diumenge, 21 de desembre de 2014

ART D'ACCIÓ. Un treball de recerca de batxillerat solidari.

Tot va començar quan l'Iván va decidir fer el seu treball de recerca de batxillerat sobre art compromés socialment. Un dels primers passos que vam donar va ser l'entrevista a l'artista d'acció Pedro Alba (juliol 2014).





ENTREVISTA A PEDRO ALBA
Tarragona, 21/07/2014 

Ø  Lloc i data de naixement?
Vaig néixer a Antequera, una ciutat de Màlaga, l’any 1979.

Ø  On vius actualment?
Visc formant part d’un projecte, una caravana que ara es troba a Roda de Barà, el dia 01/09/2014 es traslladarà al Pla de Santa Maria i el dia 04/09/2014 començaré a utilitzar-la com a teatre itinerant.

Ø  Formació acadèmica?
Sóc autodidacta, però vaig estudiar 4 anys de ciències de la comunicació, 2 de filosofia, 2 de psicologia i cursos de vídeo, de dibuix i de tot tipus.

Ø  Quan vas decidir que volies dedicar-te al món de l’art? I perquè?
Al món de l’art, sempre. De fet, quan vaig començar a estudiar, era el “friki” de l’escola perquè feia la meva pròpia roba amb la meva mare, amb 12, 13 i 14 anys. Ma mare és filla de modista, és cuinera, però li agrada cosir i li encanta l’art. Jo volia estudiar Belles Arts o Arts Dramàtiques, però no vaig arribar a cap acord amb els meus progenitors. M’agrada el teatre, la dansa, i en general qualsevol cosa que tingui el cos com a eina principal. Hi ha una gran diferència entre l’art d’acció i el teatre: l’actor actua i l’artista acciona; per exemple, un actor simula que es pega un tret amb una pistola i es fa el mort; un artista d’acció es dispara i mor. Tot i això, segons avancen els temps, les disciplines es barregen i entrellacen. En l’art d’acció és molt important l’atzar, és imprescindible. A més, art, persona i vida són un de sol”

Ø  Quines tècniques artístiques has utilitzat i utilitzes actualment?
Principalment utilitzo la performance com a tècnica artística i la instal·lació i el vídeo com a suports de creació. Abans feia servir molta tècnica a les accions, per exemple en “Parte del Sistema” (2012) utilitzava un circuit de televisions robotitzades i una instal·lació amb sensors PIR i sensors de moviment. O en “Paraulas Emergents” (2007), una performance per a nens, escrivia amb tinta invisible i després utilitzava reactius químics per a fer aparèixer l’invisible. Aquesta última també l’he realitzada en espais interiors fent aparèixer missatges, mitjançant llums ultraviolades.

Ø  Perquè creus que l’art d’acció és una bona manera d’expressar les teves idees?
Per molts motius. Amb aquesta tècnica tinc més força per a transmetre el missatge, la conec més que altres tècniques, m’estimo més el cos com a eina perquè és una eina molt més bàsica; un útil que ets tu mateix i tot l’altre és un afegit. És una expressió més sincera, la unió entre cos, art i vida. A més, jo em sento més còmode fent art d’acció. Tot i això intento treballar en diferents camps com la instal·lació, el vídeo; fent un treball interdisciplinari. A mi se’m coneix per les meves “performances” però jo no li diria així, sinó “maniobra artística”. La distinció és que amb la “performance” ets tu que arribes a un lloc, decideixes l’acció; busques un cos  i un espai... i el que faig jo és fer que la societat faci la “performance”. En algunes obres penso la idea, la porto fins a un estadi, però l’acaba desenvolupant la societat. Són maniobres socials, polítiques o reivindicatives. A “Matadero” vaig mobilitzar 3000 persones repartint cartes de racionament com a la Guerra Civil i després repartint patates per a posar de manifest que hi ha 2,2 milions de persones que ja no tenen menjar. Es denunciava el fet que la gent ha de buscar en els contenidors i que estem incrementant la pobresa en aquest país. Les patates les vam aconseguir mitjançant Acción!MAD, un festival d’art d’acció i tots els diners d’aquest projecte provenien del Ministeri de Cultura. Jo mai he tingut ni vull subvencions, faig el meu treball facturant com a treball professional. Va venir la policia, em van demanar la documentació i la vam fer grossa. Si l’art viu no és útil en un moment determinat, no té sentit; només reforça el propi ego.

Ø  Com a artista, quins són els teus referents?
Referents, molts, però cap a qui seguir. Moltes idees o moments en la història de l’art que han trencat en un moment determinat amb l’establert. Els meus referents es troben més aviat en el món de la filosofia, o de la política i la societat. Els meus referents són més els diaris que els artistes. Tot i això, sempre es repeteixen els processos en el món de l’art d’acció. Tothom ha treballat algun cop amb el celo, amb el film o la cinta adhesiva, com l’Esther Ferrer en “Se hace camino al andar”. Entre els pensadors que m’inspiren està Herbert Read que té un discurs democràtic artístic molt proper al moviment 15-M actual i és de 1810. Té un llibre que recomano anomenat “Al infierno con la cultura”, que parla de trencar amb la democratització cultural en un sistema establert que, d’entrada, el converteix en antidemocràtic. També Antonio Escohotado, amb un llenguatge directe i social.

Ø  Quins artistes actuals destacaries en el món de l’art d’acció amb compromís social?
Abel Azcona, per exemple, Omar Jerez o Santiago Sierra, que va rebutjar la medalla a les Belles Arts fa un any. Domix Garrido i moltíssims més. Algun que no sigui espanyol, per exemple, Nuno Oliveira i Margarita Chambel que són parella. Ai Weiwei que no para de tocar-li els nassos al govern xinés i ara ho ha deixat tot per a dedicar-se a la música experimental.

Ø  Creus que l’art pot afavorir canvis socials?
Pot fer reflexionar a la gent sobre la situació social. Em semblaria vanitós pensar que un artista pot canviar les coses, però determinades obres poden fer que les coses canviïn. L’art pot ajudar a difondre certes coses que passen al món. Aquí, a la part alta de Tarragona, tinc una obra d’art urbà pensada per a mirar la vida des d’un altre punt de vista.

Ø  Per a tu que és més important en l’obra artística, la forma o la idea?
Jo crec que la idea, perquè si et planteges fer una peça d’art d’acció necessites que transmeti una idea, amb força. Una obra pot ser hiperrealista però necessita tenir un significat, un missatge; és necessari independentment del tipus de l’art. Si no hi ha missatge, la tècnica no deixa de ser una artesania que qualsevol pot aprendre. Tècnica i missatge poden unir-se, una cosa no treu l’altra. En una “performance” hi ha 4 coses imprescindibles: el cos, que pot estar present o absent, l’espai físic on es desenvolupa l’acció, el temps que dura l’acció (i el temps sociocultural en que es desenvolupa) i la intenció. Si no hi ha una intenció en una obra d’acció, no serà més que una artesania.

Ø  Quin penses que és l’objectiu principal de l’art actualment, la seva utilitat?
Jo diferenciaria entre quin és i quin hauria de ser. Molts artistes busquen els diners i augmentar el seu ego, però hi ha un altre grup d’artistes que són els que acaben creant l’avantguarda del moment. Aquests busquen moure consciències amb la seva obra, enviar missatges més enllà de la peça que s’ha fet, no deixar ningú indiferent. L’art hauria de ser guerra cultural, lluita creativa. Ens retallen els drets i hem de dir la nostra.

Ø  Quina seria la teva definició d’art?
L’art és la capacitat que ens diferencia als humans com a espècie. La gent pensa que és la intel·ligència, la comunicació, però si tu analitzes les formigues te n’adones que hi ha una jerarquia, una marginació... i t’adones que la intel·ligència no és el que ens distingeix com a espècie. Un mico pinta, hi ha elefants que reprodueixen formes, però per mi això és una artesania, no art. De fet, la cultura en molts àmbits és la que ens manté vius com a espècie. Aquesta és la meva manera de pensar, no és una veritat suprema. L’art d’acció que era un art residual, marginat durant anys, ara està molt buscat.

Ø  Quins temes tractes en les teves obres? N’hi ha que es repeteixen?
D’alguna manera és art polític, social. Busco allò que ens coarta i ho poso de manifest de manera creativa. És un art de denúncia, d’alguna manera.

Ø  Has fet alguna obra comptant amb la participació de la gent?
Per mi és fonamental, però no convertir la obra en un “happening” sinó en una “performance” participativa. Per mi un “happening” planteja certes activitats més o menys lliures que es succeeixen alhora. Jo situo la persona en una història, un contingut o un procés i a partir d’aquí la persona ho fa. No és una cosa lliure, és una acció meva desenvolupada amb la col·laboració de la gent.

Ø  De quines de les teves obres estàs més satisfet?
A mi la que més m’agrada és una súper senzilla, i aquesta sí que l’he feta diversos cops. Arribo a una sala, em despullo, demano 2 monedes al públic, les llenço al terra i pugem, per exemple, a dalt d’un edifici i repto arrastrant les monedes fins la entrada de l’edifici. Significa com ens arrastrem pels diners. El cos nu crida més l’atenció sobre les monedes. Molts accionistes purs pensen que si no hi ha un nu, no hi ha art d’acció. Jo no ho considero així, també utilitzo la vestimenta per a desenvolupar accions. Altres obres amb molta repercussió han estat, per exemple, la del CCCB on vaig embolicar el nou primer ministre d’Islàndia amb plàstic, o la de TROICA, en la qual vaig posar 26 càmeres de 26 places públiques d’Europa el dia de les manifestacions contra la Troika; llavors podies veure en directe les bufetades de policies de 26 països diferents. La de Matadero, la que vaig fer contra de la Llei Mordaza, cosint-me la boca.

Ø  Ara mateix estàs embarcat en el projecte “Living in a caravan”, explica’ns una mica en que consisteix i els objectius que vols aconseguir. Estàs pensant ja en que vindrà després, en els teus futurs moviments?
Encara que la meva obra té relació amb el món en el que visc, principalment tracta del que sóc jo i del meu procés vital, que després expandeixo. Viure en una caravana és una necessitat vital meva actualment, de fugir de tot. El fet de viure en un habitacle mínim, com si fos el barril de Diógenes, per deixar de pensar en l’art per passar a viure en ell. Unió de vida i art.

Ø  Quin seria el teu consell per aquells que vulguin guanyar-se la vida fent art?
Guanyar-te la vida amb l’art és molt difícil. Necessites aplicar-hi molt esforç i moltes hores i probablement tenir una concepció de l’art com a negoci. Per a guanyar molts diners amb l’art encara no tinc la fórmula, però crec que no es pot començar a fer art amb la intenció de guanyar diners, comença amb el desig de voler canviar la teva vida, o unir-la amb l’art, o donar-la a conèixer.



Poc temps després, el dia 7/9/2014, tenim l'oportunitat d'assistir a una performance de Pedro Alba dins de la X Mostra Tallers Oberts de la Part Alta de Tarragona: http://www.tallers03.org/

L'acció es titula: "Flamenco mínimo para desahuciados" i ens deixa bocabadats, amb una sensació incòmoda d'impotència davant de la situació de desnonament que el mateix artista personifica, dins la seva caravana:









Un cop començat el nou curs 2014-2015, organitzem una acció solidària que serà la part pràctica del treball de recerca de l'Iván. Després de donar-li voltes a diferents idees, la fem coincidir amb la recollida d'aliments que cada any fa el nostre institut per Nadal, però aquesta vegada volem omplir carros de menjar i portar-los nosaltres mateixos fins a Cáritas.

Cartell dissenyat per l'Iván, que vol sensibilitzar a la comunitat educativa
 a participar en la recollida d'aliments i la marxa solidària




Ens inspirem en l'obra conceptual de Sylvie Fleury (Caddy, 2000), però nosaltres farem servir els carros de diferent manera: els descontextualitzarem i els utilitzarem per fer una acció contrària a la que s'espera d'ells: no ens serviran per comprar, sinó per donar.



Amb els carrors cedits per Eroski, comença la recollida, fins que aconseguim omplir 8 carros de menjar.



El dia 19/12/2014 fem la marxa solidària fins l'oficina de Càritas, on ens reben amb els braços oberts i ens expliquen la funció d'aquesta entitat:











 Gràcies, Pedro Alba, pel teu assessorament i la teva participació en la marxa!
 I gràcies també a tots els participants!



Algunes conclusions de l'Iván sobre el treball fet, després de passar una enquesta als participants:

"L’art d’acció encara és una matèria força desconeguda sobre la qual la societat no té gaire informació. El fet d’haver participat en aquesta acció, però, crec que haurà ajudat els participants a entendre una mica millor aquest concepte. Hi ha opinions molt diverses, i aquest punt m’encanta. De fet, jo sí que defenso la meva acció com a art. Si tothom hagués coincidit en les respostes, i tingués un pensament igual al meu, m’hauria de preocupar, perquè significaria que no he aconseguit que pensin per ells mateixos i remoure les seves consciències, que era un dels meus objectius amb aquesta performance.
El simbolisme dels carretons ha estat rebut per la gran majoria dels participants de l’acció, i aquest ha estat un punt que he aconseguit assolir.
El que m’ha sorprès més de l’acció és, de fet, un paràmetre que m’era aliè, i han estat els voluntaris de CARITAS. La seva personalitat, la seva força, les seves paraules i els seus actes són un exemple que m’ha emocionat i sorprès a parts iguals. Però tot i que això no estava previst, també forma part de la meva performance, ja que, un cop comença l’acció, tots els esdeveniments que passin, ja siguin esperats o inesperats, en formen part, i configuren el resultat final de la mateixa".

Algunes accions analitzades en la part teòrica d'aquest treball de recerca de batxillerat han estat:

Pepe Espaliú, Carrying


Esther Ferrer, Se hace camino al andar


Zang Huan, To Raise the Water Level in a Fishpond


Pedro Alba, El patatero


L'Iván, defensant el seu treball de recerca davant del tribunal, foto: Pedro Alba.







1 comentari:

  1. Molt bona entrada Elo, d'aquí puc corretgir i completar alguns apartats del treball així que bloc apuntat per la webgrafia :))

    ResponElimina