"Retrats dels avis"
Proposem un exercici que formarà part del projecte de centre del curs 2017-2018 de l'Institut Antoni de Martí i Franquès sobre la Memòria històrica del període de temps comprés entre la Segona República i el final del franquisme.
Amb els alumnes de Fonaments de les Arts de 2n de Batxillerat fem retrats fotogràfics dels avis i les àvies, inspirats en el Realisme pictòric estudiat a classe. Enregistrem també el seu testimoni oral sobre les experiències de la guerra o la posguerra i transcrivim aquelles anècdotes que ens resulten més interessants. A continuació, una mostra dels retrats fets:
La Candela transcriu el testimoni d'en José María, l'avi d'una amiga seva: ''Jo no tenia
germans en aquella època, però un dia va arribar a casa un noi més gran que jo
que era de Madrid, i es va quedar amb nosaltres perquè havia perdut els seus
pares, a dia d'avui estic orgullós de dir que és el meu germà.''
La Irene transcriu les paraules del seu avi Juanito i el retrata al costat de la seva àvia: “A casa meva havien de menjar
onze boques i només treballava mon pare. Van ser anys molt durs ja que vaig
passar molta gana, hi havia dies que mons pares no menjaven o menjaven poc
perquè així els germans poguéssim alimentar-nos… Sempre me’n recordaré dels
hiverns que passàvem, feia molt de fred. Encara puc sentir el fred al meu cos
mentre passejava pel carrer gelat amb bermudes i espardenyes, no podíem
comprar-nos ni unes sabates, va ser una infantesa molt difícil.”
La Blanca transcriu les paraules de Maria del Rosario: "En aquell temps, els
comunistes reclutaven dones perquè no prenguessin part en la guerra i les
enviaven a altres llocs. A mi em va tocar Rússia. Així doncs, vaig anar fins a
Girona d’on sortia el vaixell cap a Rússia, però va arribar una carta de Franco
dient que no, que no es podia embarcar. Abans d'anar cap a casa de nou, vam
estar a la frontera entre França i Espanya i vaig preguntar si podia anar a
veure França. Recordo que eren molt bons i em van tractar molt bé, i per sort
em van ensenyar França i després vaig tornar a Espanya."
La Marta entrevista al seu padrí Lluís: “Moltes cases van passar
gana, però nosaltres anàvem menjant, tot i que no en abundància. També vam
conèixer l’estraperlo. Moltes dones i homes anaven pels pobles a vendre tabac,
oli, blat, farina i tot el que podien. Si els agafaven, els posaven a la presó.
Una veïna s’amagava la farina o l’oli a sota les faldilles.
Una vegada, jugant a futbol, vaig
tirar un xut tan fort que vaig trencar els vidres de la farmàcia. Llavors, va
sortir la farmacèutica, va venir cap allí i va preguntar qui havia sigut. 'He
sido yo, —vaig dir, espantat i tremolant—fue sin querer' . I ella em va
respondre: 'Te perdono hijo mío, pero que nunca la mentira manche tus labios'.
Hi havia cine i ball cada
diumenge, per sort al poble teníem dues orquestres, 'La Iolanda' i 'La Celi'.
Amb la iaia també ballàvem moltes vegades.”
La Cinta transcriu les paraules
de la seva àvia Trini: “Quan jo tenia 6 anys, el meu
pare va ser enviat a la guerra, a partir d'aquell dia sempre ens enviava una
carta cada dia, explicant la situació en què es trobava i el seu dia a dia;
sempre preguntava com estàvem la meva mare i jo.
Al cap d'uns dies de no estar
rebent cartes ni cap informació sobre el meu pare, de matinada, van aparèixer
dos guàrdies civils a casa, van vindre a informar que el meu pare havia sigut
assassinat al camp de batalla. Aquell moment va marcar la vida de la mare i la
meva per sempre.
Desprès d'aquest succés, la mare,
cada cop que hi havia alerta de bombes al poble, mai volia anar a amagar-se al
refugi, llavors els meus tiets venien a buscar-me per anar-hi i ella es quedava
a casa.
La mare va patir molts anys
la mort del pare. Tant era el seu dolor,
que, un dia, en arribar de l'escola me la vaig trobar davant de la llar de foc
plorant com mai l'havia vist abans, em va venir a abraçar i a demanar-me perdó,
havia cremat totes les cartes que ens havia enviat el pare estant a la guerra.
L'Alice entrevista a la seva àvia
Mariana: ''El meu pare va lluitar a la
Segona Guerra Mundial i va tornar invàlid. Quan l'Estat romanès va passar a ser
comunista, la gent havia d'afiliar-se al partit. Ell era liberalista i mai no
va voler passar-se a l'altre bàndol. Com a càstig, el van empresonar. Temps
després, el van alliberar però li van posar un càstig més cruel: separar-lo
dels seus 5 fills i portar-los a un orfenat.
Encara recordo el dia que uns
militars van entrar a casa nostra de sobte i se’ns van emportar a la força a
mi, amb 7 anys, i als meus 4 germans, i jo plorant espantada i confusa. Als
meus germans els portaren a un orfenat de nois i a mi, a un de noies, molt
lluny. Vaig estar a l'orfenat fins als 15 i allà vaig aprendre lo bàsic:
cuinar, cosir, rentar la roba… i també vaig anar a l'escola. Enyorava molt la
meva família.
Finalment, quan vaig sortir, em
van dir que els meus pares havien mort i a més havia perdut el contacte amb els
meus germans. Sempre m'he considerat una lluitadora, he sabut afrontar els
problemes que se m'han posat pel camí i els he superat tota sola amb valentia.”
L'Andrea transcriu les
vivències de la Isabel: "No recordo a mon pare. Va
morir quan era petita, lluitant a la guerra. Les meves tres germanes i jo
passàvem el dia soles ja que la mare treballava. La meva germana gran,
l’Amparo, era molt manaire i no em deixava fer res, així que jo jugava amb la
meva nina, perquè, encara que teníem un munt de llibres, cap de les tres no
sabia llegir.
Un dia, vaig pujar a dalt a la
terrassa per jugar. Vaig recordar que el meu tiet m'havia ensenyat a xiular i,
encara que m'havia dit que no havia de fer-ho perquè xiular era cosa d'homes,
no vaig poder evitar fer-ho amb totes les meves forces. Em va semblar divertit.
A la nit, va arribar la mare i,
poc després, uns oficials republicans acusant-nos de tenir amagat un home. La
mare els va intentar convèncer de que no n’hi havia cap, d’home, però ells
insistien que n’havien sentit un xiulant. Al final van marxar desconfiant, i la
mare, després de tancar la porta, ens va interrogar. No va obtenir resposta.
Per la por que li va causar la
situació, ens va portar a casa de son germà. Mesos després la meva mare va
morir, i mai vam tornar a casa. Sempre em vaig sentir culpable del que va
passar i de no explicar-ho a ningú, fins ara."
La Denise entrevista a la seva àvia Nonna: “Recuerdo una imagen borrosa, yo
era una niña cuando unos aviones volaban sobre el cielo de mi pueblo en Friuli,
Italia. Recuerdo tener que irme de mi casa corriendo a un túnel del pueblo,
solo puedo recordar sombras de hombres vestidos de negro. Yo estaba junto a mi
madre, y ella me miraba con dulzura, me acuerdo de que estaba tranquila.
Pasaron los años y emigré hacia
Suiza. Allí pude estudiar y trabajar en una empresa de cámaras de vídeo. Allí
la mujer sí que tenía todo el derecho a estudiar y a trabajar. Conocí a mi
marido, que estaba haciendo el servicio militar allí, y más tarde, por trabajo,
emigramos hacia España.
Justo cuando llegué iba a llevar
a mi hija al colegio y se acercaron unos militares a decirme que ese día no
habría colegio, era el 20 de noviembre, y me comunicaron que había muerto
Franco. En mi casa de Italia mis padres no permitían hablar de política y, al
llegar aquí, me adapté rápido pero todo era tan diferente... pasé a ser ama de
casa, a cuidar de mis hijos, a callar y a otorgar, no sabía bien en qué
situación me encontraba, y entonces yo tampoco dejé que se hablara de política
en mi casa”.
La Laura transcriu el testimoni de la seva iaia Conxita: “Per sort, durant la postguerra,
a mi mai no em va faltar res, ja que una part de la meva família teníem el mas
on hi teníem terres i animals, i una altra part de la família anava a la mar a
pescar i llavors molts cops ens intercanviàvem peix per verdures o carn. De
gana no en vaig passar, però sí que no vaig poder estudiar. Jo fins als 9 anys
no vaig saber llegir ni escriure, vaig fer la comunió aprenent-me tota la
Bíblia de memòria, la meva germana me la llegia cada dia i així vaig aconseguir
aprendre-me-la tota. Tenia molta memòria (i encara en tinc he, he) però fins als
9 anys no vaig començar a anar al col•legi de monges i quan, per fi, ja hi vaig
poder anar, em van posar a la classe dels nens més petits. Com que a mi em feia
tanta vergonya anar amb els petitons, em vaig esforçar molt i en tres mesos
vaig estar a l’altura dels nens i nenes de la meva edat. Com ja he dit, tenia
molta memòria i els meus pares sempre em van dir que, si haguessin tingut
diners, m’haurien pagat una carrera, però no va poder ser…”
La Cristina ens ofereix el testimoni del seu avi Josep: “En Guerra, amb la meva mare, el
meu germà i una tia, ens en vam anar cap a França abans que entressin els
nacionals, aquí, a Torredembarra. Vam viure amb una de les famílies que l’Estat
Francès pagava perquè poguessin acollir refugiats, que érem nosaltres,
REFUGIATS. Jo devia de tenir 5 anys i 7 el Jordi, mon germà.
Recordo que vam sentir el soroll
de dos avions que passaven per damunt nostre i ràpidament ens vam amagar sota
el llit. Al matrimoni francès això els va fer molta gràcia. La meva mare els va
explicar que, a Espanya, estàvem acostumats a amagar-nos sota el llit amb un
bastó a la boca quan venien avions per tirar bombes. Aquella gent no es podien
arribar a imaginar que aquells avions que ens passaven per sobre eren els
primers avions alemanys que feien reconeixement per envair França, que va ser a
la Segona Guerra Mundial. Quan portàvem gairebé 18 mesos amb aquella família,
vam sapiguer que a Espanya s’havia acabat la Guerra, però que hi havia com a
règim la Dictadura Franquista. La mare, quan va començar a sentir per les
notícies que Alemanya començava a envair França, va dir: 'Guerra per guerra,
cap a casa' —i així va ser. Vam tornar a casa.”
El Max ens dóna a coneixer les anècdotes de la Maria Teresa: "A casa de la meva tieta hi
havia un armari secret. Un dia el meu cosí Isidre i jo, rebuscant, vam
descobrir-lo i, al seu interior, una bandera republicana i unes cartes dels
fills del meu oncle, que eren de la FAI i la CNT i havien hagut de marxar amb
l'entrada de Franco. La meva tieta Antònia les guardava. Jo devia tenir 12 ó 13
anys. -Què és això?- li vaig preguntar a la meva tieta. Jo no l'havia vist mai,
una bandera republicana. I la tia Antònia casi que ens mata. 'No en parleu
d'això! Com ho heu trobat?!'—ens va dir.
Al cap d'un temps sí que ho vam
entendre. En aquell moment allò era un perill: què faríem si ho trobaven las
fuerzas armadas del pueblo?"
La Maria transcriu les paraules de la seva àvia Pilar: “Allavors, com hi havia abuelos
que no entregaven sons fills, els deien 'Pugeu al camión' i en qualsevol cuneta
n'hi havia que els mataven i n'hi havia que els feien passar el susto i el
disgust i els tornaven cap a casa; però els descarregaven com si fossin, no
patates, sinó llenya de bosc que no serveix per res o per cremar.
Jo no entenia, la seva filla, la
petita, que tenia dos anys més que jo, a casa meva no els hi agradava que
jugués amb ella. Aquella nena era molt tremenda i de casa seva pel terrat
venia, i no queia mai. Venia per la paret del corral, eh?, i s'enfilava cap al
terrat de casa. Per la porta no hi passava mai, passava sempre per les parets.
Amb aquells temps, la gent no
podia menjar. A casa nostra, com el papa tenia carnisseria i tenia un hortet,
me penso que a casa, de gana, no en vam passar. No van passar gana, els meus.
Però hi va haver molta gent que la va passar molt grossa. Uns veïns, amb una
barana que donava frente a casa nostra, hi tenien els lluços i els escamarlans,
mentre la gent passava gana, com ara. Ells allí, tallant els lluços i tot això,
deien, a més a més, enfotent-se'n: 'Si això és guerra, que mai més vingui la
pau!' Això se va sentir des del nostru terrat.”
La Carol comparteix les memòries del seu avi Carles: "El meu pare em va explicar
que, quan el van enviar a la guerra, tenia 17 anys. A ell i a uns quants joves
més els portaren cap al front de Faió, a l’Aragó, on van passar els 15 dies més
dolents a la guerra. No tenien menjar ni aigua, ja que l'aigua la portaven amb
mules, però quan les mules eren al riu, els bombardejaven i moltes no tornaven.
Van passar més set que gana, alguns fins i tot van morir. Després dels 15 dies,
va arribar la retirada. Havien d'anar en bots i molts soldats es van ofegar al
riu. El meu pare va tenir sort i es va poder salvar. Després els van portar cap
a Flix, i allà també hi va haver moltes baixes.
Un cop van ser als voltants de
Benissanet, la lluita va ser més sagnant, per això, com els joves treballaven
de camillers, feina no els faltava. Un dia, al tornar de deixar un ferit, ell
anava dient al seu company: 'Acoxa't, acoxa't!', però aquell no el sentia i com
que ell anava al darrere, va rebre la metralla i va sentir com si fos un cop de
pedra al cap. En aquell moment es va veure sense braç, la metralla li tallà en
rodó com si fos una fulla. Aleshores va ser a ell a qui es van haver d'emportar
en llitera. El sanitari va haver-li de lligar el braç amb una goma perquè no es
dessagnés. I va tenir molta sort que no li tallessin la cama."
El Jordi comparteix les paraules de la seva àvia: “Un dia vaig anar a la platja amb
el grup que teníem els del barri. Érem 5 noies i 3 nois. Estàvem jugant a les
roques i, per un dia, em vaig oblidar del que realment estava passant al país.
Com si no fóssim conscients, jugàvem, rèiem i saltàvem, no deixàvem de ser
nens. És així que, de sobte, em vaig torçar el peu, vaig caure a terra i em
vaig posar a plorar, no podia ni caminar.
I amb prou feines sabia dir què em passava. Quan menys m'ho esperava, va
començar a sonar la sirena que indicava que venien a bombardejar els nacionals.
Només sentir aquell soroll, l'únic
que se’m va passar pel cap era que moriria. Amb un esquinç, a la platja,
plorant... havia d'arribar a la Plaça de la Font on hi havia el refugi, crec
que mai he sentit la mort de tant a prop.
Veia tant clar el que em podia passar que vaig començar a córrer,
plorant i sense pensar en res més que seguir corrents.
Van bombardejar Tarragona. Al
refugi no hi vaig arribar però tampoc vaig rebre cap impacte. Era just a
l'estació de trens, un urbà em va agafar i em va dir que allí no hi podia ser.
Vaig mirar al meu voltant i només hi veia fum i restes d'edificis. L'estació
havia quedat totalment bombardejada.”
La Laia ens dóna a conèixer les anècdotes de la seva àvia Montserrat: “Vaig néixer enmig de la guerra,
l'any 1938. Érem cinc germanes. L’home de la meva germana gran era republicà i
va haver d’anar a refugiar-se a França. Ella, quan va poder, el va seguir.
Anaven un grup de dones a peu pels Pirineus, a creuar la frontera amb França
quan la van agafar. Va estar presa 6 mesos fins que la van allibera i va
aconseguir entrar a França i trobar-se amb el seu home. Cinc anys després que
marxés, la segona germana també va marxar a França, buscant una vida millor.
La meva germana gran tenia 21
anys quan va fugir d'Espanya i jo tenia 3 mesos. La vaig conèixer als 15 anys,
quan vaig anar a veure-la a França amb els meus pares. Havia iniciat una nova
vida allí i ja no va tornar a casa.
Encara que havia pogut compartir
poc temps amb les meves germanes gran, jo sabia que eren allà i me les estimava
amb tot el cor. Sabia que ens veuríem poques vegades més. En aquells temps
viatjar era molt més complicat que ara.
Les meves dues germanes encara
viuen a França i, ara que s'ho poden permetre, als estius venen a veure la
família i el poble on van néixer i créixer.”
L'exposició de fotografies i testimonis dels avis i àvies a l'entrada de la biblioteca de l'institut, ja que es tracta d'un exercici d'animació a la lectura.
Per últim, un recull de valoracions de l'alumnat sobre el
treball fet:
Candela: "He après que quan es passen temps difícils la gent s'ajuda més entre ells i que
no només hauríem de ajudar-nos en aquestes situacions, sinó sempre que algú ho
necessiti".
Aitana: "Crec que hauríem de tenir més en compte el passat
per evitar que es torni a repetir".
Cecilia: "Sempre he admirat de la meva àvia la facilitat que
té de convertir una situació dolenta i negativa en positiva".
Bábara: "Lo que más me sorprendió es que hoy en día no
valoramos nada y vivimos en una insatisfacción constante, y en cambio ellos que
pasaron penurias tanto económicas como morales, siguieron hacia delante".
Luis: "Crec que ha sigut un bon exercici per a conèixer més
al meu avi, per a valorar més les coses, però sobretot per haver passat una
tarda tan especial com la que vaig passar el dia que vaig fer l'exercici; feia
temps que no m'ho passava tan bé amb el meu avi".
Laura: "He après que la guerra només comporta misèries, i
s'emporta somnis. Has d'aprendre a agrair tot el que tens i ser feliç amb poc.
Crec que avui en dia no valorem res del que tenim, hem nascut amb la vida
resolta i realment no sabem el que significa "passar-ho malament".
Max: "Molts avis són tractats com gent amb demència, que no
saben el que diuen, quan seure uns minuts a escoltar el que tenen per
explicar-nos ens mostra moltíssimes coses que, malauradament, d'aquí poc ja no
podran explicar a ningú. No es dona importància a detalls com aquest".
Emma: "Hauríem d’acollir aquella gent que fuig de la guerra,
de la mateixa manera que la meva àvia va haver de fer quan tant sols era una
nena".
L'experiència educativa explicada a la revista "Aula de Secundària", setembre-octubre 2021:
Primeres pàgines de l'article (6 pàgines en total):
