dimarts, 2 de desembre de 2014

OBJECTES FOTOGRÀFICS

Exercicis sobre retrat fotogràfic en format tridimensional. Institut Antoni de Martí i Franquès, 1r de batxillerat, cultura audiovisual, curs 2014-2015.




Els nostres referents:




Mostra dels treballs fets:


Sosi:


Sosi: "Un cubo de Rubik que representa distintas emociones/estados de ánimo, como la felicidad o la furia en base a los colores y retratos correspondientes. Al ser un cubo funcional, permite hacer mezclas entre ellas representado así la realidad. Una persona difícilmente estará al 100% furiosa, sino mezclada con otros sentimientos, incluso con uno contrario como la felicidad".

Sosi, procés de creació:




Alba: 

Alba: "Al meu treball de final de trimestre he volgut explicar un conte de la crua realitat en la que vivim avui dia i molts de nosaltres no li donem importància. 
Vivim en una societat en la qual estem tan oprimits que no podem ni expressar-nos. Per una altra part, tampoc es dóna suficient importància al que la creativitat significa i podem veure clars exemples en l'educació, com l'assignatura de plàstica o teatre ocupa les hores mortes de l'horari, o simplement s'empren hores creatives com a extraescolars. Crec que si des de petits ens instruïssin amb eines de creació, la societat avançaria molt més. 
Els grecs van ser capaços de veure formes en l'espai i crear les constel·lacions perquè tenien una gran abundància de creativitat i no obstant, no eren estúpids; tot el contrari, van ser els creadors de moltes de les bases que tenim ara. En un cas més actual, podem veure com Google, habitualment crea campanyes per desenvolupar la creativitat dels seus treballadors i, com tots sabem, és una de les multinacionals més grans. 
Aquest trimestre, amb tanta pressió escolar, gairebé no he tingut temps d’expressar-me creativament, i ho he trobat a faltar, per això he tingut la necessitat de fer aquest tipus de treball."

 Pàgines del llibre de l'Alba:








John:


John: "Com podeu veure, per fora he folrat la caixa amb retrats d'un amic meu en blanc i negre, amb una paraula (soledat, injustícia, violència i desigualtat) i a dins de la capsa hi ha fotografies del meu amic, però de petit i en color. També he de dir que al fons de la capsa hi ha un text sobre coses que em preocupaven en la infància, com ara mirar Dragon Ball o comptar els dies que faltaven per Nadal. 

Bé, amb aquest treball volia representar com "evolucionem" a mesura que anem creixent, és a dir, ens fem grans i descobrim com és el món en realitat, i veiem totes les coses negatives que hi ha en aquesta societat on vivim. Per això, a fora hi ha aquestes paraules de coses dolentes. Això fa contrast amb el de dins, que representa la innocència de la infància, on les preocupacions eren petites tonteries i érem molt més feliços. La utilització de fotografies en blanc i negre i fotografies en color, ajuda a veure més clar el contrast.

També us deureu preguntar perquè hi ha papers blancs, no? Doncs jo volia expressar que, en els moments dolents de la vida, és molt difícil tornar a recordar els bons moments del passat, de la felicitat de quan eres nen. I, a més, els papers els he mullat amb colònia "Nenuco" perquè és un olor que recorda a la infantesa."

John, procés de creació:



Dani:




Dani: "He volgut representar la repressió que tenim en la societat actual. Una societat on el que veiem per les notícies no és ni una quarta part del que passa en la realitat, on les noticies les escoltem modificades per no crear el caos en la gent, on alçar la veu per defensar els nostres drets és un signe d'incivisme, on sortir al carrer per lluitar pel que volem i necessitem és un delicte.
He volgut representar aquests fets mitjançant les cintes vermelles sobre els diferents elements dels retrats (ulls, boca, orella, mans).
Per últim m'agradaria explicar el motiu de la forma tridimensional de l'objecte. NOSALTRES VEIEM LA REPRESSIÓ? LA PODEM VEURE.... SI VOLEM. Per això he escollit aquesta forma, ja que si tu no vols veure el missatge que té, no el veuràs, però si vols veure la repressió que suporta la societat, et mouràs per veure-la i entendre-la".


Miki i Erik:



Miki: "Aquest treball l'he fet amb l'Erik. No està fet per aprovar i ja està, sinó que aprofitant que havíem de fer el treball, hem volgut expressar la nostra opinió de la situació que estem vivint actualment, com ens sentim. Ho hem fet de forma crítica, ja que creiem que són masses les hores que hem de dedicar als estudis, i no tenim temps per res, i ens sentim com atrapats, pressionats pels professors i els pares, que ens vigilen constantment per assegurar-se que estudiem prou.
Això està representat a través d’un peix (que representa els professors i els pares), amb uns ulls ben enormes, que representen una vigilància dura i constant. Aquest peix està en una peixera on hi ha fotografies on sortim estudiant i sota l'aigua, això vol dir que estem tancats i no podem sortir".


Miki i Erik, fotografies del procés de creació:




Esther: 



Luis i Adrià:
Adrià: "El projecte final l'he realitzat amb Luis i volíem expressar la nostra amistat. Vam voler mostrar que, per molt que tinguem hobbies molt diferents, no influeixen per res en la nostra amistat.
Cada quadre té 2 fotos en les cares oposades, i dos lletres també en les cares oposades. Els quadres, tots apilats, formen la paraula "company" i "amistat". Per una part, surten les fotos meves i, per l'altra, les d'en Luis, totes representant hobbies nostres o moments dels nostres records. Hem intentat que fossin de més antigues a més noves a mesura que pugen."

Patrícia, Isabel i Paula:


Patrícia: "Amb el nostre projecte final volíem recrear o plasmar les dues cares de la gent. El que els nostres ulls veuen i l'anàlisi que fem del que veiem. El primer pas va ser fer les fotografies. Vam quedar un dia la Isabel, la Paula i jo. Vam fer principalment fotografies de retrat en primer pla i, seguidament, vam fer una foto dels meus ulls en pla detall. Després vam passar les fotografies a l'ordinador i les vam editar amb PicMonkey. Perquè es veiés el reflex de la gent, vam col·locar a la Paula i a la Isabel a l'interior dels ulls. Podríem dir que la Isabel ens mostrava la cara dolenta de les persones i la Paula la cara dolça."


Patrícia, Isabel i Paula, procés de creació:

Isabel:"En cada ojo se representa algo diferente: el bien y el mal." 





Soumaya:

Soumaya: "Mi trabajo es una crítica hacia las mujeres que se sienten inferiores delante de otras, o se buscan fallos en sí mismas donde no los hay, tapando su rostro con una máscara de maquillaje y, aun así, sintiéndose feas. El cristal roto representa sus sentimientos rotos, porque lo peor que le puede pasar a una mujer es no quererse a sí misma y despreciarse por su aspecto e intentar cambiar para gustarle a otra gente".


Elisa:



Elisa: "La idea definitiva ha sigut la d’agafar una caixa quadrada i ficar-hi fotografies de tota la gent que estimo amb un escrit darrere, fet per ells, que parli de la nostra relació. Les imatges encaixen perfectament a la caixa simbolitzant que, com costa de treure-les, costa treure aquestes persones del meu cor.
Un dia mirant a Instagram, vaig trobar aquesta frase. Quan la vaig llegir em va semblar perfecta pel treball: “El cor humà no es solament un múscul, és una llar”. És perfecta, ja que és exactament el que volia dir amb el meu treball, el meu cor és la llar de les persones que estimo".

Durant el mes de novembre, durant una visita a l'exposició "Fotografia i Poesia Visual", al Tinglado 2 del Port de Tarragona, Elisa va veure un poema visual de l'artista conceptual Isidoro Valcàrcel Medina titulat: "Relojes" que, sens dubte, influiria en el seu projecte fotogràfic tridimensional.


Isidoro Valcàrcel Medina, "Relojes" (1973)

Elisa: "És una capsa amb moltes fotografies quadrades al seu interior i una a la tapa. 
Ha materialitzat les fotografies i les ha posat a la capsa per agrupar-les totes".


David i Manu:



David: "Hem fet una "fusió" de les cares, per tal de representar la nostra amistat. Hem presentat el treball en una cartolina en forma d'estrella, simbolitzant la unió."



Adrià i Francesc:


Adrià: "Nosaltres volíem mostrar la nostra amistat, ja que fa 13 anys que ens coneixem i sempre hem estat junts a l’escola. Per això, vam decidir que cadascú portés una cosa que el caracteritzés en el retrat. El Borja portava una dessuadora d’un grup de música que li agrada molt i que mostra la seva passió per aquest estil de música i per aquest grup. L’Adrià se’l veu amb un “patinet” ja que li agrada molt anar per la ciutat amb ell. El Francesc porta una samarreta del Club Gimnàstic, equip del que no es perd ni un sol partit. I, finalment, jo volia transmetre la meva afició pel món del futbol i per la meva terra, Catalunya, per això em vaig posar la samarreta de la selecció catalana de futbol. Les dos fotos que no són retrats són els objectes que ens defineixen que estan a la cara superior i la inferior".


Daniel:

Daniel: "Una cara trista representant l'interior de la persona i una fotografia somrient amb la que volia expressar el meu exterior. Representen un interior enfonsat sense sortida, i per a l'exterior l'aigua no arriba a la barbeta perquè esta per damunt, sense cap preocupació aparent, i és la cara que intentes donar per a que la gent no es preocupi per tu".


Ricard:

Ricard: "El futbol, com tants esports, és un esport d'equip, 11 jugadors contra 11 jugadors, i com és un esport col·lectiu, doncs no et sents tant sol com al tennis o la natació. Al terreny de joc, miris on miris, estàs acompanyat dels teus jugadors. Si tens un mal dia, ells estan al teu costat per animar-te, i és una satisfacció molt gran que un equip de futbol guanyi un títol, encara que sigui mínim.

En l’actualitat, el futbol està molt valorat i hi han aficionats i aficionades de totes les edats. Però les persones que han jugat a futbol des de petits i veuen partits de futbol professional, i veuen com els jugadors pateixen, que els jugadors no poden córrer més perquè estan morts físicament, o quan l'àrbitre pita una falta que no existeix, o quan acabes de tenir una lesió greu... Jo penso que tots aquests factors són entendre el futbol que és un esport que, personalment m'encanta, i el practico des que jo feia 1r de primària, 10-11 anys aproximadament, i em costarà deixar-hi de jugar.


Anna:

Pàgines del llibre de l'Anna:













Anna: "Aquesta idea se'm va acudir quan vaig recordar un article que havia llegit d'un fotògraf anomenat Ulric Collette, sobre el seu àlbum Genetic Portraits, on uneix cares de familiars per veure les semblances i les diferències."

Anna, procés de creació:




Jan:


Jan: "El meu objectiu era expressar la situació que pateix tanta gent: sentir-se malament i voler expressar el contrari davant d'altra gent.
Per aquest projecte, he fet servir el missatge 'What is outside does not always show what is inside' que significa 'el que es veu fora no sempre mostra el que és a l'interior'.
Sol passar tenir problemes a casa i no voler que ningú ho sàpiga, i fingir un somriure davant de la gent. Per tant, vaig demanar als meus amics que expressessin el sentiment de tristesa per fer-los una foto, i després els hi vaig fer una altra foto somrient, cosa que també vaig fer jo.
Amb l'ordinador vaig editar les fotos de tal manera que quedessin les somrient per davant, podent obrir-les pel mig com si fos una finestra, i que es veiessin les fotos de tristesa al darrere".


Posada en comú dels treballs fets:




Exposició al vestíbul de l'institut:






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada