dissabte, 28 de febrer de 2015

POESIA VISUAL

Abans de començar a treballar el tema de la Poesia Visual, anem a visitar l'exposició "Fotografia i Poesia Visual", comisariada per Josep Miquel Garcia, al Tinglado núm. 2 del Port de Tarragona (22 d'octubre-11 de gener de 2015), dincs del marc del Festival Internacional de Fotografia SCAN: http://www.scan.cat/festival/






Analitzem algunes de les obres que més desperten el nostre interés, fent lectures denotatives i connotatives per, posteriorment, un cop a classe, crear els nostres propis poemes visuals. 

Aquí teniu una mostra d'exercicis fets per l'alumnat de cultura audiovisual de primer de batxillerat de l'Institut Antoni de Martí i Franquès, curs 2014-2015.


POEMES VISUALS, treballats a la manera de Bárbara Kruger:


Luis (foto pròpia)


Alan (a partir d'un fotograma de la pel·lícula "Psicosi")



Júlia (foto pròpia)


John (foto: captura de pantalla del vídeo:

John: "Aprofitant que últimament el tema dels "ultres" del futbol està de moda, jo volia plantejar aquest dubte, només gaudeixen del futbol o el destrueixen? Cadascú té la seva versió, la seva visió sobre com vol viure el futbol. Tu què n'opines?"


Andrea (foto: Sebastiao Salgado)


Andrea (foto: Sebastiao Salgado)


Andrea (foto: Sebastiao Salgado)


FOTO-DEFINICIÓ: 

Tria una paraula suggerent (o inventa-la) i escriu la seva definició. No la del diccionari, sinó una definició personal, original, teva. Combina el text (de la manera que vulguis) amb una fotografia feta per tu (preferiblement) o baixada d’Internet que il·lustri la definició escrita. Si cal, poden il·lustrar la definició més d’una fotografia. Inspira’t en l’obra “L’home de les cares” de J.M. Calleja.

Elisa: "Infància" (foto de l'àlbum familiar)


Álvaro: "Límit" (foto pròpia)


Dani: "Dolor" (foto: nba.com)



Maria Rosa: "La vie" (foto pròpia)


Daniel: "Velocidad, respeto, miedo"


POEMES-OBJECTE:

Fotografia un o més objectes de manera que representin una idea, tal i com fan Julián Alonso (“Almacén del tiempo”, “Fronteras del hambre”), Medrano (“Inmigración”, “Primer Mundo”), Víctor Vilamajó (“Taxonomia d’objectes indisciplinats”) o Chema Madoz.
Si prefereixes crear objectes surrealistes, tal i com fa Edu Barbero (“Gramofotanque” o “Pistolófono”) pots ajudar-te de Photoshop o qualsevol programa de retoc d’imatges.


Isabel: "Ancluma" (fotomuntatge a partir de fotografies de la xarxa)


Isabella: "La nueva generación" (foto pròpia)


Mònica: "Nada es para siempre" (fotos pròpies)



POEMES VISUALS combinant lliurement imatge i text:

Il·lustra una frase, un vers, un haiku... amb una fotografia feta per tu (preferiblement) o baixada d’Internet. Combina imatge i text de manera que formin una entitat. Pots fer-ho a mà o amb ordinador. Inspira’t en els “Pòster Poema” de Guillem Viladot o en les obres de Gustavo Vega (“El ojo. La luna”).

Anna (foto pròpia)

Anna: "Avui us vull parlar sobre el meu esport, el bàsquet. Per mi no és només un esport, és un estil de vida, una cosa que només podem arribar a entendre aquella gent que hi dediquem gran part de la nostra vida, tot i sabent que no ens donarà de menjar.
Normalment quan la gent sap quantes hores setmanals entreno, quantes coses em "perdo" per culpa del bàsquet i el sacrifici que hi dedico acostumen a dir-me "Anna, només és bàsquet, tranquil·la" i jo realment no els entenc. No entenc com em poden dir que només és bàsquet després de saber tot el que hi dedico. Sí, jo sóc aquella que canvia festes per entrenaments i partits; canvio caps de setmana quedant amb els amics per caps de setmana veient partits amb les companyes de l'equip; sóc la que renuncio a comprar-me roba nova per poder comprar-me unes noves sabatilles; sóc la que prefereix anar amb xandall que amb faldilles i la que serà més feliç amb una pilota de bàsquet que amb un paquet de tabac. Sí, sóc una jugadora de "només" bàsquet.
Per transmetre tot això m'he inspirat en Martha Rosler i he creat un poema visual lliure. He combinat un text de Michael Jordan sobre la seva filosofia del triomf amb una fotografia d'una companya del meu equip; una companya que m'inspira com a jugadora i com a persona. Va per tu Judith".



John (fotografia de l'àlbum familiar)

John: "Bé, aquesta fotografia ens la va fer el meu pare fa un any, el meu equip fent pinya abans d'un partit, on tots tenim un mateix sentiment i les mateixes ganes de donar-ho tot i guanyar el partit".



Ricard (fotos de l'àlbum familiar)

Ricard: "El futbol com tants esports, és un esport d'equip, 11 jugadors contra 11 jugadors. Al terreny de joc, miris on miris estàs acompanyat dels teus jugadors. Si tens un mal dia, ells estan al teu costat per animar-te, i és una satisfacció molt gran que un equip de futbol guanyi un títol encara que sigui mínim. Si perds, perd tot l'equip i viceversa. 
En l'actualitat el futbol està molt valorat i hi han aficionats i aficionades de totes les edats. Però les persones que han jugat a futbol des de petits i veuen partits de futbol professional, senten com els jugadors pateixen, que no poden córrer més perquè estan morts físicament, o quan l'àrbitre pita una falta que no existeix, o quan acabes de tenir una lesió greu... Jo penso que tots aquests factors són entendre el futbol que és un esport que, personalment m'encanta, i el practico des que jo feia 1r de primària, 10-11 anys aproximadament, i em costarà deixar-hi de jugar.
1 Life, 1 Dream, 1 Battle, vol dir una vida, un somni, una batalla. Jo porto una vida jugant a futbol, tinc un somni que és gairebé impossible, que és arribar a ser jugador professional i una batalla, partit a partit, rebent cops de l’altre jugador i lluitant per aconseguir la victòria".



Maria Rosa (foto pròpia)


Isabel (foto pròpia)



 Isabel (fotos pròpies)



Elena: "Amb aquest pòster-poema vull expressar que, de vegades, les coses dolentes ens saturen i no ens deixen gaudir de les coses bones. Ordres, insults, feines, etc. no ens deixen escoltar les coses que realment hauríem d'estar realment fent i valorant de la vida i deixar les preocupacions per una estona".



Elisa (foto pròpia)

Elisa: "Com sembla que la meva germana estigui donant un petó, he buscat a Google versos sobre aquests en castellà, he trobat aquest poema i m’ha semblat perfecte ja que representa el petó i, a més, la meva germana es diu Luna. Autor del poema: Víctor Corcoba Herrera."



 Joan Antoni (a partir del cartell de la pel·lícula "Capitán América y el soldado del invierno")



 Joan Antoni (a partir del videojoc "Call of duty: World at war")



Joan Antoni (a partir d'un fotograma de la pel·lícula "Batman. La leyenda renace")



SEQÜÈNCIA FOTOGRÀFICA:


Alba (fotos pròpies): "Molts cops et sents feliç amb aquella persona estimada i et sembla que vius en un món de fantasies fins que, de vegades, l'altre decideix marxar ja sigui perquè no es sent a gust en la relació o perquè prefereix estar amb una altra persona".



Elisa


Alguns poemes visuals comentats a partir de la visita a l'exposició "Fotografia i Poesia Visual":


Javier Sáez Medrano: “Primer mundo” (2014)

Mònica: "Lectura denotativa: Observem la fotografia d'una cullera amb una petita etiqueta vermella que posa ''XXL''. La imatge és en color, clarament retocada perquè les taques de colors no són naturals. El fons és blanc, encara que també ha estat retocat, fent que les vores adoptin un color negre blavós.

Lectura connotativa: Aquesta imatge ens explica que hi ha gent que, a l’hora de menjar, automàticament veu aquesta petita etiqueta en els coberts perquè pensen que menjar els farà grassos. Jo veig que l'etiqueta podria haver estat col·locada en qualsevol altre lloc, però l'artista l'ha volgut posar en la part més fina de la cullera, representant la cintura d'una dona prima. A part, l'autor ha volgut fer una crítica a la societat: com pot ser que cada dia mori gent de gana, mentre que la majoria de nosaltres llancem el menjar?

Per què he triat aquesta fotografia? Doncs perquè crec que tots passem una etapa en la qual el major problema és el nostre físic. Ens preocupem massa per ell i acabem fent coses que més tard ens adonem que van ser un error. Veient aquesta fotografia crítica, es pot fer canviar la visió de la gent respecte els seus problemes alimentaris".


Julián Alonso: "Almacén de tiempo" (2004)

Júlia: "Lectura denotativa: Observem la fotografia d’una ampolla de vidre amb un tap blau. Dins trobem papers arrugats que són els dies d’un calendari. L’ampolla es troba en una superfície plana i amb un fons blanc i rugós al darrere. La llum és lateral i dóna volum a la imatge. Podem diferenciar fàcilment les diferents textures.

Lectura connotativa: L’autor vol representar el pas del temps i el fet de no poder fer res per a guardar-lo, retenir-lo o recuperar-lo. Que cada dia és un dia més de la teva vida i has de saber apreciar-lo, gaudir-lo i recordar-lo.

Una altra lectura que li podem donar és que la vida no es mesura en hores, dies, mesos o anys, sinó que en els moments que tu has viscut. En realitat si parem a pensar-nos-ho bé, té molt de sentit. Per exemple: tu durant un dia arribes a fer infinites coses però, t’has parat a pensar algun cop quines són les que realment se’t queden a la teva memòria, als teus records? Doncs aquelles que t’han impactat o t’han fet sentir d’una manera diferent a lo normal, ja siguin sensacions bones o dolentes. Aquí puc arribar a la conclusió que potser ja no és un cas tan generalitzat com l’altre i que podria esdevenir un autoretrat de l’autor que l’ha realitzat, ja que potser els dies que ha posat dins de l’ampolla són els dies específics on alguna cosa important o inusual li va succeir.
Per què l’he triat? Tots els temes que tracten el pas del temps i de la vida sempre m’han cridat molt l’atenció perquè són conceptes que l’ésser humà no pot controlar. La vida és un constant canvi i és increïble com pot passar de ser una cosa i de sobte, en un instant, transformar-se en un altra de semblant o completament diferent. La vida és un enorme embolic d’inesperats moments i això és el que té de bonic. És, simplement, impredictible."

 Javier Sáez Medrano: "Immigración" (2014)

Elisa: "Lectura denotativa: És una fotografia en blanc i negre amb efecte antic on s’hi veu, centrat, un plat blanc fons del que sembla ser ceràmica, amb unes petites onades com a decoració a la vora; a l’interior hi ha arròs blanc i, una mica cap a dalt, un petit vaixell de paper de color negre.

Lectura connotativa: El fet que la fotografia estigui en blanc i negre, i que tingui un efecte de textura antiga, aporta sensació de tristesa, pas del temps, enyorança. Els replecs de la vora del plat simulen les onades del mar, que és l’arròs, on hi navega un petit vaixell negre de paper. El color negre indica mort, desesperació, tristesa, pèrdua i, el fet que sigui de paper dona sensació de debilitat i fragilitat. La raó per la qual l’arròs estigui sec aporta encara més duresa a la imatge. Els elements que s’hi veuen, juntament amb el títol, “Immigración”, parlen del problema de les pateres que emigren, sobretot, de l’Àfrica i la quantitat de gent que no arriba a la seva destinació o bé perquè moren a l’alta mar per falta d’aigua o menjar, per insolació o per qualsevol entrebanc, o bé perquè, en arribar a la costa, els guàrdies els retornen al seu país d’origen".


Julián Alonso: "Fronteras del hambre" (2005)

Luis: "Lectura denotativa: en aquesta fotografia, podem veure una barra de pa enrotllada amb filferro oxidat, aquesta fotografia esta feta amb un fons blanc per donar-li puresa i naturalitat a la imatge.

Lectura connotativa: Podem pensar que aquesta imatge l'autor l'ha creat per donar-nos a veure la injustícia que hi ha al món. Es el resultat de la violació del dret fonamental de tota persona a disposar, a tot moment, d'aliments en quantitat i qualitat suficient que li permetin viure una vida digna i saludable.

En un món on la producció agrícola mundial podria ser suficient per alimentar al doble de la població mundial, l'autor segurament ha volgut donar a conèixer, que realment en el món hi ha fam, i que no hem de ser egoistes, sinó que hem de compartir i ajudar als que més ho necessiten, ja que per sort, nosaltres no tenim aquest problema, per això hem de tenir empatia, i posar-nos al lloc dels altres per ajudar-los".


Com és possible que un objecte quotidià es torni POESIA?

Dani: "Un objecte passa a ser poema quan deixa de ser simplement un objecte i passa a produir-nos una sèrie de sentiments, emocions, records, etc."

Soso: "Tots els objectes tenen la seva història, una estètica, capacitat expressiva i característiques úniques, així com un significat per a cada persona".

Mª del Mar: "Personalment no crec que l'objecte es torni poesia, sinó que és la persona, amb els ulls que el mira, la que el fa poètic".




2 comentaris:

  1. Veo con sorpresa ya agrado que dos de mis obras han merecido comentarios y han servido para reflexionar y eso me alegra porque es lo que pretendía cuando las hice. Muchas gracias, mucho ánimo y mucha creatividad.

    ResponElimina
  2. Gracias a ti por tu comentario y ¡felicidades por tu trabajo!

    ResponElimina