqüència anterior, encara que el maquillatge és més agressiu. Totes dues seqüències estan en blanc i negre perquè crec que així contrasta millor el fons i jo. Sobre el vestuari, només una camiseta bàsica negra per a que el punt d'atenció es centrés a la cara, on s'expressa el sentiment.



Verònica: Tristesa







Exercicis fets per l'alumnat de tècniques d'expressió grafico-plàstica, 1r de batxillerat, Institut Martí i Franqués, curs 2012/2013:



O B S E S S I Ó


Mònica (carbonet)

Robert (pastel)



Laura (carbonet i clarió)


Sheila (pastel)


Mei (retolador i llapis de color)


Alba (pastels a l'oli)



Fran (bolígraf)


Eric (retolador)


S O L E D A T


Aida



Alba




Carol



Eric
  


Laura



Mei



Pol


Carol



Sheila



Montse




Laura



Laura



  
Alba











Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada