Retrat antic

Objectiu: a partir d'una fotografia antiga (preferiblement familiar), crear un retrat-objecte (real o fictici) que ajudi a reconstruir la història de la persona retratada.

Mostra dels treballs fets per l'alumnat de 1r de batxillerat de Cultura Audiovisual de l'INS Martí i Franquès, curs 2023-24.

Ariadna: "He escollit la imatge de la meva rebesàvia. Es deia Gracia Sardaña Jurado i va viure aproximadament des de finals de 1800 fins a meitat de 1900. La meva inspiració per fer aquest treball ha sigut la seva passió: cosir i confeccionar roba. 

He escollit fer-ho en una capseta i posar uns objectes amb l'objectiu de crear una possible rèplica del que ella podria haver tingut en la vida real, és a dir, com ella es dedicava a cosir i a més li agradava molt, he volgut enfocar-me en això i vaig pensar en recrear una capseta amb els materials necessaris per cosir i que a la vegada a través d'ells s'expliqui la seva història i experiència. 

1a part, Fotografia:

La primera part d'aquest treball és la fotografia, la qual he col·locat en la tapa de la capseta. Quan estava pensant en què podria fer amb la imatge per intentar donar un missatge clar de qui era ella, em va venir al cap cosir la imatge d'alguna forma que es pogués deduir a què es dedicava. D'aquesta manera vaig cosir la imatge bordejant la seva roba amb un fil daurat. 

2a part, Capseta:

He escollit fer-ho en aquesta capseta de metall perquè de sempre hem guardat el material de cosir en capsetes que trobem per casa com ara capsetes així o de galetes. A més, també té un aspecte vell i encaixa amb la visió que vull donar. 

3a part, Tela cosida amb fil daurat i botons:

Aquests objectes els he escollit precisament per una experiència personal que va viure la meva rebesàvia.  Ella va patir d'Alzheimer i. quan s'alterava, la seva família li donava retalls de tela per a que cosís i d'aquesta manera es relaxava, encara que ella no recordava perquè, però com ho havia fet durant tota la seva vida, li donava tranquil·litat. Dins de la capsa també es troben uns quants botons, un didal i unes tisores petites, i l'única raó és perquè tenen a veure amb tot el relacionat a la costura. 

4a part, Penjoll:

A aquest penjoll li he ficat una imatge del seu marit (el meu rebesavi). Volia afegir un objecte que no estigués relacionat amb la costura per donar més informació personal. Aquest penjoll simbolitza l'amor que tenien i també una forma de recordar-lo perquè va morir bastant jove i és com si fos un record que sempre porta amb ella."

Carla: "En el meu treball he fet servir plàstic i feltre per a crear la mar. Entre el feltre i el plàstic he col·locat la fotografia del meu besavi per representar que està dins del mar, ja que és on més temps passava. També he posat dues estrelles de mar i tres peixos, ja que va tenir dues filles i tres fills. Els peixos estan dins de la xarxa perquè ell es dedicava a la pesca i volia que es veiés el seu ofici. També he posat una caragola que representa a la meva besàvia, ja que és un símbol de feminitat i fertilitat. El cavallet de mar és un cavallet que va pescar ell i que la meva família ha conservat. Els pulmons que hi ha a sobre representen que va morir de càncer de pulmó i estan fets amb una pàgina d'un llibre perquè li agradava molt llegir."

Cèlia: "Aquesta és la meva obra titulada "Avi". El que surt a la fotografia és José García Ortiz. Va néixer el 27 d'agost de 1941 a Los Ventorros de San José, Granada. En aquest mateix poble va ser criat i quan ja va ser una mica més gran va començar a ser pagès. La seva feina era recollir el blat, moure la palla, plantar llavors... Més tard va fer la coneguda “mili” i va ser un dels millors soldats. Va conèixer a la seva dona, Carmen, i van tindre dos fills, José Antonio i Montse. 

A l'obra, la caixa militar on posaven el menjar quan se n'anaven al camp o a diferents llocs representa tots els anys que va estar a la “mili”. La terra representa els anys passats al camp i totes les hores de feina feta sota al sol. Les espigues de blat també representa la seva pagesia i els seus dos fills. La persona retallada és el seu germà gran, la mort del qual va suposar-li una gran pèrdua. I finalment la insígnia, que representa el seu esforç a l'hora de fer les coses i que finalment va guanyar un bon rang."

Edna: "He escollit una fotografia de la meva àvia quan era un bebè, ja que és de les més antigues i la més bonica que he trobat per casa. Per mi, la meva iaia ha sigut molt important i poder representar la seva història m'emociona molt, la veritat. Ella ha tingut una vida plena de pedretes que penso que l'han fet més forta; l'admiro molt, ja que tot i que no ha tingut la vida idíl·lica que es mereix, ha continuat donant-nos tot i no ha deixat perdre el seu màgic somriure. 

Aprofitant això, he volgut fer el treball sobre la seva vida d'ençà que era un bebè (com a la fotografia) fins a actualment, ja que encara és viva. Partint d'aquesta idea, he fet servir un fil de color beix per simular la seva vida. (...) En aquest fil hi ha diferents nusos i llaços els quals representen les diferents coses que li han anat passant. Malgrat els entrebancs, ella continua amb un petit però preciós somriure dia rere dia.

(...) Les culleres enganxades a la part superior del pot representen el seu camí de la rebosteria i hoteleria, que han sigut més de trenta anys. A més, les culleres estan com cremades per reflectir que passa el temps i, tot i haver-les fet servir, segueixen dempeus. He volgut posar la fotografia i fer-ho tot a partir d'un got perquè vull que es recordi que és una foto antiga que està protegida, guardada, exposada, però subjectada per les dues culleres.

El cotó fluix representa la seva ànima i està al centre del pot perquè és d'on "surt" o està guardada la part més intima de la seva vida, per això el coto fluix perquè és tou, blanc, dèbil, delicat, fràgil, però que omple molt i em recorda a l'ànima. Per acabar, a últim moment vaig decidir afegir un petit detall al darrere del pot, és un fragment d'un poema que li va escriure un amic seu que era poeta."

 

 Sheila: "El meu besavi es deia Luis i era mecànic, però volia apuntar-se a l'exèrcit republicà de Catalunya, per això estava a Barcelona el 19 de juliol del 1936. Aquell dia va haver-hi un cop d'estat per part dels Colpistes cap als republicans. El meu besavi es va trobar enmig de tot l'atac només sortir del tren. Va rebre un tret de mort al cap i el van traslladar a l'Hospital de la Sang de Vilafranca del Penedès.

Allà treballava i estudiava la meva besàvia, la Vicenta, que s'encarregava d'identificar els morts i donar el comunicat a les famílies. Quan es va adonar que Luis encara era viu, el van curar i dos mesos després el meu besavi es va apuntar a l'exèrcit republicà de la milícia catalana, on va anar pujant fins a arribar a general d'una patrulla. Vicenta i Luis es van enamorar i aquell mateix any es van casar.

Al 38 va succeir la Batalla de l'Ebre, on li van ordenar a Luis que hi fos per cremar documents militars/polítics de la república catalana i ajudar a exiliar les famílies de les milícies republicanes cap a França. A mig camí, es va retrobar amb la Vicenta i es van exiliar. Luis, que tenia un alt càrrec militar, va haver d'ajudar militarment a França quan va esclatar la II Guerra Mundial, i Vicenta, en canvi, com sabia cosir, ajudava a recobrir els avions.

Quan va acabar la guerra, França no volia tindre conflictes amb Espanya i els hi va dir que, o anaven a reconstruir Alemanya o tornaven cap a Espanya, on al ser presos polítics els matarien. 

La vida dels meus besavis va ser molt dura. Els hi va costar molt tornar a Espanya des d’Alemanya, i quan ja ho havien aconseguit tenien una família de 7 fills, els quals no van reconèixer, a l’igual que el seu matrimoni. La meva besàvia es va acabar especialitzant en cosir cuir per poder mantenir la família, ja que el meu besavi ja no podia més després de les guerres."

Elian: "Aquesta és la meva rebesàvia, que va néixer entre 1850 i 1856. Era d'una família rica i per això he ficat un cofre amb tresors al costat, per relacionar-ho. També he posat una espassa per simbolitzar noblesa.

Hi he ficat una caixeta de música i un fil per cosir perquè em va dir la meva àvia que li agradava cosir, com a la majoria de noies de l'època. I, a més, tocava el piano. Li estan tapant la cara per simbolitzar que aquelles dues coses són les poques dades que tinc sobre ella i la seva vida, i llavors és com que només puc veure això d’ella.

L’àvia em va explicar que el seu cabell era extravagant, i llavors ho estic assenyalant amb calaveres. Vaig arrugar la foto per simbolitzar que tinc pocs coneixements sobre ella."

 Júlia: "Vaig poder trobar la informació de la vida de la meva besàvia en un llibre d'una exposició d'art que van fer fa poc en un museu de Tarragona. Ella és la Claustre Panadés, va néixer a Tarragona al 1914 i va morir al 2006. Era una dona plena de vitalitat i amb un esperit molt inquiet. Ella estudiava al Taller Escola on aprenien a dibuixar i impartien una formació complementària de música i literatura. Més endavant, va guanyar una beca per passar l'estiu del 1936 a Cornudella. Allà professors i alumnes anaven a pintar al camp i compartien l’art. 

Al cap d’un temps va ser mare de tres fills i va haver d’abandonar la seva passió durant uns anys. Un cop passada aquesta època, a l’any 1970 va tornar a emprendre la seva passió i es va matricular a l’Escola Taller d’Art de Tarragona, acabant així els estudis que havia deixat pendents. Durant aquests anys, i juntament amb amigues pintores, van organitzar un parell d’exposicions.

L’any 1982, amb 68 anys, va decidir fer-se sòcia del Cercle Artístic de Sant Lluc a Barcelona, on acudia un cop per setmana a dibuixar nuus. Per finalitzar, durant els seus últims anys de vida va poder participar en dues exposicions més.

MATERIALS UTILITZATS: La fotografia, Fotografies dels seus i dels meus quadres, Pinzell, Tubo de pintura, Cinta de doble cara, Cola en barra, Tisores, Marc.

SIGNIFICAT DEL MEU RETRAT:

A l’haver de triar la foto i parlant amb la meva àvia, me'n vaig adonar que la meva besàvia i jo érem les úniques persones de la família pintores, donat això, em va semblar molt interessant poder enfocar el treball cap aquest camí.

Amb el meu projecte he volgut representar la relació amb la meva besàvia mitjançant les seves i les meves pintures. D'aquesta manera, he decidit fer com el contrast de les seves flors i els seus bodegons (envoltant la seva foto) dins el quadre que simbolitzen el passat i fora el quadre he enganxat els meus quadres de flors simbolitzant l’ara, l'actualitat.

A part, dins el marc he posat un tub de pintura i un pinzell que crec que seria el que ens uneix a les dues, entre el passat (dins el quadre) i el ara, és a dir el present (fora el quadre)."

Levon: "He recreat una habitació que explica una part de la vida del meu besavi i la seva mare.

Tot va començar el Diumenge Sangnant durant la Unió Soviètica. Els pares de Maria (la mare) estaven molt preocupats així que la van enviar amb la seva cuidadora a baixa Asia, Uzbekistan.

Allí es va casar amb un home, el futur pare de Mikhail (el noi de la foto) però no va dir res del seu passat per no crear conflictes. Eren temps difícils, 1ra Guerra Mundial, fam, revolució...

Van tenir 10 fills però només 2 van sobreviure. Amb la mort de Lenin, va arribar Stalin, el pare de Mikhail treballava molt i guanyava bastants diners.

Un dels seus veïns va dir que el pare de Mikhail parlava malament sobre el govern i, encara que no era veritat, el van agafar i la seva identitat va desaparèixer. Maria es va quedar sola amb 2 fills.

Arriba la 2a Guerra Mundial, Maria només cosia i guanyava poc. Necessitaven menjar. El germà gran va ser enviat a la guerra i va morir allà. 

Maria i Mikhail es van mudar a casa de la dona del germà gran, que els maltractava, els obligava a treballar, els feia fora de casa i més. Maria i Mikhail patien. 

Maria ja no aguantava aquell tractament i va anar a suïcidar-se. Mentre, Mikhail estava fora i no trobava a sa mare, Maria. Va sentir que alguna cosa anava malament i va córrer a dins de la casa,  on va trobar a la seva mare penjada. Ràpidament va tornar a posar la cadira de peu i va salvar la vida a la seva mare. Mikhail va parlar amb la dona del seu germà gran dient-li que la mataria si torna a tractar així a la seva mare. 

Va començar a estudiar a Kokand, Uzbekistan. Després treballava i guanyava bastant, es va mudar amb la seva mare, Maria, i tot anava bé. Treballaven molt, estaven millor els dos.

Així es la historia de Ravenskaya Maria i un dels seus fills Mikhail, el meu besavi."

 

Laia: "El meu iaio és deia Esteve. Va néixer al 21 de Maig  del 1926 i es va morir el 19 de Maig del 2017. Ell sempre va viure a Valls però s'ha de dir que va viatjar per tot arreu, li agradava molt conèixer nous llocs i noves cultures.  

Quan era jove li va toca anar a la "mili" o sigui al servei militar, d'això en tenia moltes anècdotes. És un fet que li va marcar molt durant la seva vida. 

Després va conèixer a la Rosita, la meva iaia i van tenir sis fills, un d'ells era la meva mare, la petita del sis germans. 

Durant la seva vida ha treballat al magatzem que s'ubicava a prop del poble, doncs ell va ser fuster i venia la fusta.

A l'Esteve li agradava molt escoltar i ballar sardanes, quan anava a la seva a casa a visitar-lo sempre el veia cantant, sempre li deia que tenia un talent ocult.   

COM HEM VAIG INSPIRAR? Doncs bona pregunta.

Si hem de ser sincers no tenia cap idea pensada fins dos dies abans de l'entrega del projecte que se'm va encendre la bombeta. 

Vaig pensar en alguna cosa creativa, senzilla però especial. 

Llavors del que més me'n recordava del meu iaio no era del seu ofici o de la seva família, no, del que més me'n recordava era de quan va anar a la "mili". Llavors el projecte m'he inspirat en el servei militar, la guerra, la fam...

EXPLICACIÓ DEL PROCÉS 

En un principi ho anava a fer tot dins d'un marc però la idea no em va acabar de convèncer i vaig buscar un plan B.

El procés és el següent: he agafat una capsa de sabates i l'he modificat, després l'he pintat de color marró per fer veure que és com una mena de capsa de fusta gastada/vella. Després li he enganxat cotó fluix pel voltant de l’interior de la tapa de la capsa, que representa que és neu ja que el meu iaio sempre m'explicava que en època de guerra a l'hivern  es passava molt malament i just a la fotografia que he escollit per exposar es d'hivern i surt la neu, i al mig hi he enganxat la fotografia del meu iaio amb un company seu de la "mili". Vaig anar a recollir sorra i fulles perquè em recorden elements de la guerra i posar-los a l'interior de la capsa. I per últim, i més important, un crostó de pa, perquè el meu iaio més d'un cop m'havia explicat que en temps de guerra hi havia molta fam i no tenien en prou feines per alimentar-se i el que menjaven eren crostons de pa sec, llavors vaig deixar durant dos dies un tros de pa sense tapar perquè es sequés i es tornés dur.

OPINIÓ PERSONAL

Si pogués tenir l'oportunitat de poder-li ensenyar aquest treball al meu iaio Esteve ploraria d'alegria ja que el conec molt bé i sé que s'emocionaria que la seva neta hagi transformat una fotografia en un objecte ple de records i transformar anècdotes i moments bons i dolents en una sola cosa. Molta gent pensarà que el meu treball és molt simple però jo sé que significaria molt pel meu iaio i m'he esforçat i també s'ha de dir que m'ho he passat molt bé fent aquest treball. "

 

Laia S.: "Claridad, o com a ella li agradava, Clara. Va ser una persona poc riallera, més aviat era una persona bastant seriosa i reservada, com el seu pare. Va néixer l'any 1899 a l'antic Reus, on es va criar i va treballar al camp, fins que es va fer mestressa de casa. Es va casar amb una persona que mai va estimar, però la seva família necessitava els calés per sobreviure. Amb aquell home, van tenir 8 fills, dos d'ells no van continuar endavant. Poc més de conèixer als seus nets, va morir sobtadament mentre dormia.

A la composició d'objectes del retrat antic he posat diversos elements relacionats amb aspectes de la Sr. Claridad. Primer de tot, hi ha corda (un nus i trossets dispersats) representa la seva afició a fer nusos i jugar amb les cordes durant el seu temps lliure. Hi ha dos elements que representen lo trencada que estava, les dues fustetes que estan partides per la meitat (representa que tothom la veia com una persona molt seriosa, forta i ferma, però realment estava partida en dos) i l'anell partit per la meitat (representa l'amor trencat que sentia pel seu marit). També, hi ha una branqueta i fulles seques que representen dues coses, el seu amor pel camp i que ella ja no està des de fa molt de temps, i el seu record en la ment de la gent que la va conèixer ja es va assecar. Per últim, tot això està sobre un vidre, per representar lo fràgil que era."

 

Ainhoa: "Les fotografies que he triat són de la barberia del meu besavi. Estava al carrer Toledo, Manzanares, Ciudad Real.

El meu besavi, Pedro Ruiz Hernández, se'n va anar a la guerra amb els republicans als 18 anys. Va lluitar i, abans d'acabar la guerra, va fugir a França. Allí va estar uns anys i després va voler tornar a Espanya perquè hi havia rumors que deien que els deixaven passar a Espanya i no hi hauria cap càstig i quan va tornar i va passar els Pirineus, a Lleida el van agafar pres i va estar a la presó de Saragossa i després se'l van emportar a la presó de València. Cap a l'any 1950 el van alliberar i es va venir a Manzanares i allà es va fer una perruqueria amb el seu soci, la perruqueria va tancar quan es va jubilar."

Ivan: "La imatge que he utilitzat la vaig comprar a un mercat d'antiguitats. Amb aquest retrat antic he volgut representar que antigament la gent de famílies riques, quan un fill moria aviat, el que feien era fer-li fotos per recordar-lo.

Al fons de la capsa es veu una tela blanca la qual representa com si fos la tela de la roba que porten les nenes de la imatge, en el retrat també he ficat una creu per simbolitzar que les nenes estan mortes, també es veu una espelma apagada i desgastada, està apagada per simbolitzar el mateix que la creu i està desgastada per suggerir el pas del temps. Per últim estan les teranyines per mostrar que la imatge és vella."

Lola: "La protagonista del meu retrat antic és la meva àvia. El seu nom és Maria i va néixer a Bràfim l'any 1944. Tota la seva vida ha estat a Bràfim, un poble molt petit i tancat a prop de Valls. Allà, ella es va haver de buscar la vida i va acabar trobant un treball, cosa bastant difícil tenint en compte l'época. El seu treball era fer els acabats de la roba i els seus petits detalls, com cosir botons, cremalleres, petits bordats… Ella ha sigut sempre una persona molt treballadora."

Rayen: "Helena María Jorba Ramírez va nèixer al 1933 a Catalunya, es va casar jove, als 17 anys. Tenia una beu molt bonica i el seu somni era ser cantant, però mai no va a arribar a complir-ho (només va ser la dona del seu home i la mare dels seus fills, ni tan sols treballava). Va morir al 2007 a causa d'alzheimer i un ictus cerebral, sense recordar res.

L'agenda que li fa de marc és on posava cançons: o que havia escoltat, o que havia fet ella. Té roses a la boca que simbolitzen la bellesa de la seva beu, però a la vegada, les roses tenen espines, simbolitzant com no va poder complir el seu somni. 

En realitat la història no és completament verídica. En primer lloc va ser un home (no vaig trobar fotografies d'ell), el qual no va ser cantant perquè no hi veia futur en això. La resta és verídic."

Martina: "Aquesta és la Dolores, va néixer l'any 1948 a Lleida. Els seus pares van morir quan ella tenia divuit anys i les seves germanes 13 i 7. Va cuidar de les seves dues germanes fins que poguessin cuidar-se de forma autònoma. Això va forçar-la a començar a treballar en un taller de costura on es guanyava la vida cosint, ja que era una cosa que sempre se l'hi havia donat bé. 

Durant el seu temps lliure, escrivia en un diari sobre el seu dia a dia, i a poc a poc escriure es va anant convertint en una de les seves grans passions. Va començar a escriure històries per a les seves germanes i aquestes històries van evolucionar en novel·les de fantasia i amor.

Com que es va passar la gran part de la seva joventut cuidant de les seves germanes, no va poder tenir cap relació amorosa, és per això que deixava anar tots els seus sentiments i emocions en els relats que escrivia, tot i això sense haver viscut l'amor romàntic personalment. Malauradament, va morir als 37 anys sense descendència a causa d'un accident de tràfic.

Em vaig passar uns dies pensant com podia representar aquesta persona fins que un dia em va vindre al cap una idea, representar les seves passions: la costura i l'escriptura. Com es pot veure en la fotografia de dalt, es tracta d'un llenç cobert amb paper de diari representant els diaris i històries que escrivia amb un forat al mig. Dins del forat hi ha la seva foto i el que enllaça la foto del llenç és una llana vermella cosida, representant, així, la seva altra passió, cosir."

Davida: "Aquesta foto és protagonitzada pels meus avis, i darrere d'aquesta imatge es pot veure la seva història. Els meus avis es van conèixer a través de les seves famílies, ja que el pare de la meva àvia era amic del pare del meu avi. Les seves famílies tenien terres que cultivaven i a través d'aquesta afició es va veure reflectida la seva relació, i el seu encreuament. El meu avi i la meva àvia es van conèixer quan eren molt joves i d'allà van mantenir la seva relació fins que es van casar. Després d'allò van tindre molts fills, 8 en total, durant el procés van perdre un.

Fa molt de temps el meu avi i la meva àvia van comprar una casa en la qual van començar a criar als seus fills, era una casa molt acollidora per a ells, però temps després va haver-hi algú que la va reclamar, defensant que era de la seva propietat des d'abans que els meus avis s'instal·lessin. Llavors, tot aquest cas el van portar al jutge, i el jutge se'n va negar a donar-li la casa a aquell home. Aquella persona, per venjar-se, va cremar la casa mentre els meus avis i els seus fills estaven fora, per això també he posat la terra per representar com va quedar la casa, a terra, i la fusta per representar parts de la casa."

 

Laura: "La persona que he triat per a realitzar aquesta tasca és la meva besàvia Laura, que va néixer l'any 1898 al Morell. Va treballar en una fàbrica de teixits al poble, i en el seu temps lliure li agradava molt escriure poesia. Sempre deia que li hauria agradat viatjar per tot el món i, quan van posar una televisió a casa, no se'n sabia avenir de totes les coses que podia veure. Per ella, era com viatjar des del sofa de casa, i així ho explicava als seus néts. 

El meu treball ha consistit en pintar i decorar una caixa per a que semblés una tele vella. A dins de la tele hi ha un rotllo de tela gran, on hi ha cosit el retrat. A l'esquerra hi ha tres rotllos de teixits més petits, i a la dreta una llibreta on hi ha escrit un dels seus poemes, per celebrar l'aniversari de la seva amiga Elisa. L'interior de la caixa està pintat com un mapamundi, fent referència a la metàfora que ella sovint utilitzava."

Anxun: "Els Warrens eren una família jueva que vivia a Alemanya durant la Segona Guerra Mundial, en una època marcada per la persecució implacable d'Adolf Hitler i el seu exèrcit. La família estava formada pel patriarca, David Warren, la seva esposa Rachel, i els seus tres fills: Sarah, Diane i Samuel.

Des dels primers signes de persecució cap a la comunitat jueva, els Warrens van intentar mantenir-se fora de perill i protegir els seus fills. David, un comerciant reeixit, va decidir vendre el seu negoci i amagar les seves pertinences més valuoses per evitar ser confiscades per les autoritats nazis. La família vivia amb por constant, sabent que en qualsevol moment podrien ser arrestats o deportats.

Malgrat els desafiaments, els Warrens van trobar suport a la seva comunitat i es van unir a altres jueus en la resistència contra les polítiques antisemites del règim nazi. Van intentar mantenir viva la seva cultura i tradicions en secret, compartint històries i cançons amb els seus fills.

Lamentablement, a mesura que la persecució s'intensificava, la família Warren va ser arrestada per les autoritats nazis. Van ser traslladats a un camp de concentració, on van enfrontar condicions inhumanes, feines forçades i una escassetat d'aliments. Malgrat tot, els Warrens van intentar mantenir la seva esperança.

Tràgicament, com tantes altres víctimes de l'Holocaust, els Warrens no van aconseguir sobreviure als camps de concentració. La família va ser separada i sotmesa a condicions extremadament difícils. David, Rachel, Sarah, Diane i Samuel no van resistir la sobreexplotació continua més l'escassetat alimentària, i van perdre la vida al camp de concentració.

Aquesta és la darrera foto que es va trobar a la casa dels Warren abans de ser acorralats a casa per les forces nazis.

Procediment: Per a fer aquest treball primer vaig intentar buscar fotos de antigues de la meva família però, com no trobava, vaig acabar buscant a Google. Vaig trobar aquesta foto que encaixava perfectament amb el concepte del retrat que volia fer. Per a fer el text i la història d'aquest retrat vaig inspirar-me en Alemanya quan encara estava la dictadura de Hitler i els jueus eren extremadament rebutjats de la societat. Amb les idees clares, em vaig ficar mans a l'obra. El material que vaig necessitar va ser un marc de fotos i cola. Primer vaig cremar un poquet la foto i el marc de fotos, acte seguit vaig trencar el vidre del marc per a després enganxar-lo amb el Super Glue al marc.

 

Dos moments de la posada en comú dels exercicis fets.

L'exposició al vestíbul de l'institut.

 

 

 

Projecte de centre: Memòria històrica. Fonaments de les Arts.

"Retrats dels avis"

Proposem un exercici que formarà part del projecte de centre del curs 2017-2018 de l'Institut Antoni de Martí i Franquès sobre la Memòria històrica del període de temps comprés entre la Segona República i el final del franquisme.

Amb els alumnes de Fonaments de les Arts de 2n de Batxillerat fem retrats fotogràfics dels avis i  les àvies, inspirats en el Realisme pictòric estudiat a classe. Enregistrem també el seu testimoni oral sobre les experiències de la guerra o la posguerra i transcrivim aquelles anècdotes que ens resulten més interessants. A continuació, una mostra dels retrats fets:

La Candela transcriu el testimoni d'en José María, l'avi d'una amiga seva: ''Jo no tenia germans en aquella època, però un dia va arribar a casa un noi més gran que jo que era de Madrid, i es va quedar amb nosaltres perquè havia perdut els seus pares, a dia d'avui estic orgullós de dir que és el meu germà.'' 

La Irene transcriu les paraules del seu avi Juanito i el retrata al costat de la seva àvia: “A casa meva havien de menjar onze boques i només treballava mon pare. Van ser anys molt durs ja que vaig passar molta gana, hi havia dies que mons pares no menjaven o menjaven poc perquè així els germans poguéssim alimentar-nos… Sempre me’n recordaré dels hiverns que passàvem, feia molt de fred. Encara puc sentir el fred al meu cos mentre passejava pel carrer gelat amb bermudes i espardenyes, no podíem comprar-nos ni unes sabates, va ser una infantesa molt difícil.”

La Blanca transcriu les paraules de Maria del Rosario: "En aquell temps, els comunistes reclutaven dones perquè no prenguessin part en la guerra i les enviaven a altres llocs. A mi em va tocar Rússia. Així doncs, vaig anar fins a Girona d’on sortia el vaixell cap a Rússia, però va arribar una carta de Franco dient que no, que no es podia embarcar. Abans d'anar cap a casa de nou, vam estar a la frontera entre França i Espanya i vaig preguntar si podia anar a veure França. Recordo que eren molt bons i em van tractar molt bé, i per sort em van ensenyar França i després vaig tornar a Espanya."

La Marta entrevista al seu padrí Lluís: “Moltes cases van passar gana, però nosaltres anàvem menjant, tot i que no en abundància. També vam conèixer l’estraperlo. Moltes dones i homes anaven pels pobles a vendre tabac, oli, blat, farina i tot el que podien. Si els agafaven, els posaven a la presó. Una veïna s’amagava la farina o l’oli a sota les faldilles.

Una vegada, jugant a futbol, vaig tirar un xut tan fort que vaig trencar els vidres de la farmàcia. Llavors, va sortir la farmacèutica, va venir cap allí i va preguntar qui havia sigut. 'He sido yo, —vaig dir, espantat i tremolant—fue sin querer' . I ella em va respondre: 'Te perdono hijo mío, pero que nunca la mentira manche tus labios'.

Hi havia cine i ball cada diumenge, per sort al poble teníem dues orquestres, 'La Iolanda' i 'La Celi'. Amb la iaia també ballàvem moltes vegades.”

La Cinta transcriu les paraules de la seva àvia Trini: “Quan jo tenia 6 anys, el meu pare va ser enviat a la guerra, a partir d'aquell dia sempre ens enviava una carta cada dia, explicant la situació en què es trobava i el seu dia a dia; sempre preguntava com estàvem la meva mare i jo.

Al cap d'uns dies de no estar rebent cartes ni cap informació sobre el meu pare, de matinada, van aparèixer dos guàrdies civils a casa, van vindre a informar que el meu pare havia sigut assassinat al camp de batalla. Aquell moment va marcar la vida de la mare i la meva per sempre.

Desprès d'aquest succés, la mare, cada cop que hi havia alerta de bombes al poble, mai volia anar a amagar-se al refugi, llavors els meus tiets venien a buscar-me per anar-hi i ella es quedava a casa.

La mare va patir molts anys la  mort del pare. Tant era el seu dolor, que, un dia, en arribar de l'escola me la vaig trobar davant de la llar de foc plorant com mai l'havia vist abans, em va venir a abraçar i a demanar-me perdó, havia cremat totes les cartes que ens havia enviat el pare estant a la guerra.

L'Alice entrevista a la seva àvia Mariana: ''El meu pare va lluitar a la Segona Guerra Mundial i va tornar invàlid. Quan l'Estat romanès va passar a ser comunista, la gent havia d'afiliar-se al partit. Ell era liberalista i mai no va voler passar-se a l'altre bàndol. Com a càstig, el van empresonar. Temps després, el van alliberar però li van posar un càstig més cruel: separar-lo dels seus 5 fills i portar-los a un orfenat.

Encara recordo el dia que uns militars van entrar a casa nostra de sobte i se’ns van emportar a la força a mi, amb 7 anys, i als meus 4 germans, i jo plorant espantada i confusa. Als meus germans els portaren a un orfenat de nois i a mi, a un de noies, molt lluny. Vaig estar a l'orfenat fins als 15 i allà vaig aprendre lo bàsic: cuinar, cosir, rentar la roba… i també vaig anar a l'escola. Enyorava molt la meva família.

Finalment, quan vaig sortir, em van dir que els meus pares havien mort i a més havia perdut el contacte amb els meus germans. Sempre m'he considerat una lluitadora, he sabut afrontar els problemes que se m'han posat pel camí i els he superat tota sola amb valentia.”

L'Andrea transcriu les vivències de la Isabel: "No recordo a mon pare. Va morir quan era petita, lluitant a la guerra. Les meves tres germanes i jo passàvem el dia soles ja que la mare treballava. La meva germana gran, l’Amparo, era molt manaire i no em deixava fer res, així que jo jugava amb la meva nina, perquè, encara que teníem un munt de llibres, cap de les tres no sabia llegir.

Un dia, vaig pujar a dalt a la terrassa per jugar. Vaig recordar que el meu tiet m'havia ensenyat a xiular i, encara que m'havia dit que no havia de fer-ho perquè xiular era cosa d'homes, no vaig poder evitar fer-ho amb totes les meves forces. Em va semblar divertit.

A la nit, va arribar la mare i, poc després, uns oficials republicans acusant-nos de tenir amagat un home. La mare els va intentar convèncer de que no n’hi havia cap, d’home, però ells insistien que n’havien sentit un xiulant. Al final van marxar desconfiant, i la mare, després de tancar la porta, ens va interrogar. No va obtenir resposta.

Per la por que li va causar la situació, ens va portar a casa de son germà. Mesos després la meva mare va morir, i mai vam tornar a casa. Sempre em vaig sentir culpable del que va passar i de no explicar-ho a ningú, fins ara."

La Denise entrevista a la seva àvia Nonna: “Recuerdo una imagen borrosa, yo era una niña cuando unos aviones volaban sobre el cielo de mi pueblo en Friuli, Italia. Recuerdo tener que irme de mi casa corriendo a un túnel del pueblo, solo puedo recordar sombras de hombres vestidos de negro. Yo estaba junto a mi madre, y ella me miraba con dulzura, me acuerdo de que estaba tranquila.

Pasaron los años y emigré hacia Suiza. Allí pude estudiar y trabajar en una empresa de cámaras de vídeo. Allí la mujer sí que tenía todo el derecho a estudiar y a trabajar. Conocí a mi marido, que estaba haciendo el servicio militar allí, y más tarde, por trabajo, emigramos hacia España.

Justo cuando llegué iba a llevar a mi hija al colegio y se acercaron unos militares a decirme que ese día no habría colegio, era el 20 de noviembre, y me comunicaron que había muerto Franco. En mi casa de Italia mis padres no permitían hablar de política y, al llegar aquí, me adapté rápido pero todo era tan diferente... pasé a ser ama de casa, a cuidar de mis hijos, a callar y a otorgar, no sabía bien en qué situación me encontraba, y entonces yo tampoco dejé que se hablara de política en mi casa”.

La Laura transcriu el testimoni de la seva iaia Conxita: “Per sort, durant la postguerra, a mi mai no em va faltar res, ja que una part de la meva família teníem el mas on hi teníem terres i animals, i una altra part de la família anava a la mar a pescar i llavors molts cops ens intercanviàvem peix per verdures o carn. De gana no en vaig passar, però sí que no vaig poder estudiar. Jo fins als 9 anys no vaig saber llegir ni escriure, vaig fer la comunió aprenent-me tota la Bíblia de memòria, la meva germana me la llegia cada dia i així vaig aconseguir aprendre-me-la tota. Tenia molta memòria (i encara en tinc he, he) però fins als 9 anys no vaig començar a anar al col•legi de monges i quan, per fi, ja hi vaig poder anar, em van posar a la classe dels nens més petits. Com que a mi em feia tanta vergonya anar amb els petitons, em vaig esforçar molt i en tres mesos vaig estar a l’altura dels nens i nenes de la meva edat. Com ja he dit, tenia molta memòria i els meus pares sempre em van dir que, si haguessin tingut diners, m’haurien pagat una carrera, però no va poder ser…”  

La Cristina ens ofereix el testimoni del seu avi Josep: “En Guerra, amb la meva mare, el meu germà i una tia, ens en vam anar cap a França abans que entressin els nacionals, aquí, a Torredembarra. Vam viure amb una de les famílies que l’Estat Francès pagava perquè poguessin acollir refugiats, que érem nosaltres, REFUGIATS. Jo devia de tenir 5 anys i 7 el Jordi, mon germà.

Recordo que vam sentir el soroll de dos avions que passaven per damunt nostre i ràpidament ens vam amagar sota el llit. Al matrimoni francès això els va fer molta gràcia. La meva mare els va explicar que, a Espanya, estàvem acostumats a amagar-nos sota el llit amb un bastó a la boca quan venien avions per tirar bombes. Aquella gent no es podien arribar a imaginar que aquells avions que ens passaven per sobre eren els primers avions alemanys que feien reconeixement per envair França, que va ser a la Segona Guerra Mundial. Quan portàvem gairebé 18 mesos amb aquella família, vam sapiguer que a Espanya s’havia acabat la Guerra, però que hi havia com a règim la Dictadura Franquista. La mare, quan va començar a sentir per les notícies que Alemanya començava a envair França, va dir: 'Guerra per guerra, cap a casa' —i així va ser. Vam tornar a casa.”

El Max ens dóna a coneixer les anècdotes de la Maria Teresa: "A casa de la meva tieta hi havia un armari secret. Un dia el meu cosí Isidre i jo, rebuscant, vam descobrir-lo i, al seu interior, una bandera republicana i unes cartes dels fills del meu oncle, que eren de la FAI i la CNT i havien hagut de marxar amb l'entrada de Franco. La meva tieta Antònia les guardava. Jo devia tenir 12 ó 13 anys. -Què és això?- li vaig preguntar a la meva tieta. Jo no l'havia vist mai, una bandera republicana. I la tia Antònia casi que ens mata. 'No en parleu d'això! Com ho heu trobat?!'—ens va dir.

Al cap d'un temps sí que ho vam entendre. En aquell moment allò era un perill: què faríem si ho trobaven las fuerzas armadas del pueblo?"

La Maria transcriu les paraules de la seva àvia Pilar: “Allavors, com hi havia abuelos que no entregaven sons fills, els deien 'Pugeu al camión' i en qualsevol cuneta n'hi havia que els mataven i n'hi havia que els feien passar el susto i el disgust i els tornaven cap a casa; però els descarregaven com si fossin, no patates, sinó llenya de bosc que no serveix per res o per cremar.

Jo no entenia, la seva filla, la petita, que tenia dos anys més que jo, a casa meva no els hi agradava que jugués amb ella. Aquella nena era molt tremenda i de casa seva pel terrat venia, i no queia mai. Venia per la paret del corral, eh?, i s'enfilava cap al terrat de casa. Per la porta no hi passava mai, passava sempre per les parets.

Amb aquells temps, la gent no podia menjar. A casa nostra, com el papa tenia carnisseria i tenia un hortet, me penso que a casa, de gana, no en vam passar. No van passar gana, els meus. Però hi va haver molta gent que la va passar molt grossa. Uns veïns, amb una barana que donava frente a casa nostra, hi tenien els lluços i els escamarlans, mentre la gent passava gana, com ara. Ells allí, tallant els lluços i tot això, deien, a més a més, enfotent-se'n: 'Si això és guerra, que mai més vingui la pau!' Això se va sentir des del nostru terrat.”

La Carol comparteix les memòries del seu avi Carles: "El meu pare em va explicar que, quan el van enviar a la guerra, tenia 17 anys. A ell i a uns quants joves més els portaren cap al front de Faió, a l’Aragó, on van passar els 15 dies més dolents a la guerra. No tenien menjar ni aigua, ja que l'aigua la portaven amb mules, però quan les mules eren al riu, els bombardejaven i moltes no tornaven. Van passar més set que gana, alguns fins i tot van morir. Després dels 15 dies, va arribar la retirada. Havien d'anar en bots i molts soldats es van ofegar al riu. El meu pare va tenir sort i es va poder salvar. Després els van portar cap a Flix, i allà també hi va haver moltes baixes.

Un cop van ser als voltants de Benissanet, la lluita va ser més sagnant, per això, com els joves treballaven de camillers, feina no els faltava. Un dia, al tornar de deixar un ferit, ell anava dient al seu company: 'Acoxa't, acoxa't!', però aquell no el sentia i com que ell anava al darrere, va rebre la metralla i va sentir com si fos un cop de pedra al cap. En aquell moment es va veure sense braç, la metralla li tallà en rodó com si fos una fulla. Aleshores va ser a ell a qui es van haver d'emportar en llitera. El sanitari va haver-li de lligar el braç amb una goma perquè no es dessagnés. I va tenir molta sort que no li tallessin la cama."

El Jordi comparteix les paraules de la seva àvia: “Un dia vaig anar a la platja amb el grup que teníem els del barri. Érem 5 noies i 3 nois. Estàvem jugant a les roques i, per un dia, em vaig oblidar del que realment estava passant al país. Com si no fóssim conscients, jugàvem, rèiem i saltàvem, no deixàvem de ser nens. És així que, de sobte, em vaig torçar el peu, vaig caure a terra i em vaig posar a plorar, no podia ni caminar.  I amb prou feines sabia dir què em passava. Quan menys m'ho esperava, va començar a sonar la sirena que indicava que venien a bombardejar els nacionals.

Només sentir aquell soroll, l'únic que se’m va passar pel cap era que moriria. Amb un esquinç, a la platja, plorant... havia d'arribar a la Plaça de la Font on hi havia el refugi, crec que mai he sentit la mort de tant a prop.  Veia tant clar el que em podia passar que vaig començar a córrer, plorant i sense pensar en res més que seguir corrents.

Van bombardejar Tarragona. Al refugi no hi vaig arribar però tampoc vaig rebre cap impacte. Era just a l'estació de trens, un urbà em va agafar i em va dir que allí no hi podia ser. Vaig mirar al meu voltant i només hi veia fum i restes d'edificis. L'estació havia quedat totalment bombardejada.”

La Laia ens dóna a conèixer les anècdotes de la seva àvia Montserrat: “Vaig néixer enmig de la guerra, l'any 1938. Érem cinc germanes. L’home de la meva germana gran era republicà i va haver d’anar a refugiar-se a França. Ella, quan va poder, el va seguir. Anaven un grup de dones a peu pels Pirineus, a creuar la frontera amb França quan la van agafar. Va estar presa 6 mesos fins que la van allibera i va aconseguir entrar a França i trobar-se amb el seu home. Cinc anys després que marxés, la segona germana també va marxar a França, buscant una vida millor.

La meva germana gran tenia 21 anys quan va fugir d'Espanya i jo tenia 3 mesos. La vaig conèixer als 15 anys, quan vaig anar a veure-la a França amb els meus pares. Havia iniciat una nova vida allí i ja no va tornar a casa.

Encara que havia pogut compartir poc temps amb les meves germanes gran, jo sabia que eren allà i me les estimava amb tot el cor. Sabia que ens veuríem poques vegades més. En aquells temps viatjar era molt més complicat que ara.

Les meves dues germanes encara viuen a França i, ara que s'ho poden permetre, als estius venen a veure la família i el poble on van néixer i créixer.”

L'exposició de fotografies i testimonis dels avis i àvies a l'entrada de la biblioteca de l'institut, ja que es tracta d'un exercici d'animació a la lectura. 

Per últim, un recull de valoracions de l'alumnat sobre el treball fet:

Candela:  "He après que quan es passen temps difícils la gent s'ajuda més entre ells i que no només hauríem de ajudar-nos en aquestes situacions, sinó sempre que algú ho necessiti".

Aitana: "Crec que hauríem de tenir més en compte el passat per evitar que es torni a repetir".

Cecilia: "Sempre he admirat de la meva àvia la facilitat que té de convertir una situació dolenta i negativa en positiva".

Bábara: "Lo que más me sorprendió es que hoy en día no valoramos nada y vivimos en una insatisfacción constante, y en cambio ellos que pasaron penurias tanto económicas como morales, siguieron hacia delante".

Luis: "Crec que ha sigut un bon exercici per a conèixer més al meu avi, per a valorar més les coses, però sobretot per haver passat una tarda tan especial com la que vaig passar el dia que vaig fer l'exercici; feia temps que no m'ho passava tan bé amb el meu avi".

Laura: "He après que la guerra només comporta misèries, i s'emporta somnis. Has d'aprendre a agrair tot el que tens i ser feliç amb poc. Crec que avui en dia no valorem res del que tenim, hem nascut amb la vida resolta i realment no sabem el que significa "passar-ho malament".

Max: "Molts avis són tractats com gent amb demència, que no saben el que diuen, quan seure uns minuts a escoltar el que tenen per explicar-nos ens mostra moltíssimes coses que, malauradament, d'aquí poc ja no podran explicar a ningú. No es dona importància a detalls com aquest".

Emma: "Hauríem d’acollir aquella gent que fuig de la guerra, de la mateixa manera que la meva àvia va haver de fer quan tant sols era una nena".

L'experiència educativa explicada a la revista "Aula de Secundària", setembre-octubre 2021:

https://www.grao.com/es/producto/testimonios-de-la-memoria-as04397801

Primeres pàgines de l'article (6 pàgines en total):

A final de curs vam editar el llibre que reuneix el treball de reconstrucció històrica fet a Tècniques d'Expressió, amb la professora Susana Mena, i a Fonaments de l'Art, amb la professora Eloïsa Valero, aquí el teniu: