"Is this desire?" Expressant amb el cos

Durant el 1r trimestre del curs 2023-24 hem treballat el tema del cos humà a Tècniques d'expressió graficoplàstica (2n de batxillerat) amb la gran sort d'haver pogut visitar l'exposició de la Susanna Inglada titulada "Is this desire?" al centre d'art de Tarragona: https://medol.cat/activitats/susanna-inglada-is-this-desire/

L'artista Jordi Abelló ens va acompanyar durant la visita i, abans de marxar, va proposar als alumnes una activitat en la qual van demostrar el que es podia arribar a expressar i comunicar amb els seus propis cossos, amb petites performances improvitzades:

La Susanna Inglada dibuixa ocupant l'espai expositiu, com si d'una instal·lació es tractés. És per això que, un cop a l'institut, ens vam organitzar en petits grups de treball per crear una obra tridimensional que comuniqués, a través del dibuix de la figura humana, un tema del nostre interès. A continuació us compartim una selecció d'aquestes creacions:

Abril G., Ariadna, Abril V., Noa: "A través de la mirada"

Abril G., Ariadna, Abril V., Noa: "Aquesta obra anomenada vol mostrar la realitat que pateixen algunes persones al seu dia a dia. A través d’una capsa amb miralls trencats i tres persones distorsionades , volem representar com poc a poc els problemes et van consumint fins a acabar totalment trencat.

Aquesta representació l'hem fet amb tres dibuixos a doble cara, l'exterior, que representa la realitat, com veiem nosaltres a la persona, i l'altra, la que mira al mirall, que representa com es veu o sent la mateixa persona."

Glòria, Cristina, Carmen, Carlos: "La presó dels judicis"

Glòria, Cristina, Carmen, Carlos: "L'obra representa el sentiment de ser jutjat, el "què diran?" De vegades és capaç de controlar-nos més del que creiem. Hem de ser capaços de trencar les cordes que ens estrenyen per així alliberar-nos de la gàbia que ens tanca en nosaltres mateixos."

Lucia, Helena, Laia: "Crit inaudible"

Lucia, Helena, Laia: "Aquesta obra representa el nostre crit davant la pressió de la societat materialista la qual ens llença a nosaltres com a persones per obligar-nos a assolir cert nivell adquisitiu."

 Rubén, Valeria, Luiza, Carol, Anna: "El teu amor o el de l'altre"

Rubén, Valeria, Luiza, Carol, Anna: "Aquesta obra ens parla sobre la dependència emocional. En observar-la es pot veure com les persones i les parts humanes tracten de buscar el cor, donant a entendre que sentim la necessitat de trobar l'afecte dels altres. Algunes figures es poden veure que són diferents, i algunes tenen diferents maneres de prendre la dependència emocional. Per exemple, la dona que té només té una boca a la cara representa les persones que només busquen el sexe en l'amor. També una persona amb dos caps que representa la toxicitat de les parelles. I altres que tracten d'escapar de la dependència emocional però estan atrapats."

Gorka, Victòria, Àlex, Pepe, Ame: "Transmutació cos-ànima"

Gorka, Victòria, Àlex, Pepe, Ame: "Aquesta obra busca una representació i visibilització de la comunitat LGBT centrant-se en un dels seus temes com ho és el procés de transformació d’ algú Trans. 

El tema principal d’aquest treball és el procés de transició de les persones trans. A través d’un muntatge de cinc dibuixos volem explicar aquest procés, fent-ho a doble cara per a representar tant a les dones trans com als homes trans.

En relació amb l'estil i colors escollits, hem volgut representar visualment una transició a través de diversos símbols i colors triats metòdicament. Al principi i al final, els colors són gairebé invisibles, utilitzant de manera suau el blau, blanc i el rosa. Aquests són recurrents a tota l'obra, ja que són els colors de la bandera trans. Aquest principi subtil representa un món on la persona està perduda, i no veu el color perquè no sap per què és com és. Al final, la pau i calma en haver culminat la transició deixa que el color es torni suau. La tensió i el color s'acumulen al mig: la part més intensa tant en una transició, com el punt on inicialment s'ha de dirigir la mirada. Per això hem utilitzat una gran varietat de pastels. 

En utilitzar diferents estils utilitzem una clara metàfora visual: la diversitat d'experiències. Cada persona és diferent i, per tant, cada pas del camí és interpretat per cada membre del grup amb el seu estil més propi."

Alba, Nayara: "Les mans deixen rastre"

Alba, Nayara: "El nostre treball consisteix a fer un happening a classe. Les persones participants hauran de dibuixar mans amb tècniques seques als papers que hem portat i, una vegada dibuixades, els papers els posarem a forma de manta per sobre del cos de nosaltres dues. 

La intenció del missatge que volem transmetre és l'abús sexual i com aquest marca a les víctimes i que, per molt que el temps passi, es queden tocades psicològicament."

_______

Després de la posada en comú a classe, vam exposar els exercicis fets a l'entrada de la biblioteca de l'institut: https://lagasetadelmarti.wordpress.com/2023/12/01/is-this-desire/

Fotografies de l'exposició:

Com que la paperera de l'exposició va començar a utilitzar-se com a tal pels alumnes que entraven a la biblioteca, el conserge de l'institut va tenir la idea d'afegir un cartell per tal de reivindicar-la com a obra d'art. Hem cregut important afegir-la a la memòria d'aquesta activitat educativa per la seva vinculació amb l'obra de René Magritte "Això no és una pipa" i pel gest que suposa en defensa de les arts.

Molt bona feina, artistes!

Institut Antoni de Martí i Franquès

Retrat antic

Objectiu: a partir d'una fotografia antiga (preferiblement familiar), crear un retrat-objecte (real o fictici) que ajudi a reconstruir la història de la persona retratada.

Mostra dels treballs fets per l'alumnat de 1r de batxillerat de Cultura Audiovisual de l'INS Martí i Franquès, curs 2023-24.

Ariadna: "He escollit la imatge de la meva rebesàvia. Es deia Gracia Sardaña Jurado i va viure aproximadament des de finals de 1800 fins a meitat de 1900. La meva inspiració per fer aquest treball ha sigut la seva passió: cosir i confeccionar roba. 

He escollit fer-ho en una capseta i posar uns objectes amb l'objectiu de crear una possible rèplica del que ella podria haver tingut en la vida real, és a dir, com ella es dedicava a cosir i a més li agradava molt, he volgut enfocar-me en això i vaig pensar en recrear una capseta amb els materials necessaris per cosir i que a la vegada a través d'ells s'expliqui la seva història i experiència. 

1a part, Fotografia:

La primera part d'aquest treball és la fotografia, la qual he col·locat en la tapa de la capseta. Quan estava pensant en què podria fer amb la imatge per intentar donar un missatge clar de qui era ella, em va venir al cap cosir la imatge d'alguna forma que es pogués deduir a què es dedicava. D'aquesta manera vaig cosir la imatge bordejant la seva roba amb un fil daurat. 

2a part, Capseta:

He escollit fer-ho en aquesta capseta de metall perquè de sempre hem guardat el material de cosir en capsetes que trobem per casa com ara capsetes així o de galetes. A més, també té un aspecte vell i encaixa amb la visió que vull donar. 

3a part, Tela cosida amb fil daurat i botons:

Aquests objectes els he escollit precisament per una experiència personal que va viure la meva rebesàvia.  Ella va patir d'Alzheimer i. quan s'alterava, la seva família li donava retalls de tela per a que cosís i d'aquesta manera es relaxava, encara que ella no recordava perquè, però com ho havia fet durant tota la seva vida, li donava tranquil·litat. Dins de la capsa també es troben uns quants botons, un didal i unes tisores petites, i l'única raó és perquè tenen a veure amb tot el relacionat a la costura. 

4a part, Penjoll:

A aquest penjoll li he ficat una imatge del seu marit (el meu rebesavi). Volia afegir un objecte que no estigués relacionat amb la costura per donar més informació personal. Aquest penjoll simbolitza l'amor que tenien i també una forma de recordar-lo perquè va morir bastant jove i és com si fos un record que sempre porta amb ella."

Carla: "En el meu treball he fet servir plàstic i feltre per a crear la mar. Entre el feltre i el plàstic he col·locat la fotografia del meu besavi per representar que està dins del mar, ja que és on més temps passava. També he posat dues estrelles de mar i tres peixos, ja que va tenir dues filles i tres fills. Els peixos estan dins de la xarxa perquè ell es dedicava a la pesca i volia que es veiés el seu ofici. També he posat una caragola que representa a la meva besàvia, ja que és un símbol de feminitat i fertilitat. El cavallet de mar és un cavallet que va pescar ell i que la meva família ha conservat. Els pulmons que hi ha a sobre representen que va morir de càncer de pulmó i estan fets amb una pàgina d'un llibre perquè li agradava molt llegir."

Cèlia: "Aquesta és la meva obra titulada "Avi". El que surt a la fotografia és José García Ortiz. Va néixer el 27 d'agost de 1941 a Los Ventorros de San José, Granada. En aquest mateix poble va ser criat i quan ja va ser una mica més gran va començar a ser pagès. La seva feina era recollir el blat, moure la palla, plantar llavors... Més tard va fer la coneguda “mili” i va ser un dels millors soldats. Va conèixer a la seva dona, Carmen, i van tindre dos fills, José Antonio i Montse. 

A l'obra, la caixa militar on posaven el menjar quan se n'anaven al camp o a diferents llocs representa tots els anys que va estar a la “mili”. La terra representa els anys passats al camp i totes les hores de feina feta sota al sol. Les espigues de blat també representa la seva pagesia i els seus dos fills. La persona retallada és el seu germà gran, la mort del qual va suposar-li una gran pèrdua. I finalment la insígnia, que representa el seu esforç a l'hora de fer les coses i que finalment va guanyar un bon rang."

Edna: "He escollit una fotografia de la meva àvia quan era un bebè, ja que és de les més antigues i la més bonica que he trobat per casa. Per mi, la meva iaia ha sigut molt important i poder representar la seva història m'emociona molt, la veritat. Ella ha tingut una vida plena de pedretes que penso que l'han fet més forta; l'admiro molt, ja que tot i que no ha tingut la vida idíl·lica que es mereix, ha continuat donant-nos tot i no ha deixat perdre el seu màgic somriure. 

Aprofitant això, he volgut fer el treball sobre la seva vida d'ençà que era un bebè (com a la fotografia) fins a actualment, ja que encara és viva. Partint d'aquesta idea, he fet servir un fil de color beix per simular la seva vida. (...) En aquest fil hi ha diferents nusos i llaços els quals representen les diferents coses que li han anat passant. Malgrat els entrebancs, ella continua amb un petit però preciós somriure dia rere dia.

(...) Les culleres enganxades a la part superior del pot representen el seu camí de la rebosteria i hoteleria, que han sigut més de trenta anys. A més, les culleres estan com cremades per reflectir que passa el temps i, tot i haver-les fet servir, segueixen dempeus. He volgut posar la fotografia i fer-ho tot a partir d'un got perquè vull que es recordi que és una foto antiga que està protegida, guardada, exposada, però subjectada per les dues culleres.

El cotó fluix representa la seva ànima i està al centre del pot perquè és d'on "surt" o està guardada la part més intima de la seva vida, per això el coto fluix perquè és tou, blanc, dèbil, delicat, fràgil, però que omple molt i em recorda a l'ànima. Per acabar, a últim moment vaig decidir afegir un petit detall al darrere del pot, és un fragment d'un poema que li va escriure un amic seu que era poeta."

 

 Sheila: "El meu besavi es deia Luis i era mecànic, però volia apuntar-se a l'exèrcit republicà de Catalunya, per això estava a Barcelona el 19 de juliol del 1936. Aquell dia va haver-hi un cop d'estat per part dels Colpistes cap als republicans. El meu besavi es va trobar enmig de tot l'atac només sortir del tren. Va rebre un tret de mort al cap i el van traslladar a l'Hospital de la Sang de Vilafranca del Penedès.

Allà treballava i estudiava la meva besàvia, la Vicenta, que s'encarregava d'identificar els morts i donar el comunicat a les famílies. Quan es va adonar que Luis encara era viu, el van curar i dos mesos després el meu besavi es va apuntar a l'exèrcit republicà de la milícia catalana, on va anar pujant fins a arribar a general d'una patrulla. Vicenta i Luis es van enamorar i aquell mateix any es van casar.

Al 38 va succeir la Batalla de l'Ebre, on li van ordenar a Luis que hi fos per cremar documents militars/polítics de la república catalana i ajudar a exiliar les famílies de les milícies republicanes cap a França. A mig camí, es va retrobar amb la Vicenta i es van exiliar. Luis, que tenia un alt càrrec militar, va haver d'ajudar militarment a França quan va esclatar la II Guerra Mundial, i Vicenta, en canvi, com sabia cosir, ajudava a recobrir els avions.

Quan va acabar la guerra, França no volia tindre conflictes amb Espanya i els hi va dir que, o anaven a reconstruir Alemanya o tornaven cap a Espanya, on al ser presos polítics els matarien. 

La vida dels meus besavis va ser molt dura. Els hi va costar molt tornar a Espanya des d’Alemanya, i quan ja ho havien aconseguit tenien una família de 7 fills, els quals no van reconèixer, a l’igual que el seu matrimoni. La meva besàvia es va acabar especialitzant en cosir cuir per poder mantenir la família, ja que el meu besavi ja no podia més després de les guerres."

Elian: "Aquesta és la meva rebesàvia, que va néixer entre 1850 i 1856. Era d'una família rica i per això he ficat un cofre amb tresors al costat, per relacionar-ho. També he posat una espassa per simbolitzar noblesa.

Hi he ficat una caixeta de música i un fil per cosir perquè em va dir la meva àvia que li agradava cosir, com a la majoria de noies de l'època. I, a més, tocava el piano. Li estan tapant la cara per simbolitzar que aquelles dues coses són les poques dades que tinc sobre ella i la seva vida, i llavors és com que només puc veure això d’ella.

L’àvia em va explicar que el seu cabell era extravagant, i llavors ho estic assenyalant amb calaveres. Vaig arrugar la foto per simbolitzar que tinc pocs coneixements sobre ella."

 Júlia: "Vaig poder trobar la informació de la vida de la meva besàvia en un llibre d'una exposició d'art que van fer fa poc en un museu de Tarragona. Ella és la Claustre Panadés, va néixer a Tarragona al 1914 i va morir al 2006. Era una dona plena de vitalitat i amb un esperit molt inquiet. Ella estudiava al Taller Escola on aprenien a dibuixar i impartien una formació complementària de música i literatura. Més endavant, va guanyar una beca per passar l'estiu del 1936 a Cornudella. Allà professors i alumnes anaven a pintar al camp i compartien l’art. 

Al cap d’un temps va ser mare de tres fills i va haver d’abandonar la seva passió durant uns anys. Un cop passada aquesta època, a l’any 1970 va tornar a emprendre la seva passió i es va matricular a l’Escola Taller d’Art de Tarragona, acabant així els estudis que havia deixat pendents. Durant aquests anys, i juntament amb amigues pintores, van organitzar un parell d’exposicions.

L’any 1982, amb 68 anys, va decidir fer-se sòcia del Cercle Artístic de Sant Lluc a Barcelona, on acudia un cop per setmana a dibuixar nuus. Per finalitzar, durant els seus últims anys de vida va poder participar en dues exposicions més.

MATERIALS UTILITZATS: La fotografia, Fotografies dels seus i dels meus quadres, Pinzell, Tubo de pintura, Cinta de doble cara, Cola en barra, Tisores, Marc.

SIGNIFICAT DEL MEU RETRAT:

A l’haver de triar la foto i parlant amb la meva àvia, me'n vaig adonar que la meva besàvia i jo érem les úniques persones de la família pintores, donat això, em va semblar molt interessant poder enfocar el treball cap aquest camí.

Amb el meu projecte he volgut representar la relació amb la meva besàvia mitjançant les seves i les meves pintures. D'aquesta manera, he decidit fer com el contrast de les seves flors i els seus bodegons (envoltant la seva foto) dins el quadre que simbolitzen el passat i fora el quadre he enganxat els meus quadres de flors simbolitzant l’ara, l'actualitat.

A part, dins el marc he posat un tub de pintura i un pinzell que crec que seria el que ens uneix a les dues, entre el passat (dins el quadre) i el ara, és a dir el present (fora el quadre)."

Levon: "He recreat una habitació que explica una part de la vida del meu besavi i la seva mare.

Tot va començar el Diumenge Sangnant durant la Unió Soviètica. Els pares de Maria (la mare) estaven molt preocupats així que la van enviar amb la seva cuidadora a baixa Asia, Uzbekistan.

Allí es va casar amb un home, el futur pare de Mikhail (el noi de la foto) però no va dir res del seu passat per no crear conflictes. Eren temps difícils, 1ra Guerra Mundial, fam, revolució...

Van tenir 10 fills però només 2 van sobreviure. Amb la mort de Lenin, va arribar Stalin, el pare de Mikhail treballava molt i guanyava bastants diners.

Un dels seus veïns va dir que el pare de Mikhail parlava malament sobre el govern i, encara que no era veritat, el van agafar i la seva identitat va desaparèixer. Maria es va quedar sola amb 2 fills.

Arriba la 2a Guerra Mundial, Maria només cosia i guanyava poc. Necessitaven menjar. El germà gran va ser enviat a la guerra i va morir allà. 

Maria i Mikhail es van mudar a casa de la dona del germà gran, que els maltractava, els obligava a treballar, els feia fora de casa i més. Maria i Mikhail patien. 

Maria ja no aguantava aquell tractament i va anar a suïcidar-se. Mentre, Mikhail estava fora i no trobava a sa mare, Maria. Va sentir que alguna cosa anava malament i va córrer a dins de la casa,  on va trobar a la seva mare penjada. Ràpidament va tornar a posar la cadira de peu i va salvar la vida a la seva mare. Mikhail va parlar amb la dona del seu germà gran dient-li que la mataria si torna a tractar així a la seva mare. 

Va començar a estudiar a Kokand, Uzbekistan. Després treballava i guanyava bastant, es va mudar amb la seva mare, Maria, i tot anava bé. Treballaven molt, estaven millor els dos.

Així es la historia de Ravenskaya Maria i un dels seus fills Mikhail, el meu besavi."

 

Laia: "El meu iaio és deia Esteve. Va néixer al 21 de Maig  del 1926 i es va morir el 19 de Maig del 2017. Ell sempre va viure a Valls però s'ha de dir que va viatjar per tot arreu, li agradava molt conèixer nous llocs i noves cultures.  

Quan era jove li va toca anar a la "mili" o sigui al servei militar, d'això en tenia moltes anècdotes. És un fet que li va marcar molt durant la seva vida. 

Després va conèixer a la Rosita, la meva iaia i van tenir sis fills, un d'ells era la meva mare, la petita del sis germans. 

Durant la seva vida ha treballat al magatzem que s'ubicava a prop del poble, doncs ell va ser fuster i venia la fusta.

A l'Esteve li agradava molt escoltar i ballar sardanes, quan anava a la seva a casa a visitar-lo sempre el veia cantant, sempre li deia que tenia un talent ocult.   

COM HEM VAIG INSPIRAR? Doncs bona pregunta.

Si hem de ser sincers no tenia cap idea pensada fins dos dies abans de l'entrega del projecte que se'm va encendre la bombeta. 

Vaig pensar en alguna cosa creativa, senzilla però especial. 

Llavors del que més me'n recordava del meu iaio no era del seu ofici o de la seva família, no, del que més me'n recordava era de quan va anar a la "mili". Llavors el projecte m'he inspirat en el servei militar, la guerra, la fam...

EXPLICACIÓ DEL PROCÉS 

En un principi ho anava a fer tot dins d'un marc però la idea no em va acabar de convèncer i vaig buscar un plan B.

El procés és el següent: he agafat una capsa de sabates i l'he modificat, després l'he pintat de color marró per fer veure que és com una mena de capsa de fusta gastada/vella. Després li he enganxat cotó fluix pel voltant de l’interior de la tapa de la capsa, que representa que és neu ja que el meu iaio sempre m'explicava que en època de guerra a l'hivern  es passava molt malament i just a la fotografia que he escollit per exposar es d'hivern i surt la neu, i al mig hi he enganxat la fotografia del meu iaio amb un company seu de la "mili". Vaig anar a recollir sorra i fulles perquè em recorden elements de la guerra i posar-los a l'interior de la capsa. I per últim, i més important, un crostó de pa, perquè el meu iaio més d'un cop m'havia explicat que en temps de guerra hi havia molta fam i no tenien en prou feines per alimentar-se i el que menjaven eren crostons de pa sec, llavors vaig deixar durant dos dies un tros de pa sense tapar perquè es sequés i es tornés dur.

OPINIÓ PERSONAL

Si pogués tenir l'oportunitat de poder-li ensenyar aquest treball al meu iaio Esteve ploraria d'alegria ja que el conec molt bé i sé que s'emocionaria que la seva neta hagi transformat una fotografia en un objecte ple de records i transformar anècdotes i moments bons i dolents en una sola cosa. Molta gent pensarà que el meu treball és molt simple però jo sé que significaria molt pel meu iaio i m'he esforçat i també s'ha de dir que m'ho he passat molt bé fent aquest treball. "

 

Laia S.: "Claridad, o com a ella li agradava, Clara. Va ser una persona poc riallera, més aviat era una persona bastant seriosa i reservada, com el seu pare. Va néixer l'any 1899 a l'antic Reus, on es va criar i va treballar al camp, fins que es va fer mestressa de casa. Es va casar amb una persona que mai va estimar, però la seva família necessitava els calés per sobreviure. Amb aquell home, van tenir 8 fills, dos d'ells no van continuar endavant. Poc més de conèixer als seus nets, va morir sobtadament mentre dormia.

A la composició d'objectes del retrat antic he posat diversos elements relacionats amb aspectes de la Sr. Claridad. Primer de tot, hi ha corda (un nus i trossets dispersats) representa la seva afició a fer nusos i jugar amb les cordes durant el seu temps lliure. Hi ha dos elements que representen lo trencada que estava, les dues fustetes que estan partides per la meitat (representa que tothom la veia com una persona molt seriosa, forta i ferma, però realment estava partida en dos) i l'anell partit per la meitat (representa l'amor trencat que sentia pel seu marit). També, hi ha una branqueta i fulles seques que representen dues coses, el seu amor pel camp i que ella ja no està des de fa molt de temps, i el seu record en la ment de la gent que la va conèixer ja es va assecar. Per últim, tot això està sobre un vidre, per representar lo fràgil que era."

 

Ainhoa: "Les fotografies que he triat són de la barberia del meu besavi. Estava al carrer Toledo, Manzanares, Ciudad Real.

El meu besavi, Pedro Ruiz Hernández, se'n va anar a la guerra amb els republicans als 18 anys. Va lluitar i, abans d'acabar la guerra, va fugir a França. Allí va estar uns anys i després va voler tornar a Espanya perquè hi havia rumors que deien que els deixaven passar a Espanya i no hi hauria cap càstig i quan va tornar i va passar els Pirineus, a Lleida el van agafar pres i va estar a la presó de Saragossa i després se'l van emportar a la presó de València. Cap a l'any 1950 el van alliberar i es va venir a Manzanares i allà es va fer una perruqueria amb el seu soci, la perruqueria va tancar quan es va jubilar."

Ivan: "La imatge que he utilitzat la vaig comprar a un mercat d'antiguitats. Amb aquest retrat antic he volgut representar que antigament la gent de famílies riques, quan un fill moria aviat, el que feien era fer-li fotos per recordar-lo.

Al fons de la capsa es veu una tela blanca la qual representa com si fos la tela de la roba que porten les nenes de la imatge, en el retrat també he ficat una creu per simbolitzar que les nenes estan mortes, també es veu una espelma apagada i desgastada, està apagada per simbolitzar el mateix que la creu i està desgastada per suggerir el pas del temps. Per últim estan les teranyines per mostrar que la imatge és vella."

Lola: "La protagonista del meu retrat antic és la meva àvia. El seu nom és Maria i va néixer a Bràfim l'any 1944. Tota la seva vida ha estat a Bràfim, un poble molt petit i tancat a prop de Valls. Allà, ella es va haver de buscar la vida i va acabar trobant un treball, cosa bastant difícil tenint en compte l'época. El seu treball era fer els acabats de la roba i els seus petits detalls, com cosir botons, cremalleres, petits bordats… Ella ha sigut sempre una persona molt treballadora."

Rayen: "Helena María Jorba Ramírez va nèixer al 1933 a Catalunya, es va casar jove, als 17 anys. Tenia una beu molt bonica i el seu somni era ser cantant, però mai no va a arribar a complir-ho (només va ser la dona del seu home i la mare dels seus fills, ni tan sols treballava). Va morir al 2007 a causa d'alzheimer i un ictus cerebral, sense recordar res.

L'agenda que li fa de marc és on posava cançons: o que havia escoltat, o que havia fet ella. Té roses a la boca que simbolitzen la bellesa de la seva beu, però a la vegada, les roses tenen espines, simbolitzant com no va poder complir el seu somni. 

En realitat la història no és completament verídica. En primer lloc va ser un home (no vaig trobar fotografies d'ell), el qual no va ser cantant perquè no hi veia futur en això. La resta és verídic."

Martina: "Aquesta és la Dolores, va néixer l'any 1948 a Lleida. Els seus pares van morir quan ella tenia divuit anys i les seves germanes 13 i 7. Va cuidar de les seves dues germanes fins que poguessin cuidar-se de forma autònoma. Això va forçar-la a començar a treballar en un taller de costura on es guanyava la vida cosint, ja que era una cosa que sempre se l'hi havia donat bé. 

Durant el seu temps lliure, escrivia en un diari sobre el seu dia a dia, i a poc a poc escriure es va anant convertint en una de les seves grans passions. Va començar a escriure històries per a les seves germanes i aquestes històries van evolucionar en novel·les de fantasia i amor.

Com que es va passar la gran part de la seva joventut cuidant de les seves germanes, no va poder tenir cap relació amorosa, és per això que deixava anar tots els seus sentiments i emocions en els relats que escrivia, tot i això sense haver viscut l'amor romàntic personalment. Malauradament, va morir als 37 anys sense descendència a causa d'un accident de tràfic.

Em vaig passar uns dies pensant com podia representar aquesta persona fins que un dia em va vindre al cap una idea, representar les seves passions: la costura i l'escriptura. Com es pot veure en la fotografia de dalt, es tracta d'un llenç cobert amb paper de diari representant els diaris i històries que escrivia amb un forat al mig. Dins del forat hi ha la seva foto i el que enllaça la foto del llenç és una llana vermella cosida, representant, així, la seva altra passió, cosir."

Davida: "Aquesta foto és protagonitzada pels meus avis, i darrere d'aquesta imatge es pot veure la seva història. Els meus avis es van conèixer a través de les seves famílies, ja que el pare de la meva àvia era amic del pare del meu avi. Les seves famílies tenien terres que cultivaven i a través d'aquesta afició es va veure reflectida la seva relació, i el seu encreuament. El meu avi i la meva àvia es van conèixer quan eren molt joves i d'allà van mantenir la seva relació fins que es van casar. Després d'allò van tindre molts fills, 8 en total, durant el procés van perdre un.

Fa molt de temps el meu avi i la meva àvia van comprar una casa en la qual van començar a criar als seus fills, era una casa molt acollidora per a ells, però temps després va haver-hi algú que la va reclamar, defensant que era de la seva propietat des d'abans que els meus avis s'instal·lessin. Llavors, tot aquest cas el van portar al jutge, i el jutge se'n va negar a donar-li la casa a aquell home. Aquella persona, per venjar-se, va cremar la casa mentre els meus avis i els seus fills estaven fora, per això també he posat la terra per representar com va quedar la casa, a terra, i la fusta per representar parts de la casa."

 

Laura: "La persona que he triat per a realitzar aquesta tasca és la meva besàvia Laura, que va néixer l'any 1898 al Morell. Va treballar en una fàbrica de teixits al poble, i en el seu temps lliure li agradava molt escriure poesia. Sempre deia que li hauria agradat viatjar per tot el món i, quan van posar una televisió a casa, no se'n sabia avenir de totes les coses que podia veure. Per ella, era com viatjar des del sofa de casa, i així ho explicava als seus néts. 

El meu treball ha consistit en pintar i decorar una caixa per a que semblés una tele vella. A dins de la tele hi ha un rotllo de tela gran, on hi ha cosit el retrat. A l'esquerra hi ha tres rotllos de teixits més petits, i a la dreta una llibreta on hi ha escrit un dels seus poemes, per celebrar l'aniversari de la seva amiga Elisa. L'interior de la caixa està pintat com un mapamundi, fent referència a la metàfora que ella sovint utilitzava."

Anxun: "Els Warrens eren una família jueva que vivia a Alemanya durant la Segona Guerra Mundial, en una època marcada per la persecució implacable d'Adolf Hitler i el seu exèrcit. La família estava formada pel patriarca, David Warren, la seva esposa Rachel, i els seus tres fills: Sarah, Diane i Samuel.

Des dels primers signes de persecució cap a la comunitat jueva, els Warrens van intentar mantenir-se fora de perill i protegir els seus fills. David, un comerciant reeixit, va decidir vendre el seu negoci i amagar les seves pertinences més valuoses per evitar ser confiscades per les autoritats nazis. La família vivia amb por constant, sabent que en qualsevol moment podrien ser arrestats o deportats.

Malgrat els desafiaments, els Warrens van trobar suport a la seva comunitat i es van unir a altres jueus en la resistència contra les polítiques antisemites del règim nazi. Van intentar mantenir viva la seva cultura i tradicions en secret, compartint històries i cançons amb els seus fills.

Lamentablement, a mesura que la persecució s'intensificava, la família Warren va ser arrestada per les autoritats nazis. Van ser traslladats a un camp de concentració, on van enfrontar condicions inhumanes, feines forçades i una escassetat d'aliments. Malgrat tot, els Warrens van intentar mantenir la seva esperança.

Tràgicament, com tantes altres víctimes de l'Holocaust, els Warrens no van aconseguir sobreviure als camps de concentració. La família va ser separada i sotmesa a condicions extremadament difícils. David, Rachel, Sarah, Diane i Samuel no van resistir la sobreexplotació continua més l'escassetat alimentària, i van perdre la vida al camp de concentració.

Aquesta és la darrera foto que es va trobar a la casa dels Warren abans de ser acorralats a casa per les forces nazis.

Procediment: Per a fer aquest treball primer vaig intentar buscar fotos de antigues de la meva família però, com no trobava, vaig acabar buscant a Google. Vaig trobar aquesta foto que encaixava perfectament amb el concepte del retrat que volia fer. Per a fer el text i la història d'aquest retrat vaig inspirar-me en Alemanya quan encara estava la dictadura de Hitler i els jueus eren extremadament rebutjats de la societat. Amb les idees clares, em vaig ficar mans a l'obra. El material que vaig necessitar va ser un marc de fotos i cola. Primer vaig cremar un poquet la foto i el marc de fotos, acte seguit vaig trencar el vidre del marc per a després enganxar-lo amb el Super Glue al marc.

 

Dos moments de la posada en comú dels exercicis fets.

L'exposició al vestíbul de l'institut.