"El selfie és una eina subversiva (...) Cada cop que puges un retrat teu a una xarxa social, estàs decidint entre reforçar els estereotips que ens limiten o combatre'ls proposant noves perspectives (...) també els nostres likes poden ser una eina de transformació massiva (...) La nostra activitat a les xarxes és una de les poques eines de poder que tenim, juntament amb el nostre vot i les nostres decisions de consum. Fem-la servir." Yolanda Domínguez, "Maldito estereotipo"
Tenim la sort que durant el 1r trimestre del curs 2021-2022, podem convidar la fotògrafa i docent de l'Escola d'Art de la Diputació de Tarragona, Sílvia Itúrria. Amb ella encetem tot un procés de treball amb els següents objectius:
Objectiu
general: Fer
servir el telèfon mòbil com a eina d'autoconeixement, autorepresentació,
expressió i comunicació.
Objectius:
- Diferenciar entre retrat, autoretrat i selfie.
- Prendre consciència que les imatges són realitats construïdes.
- Explorar la
pròpia identitat en relació a la identitat digital que mostrem al món.
- Extreure
conclusions sobre els beneficis i els riscos de compartir la nostra identitat a
les xarxes socials.
- Crear retrats i autoretrats amb consciència i compartir-los, si es vol, a les xarxes.
- Fer un vídeo que expliqui les conclusions finals.
El primer exercici que ens proposa la Sílvia el dia 7/10/2021 és fer fotografies a l'estil de Richard Avedon en la seva sèrie "In the American West": https://oscarenfotos.com/2016/12/11/in-the-american-west-de-richard-avedon-la-serie-completa-comentada/. Fem 3 retrats de cadascun: un amb expressió seriosa, un altre el més espontània possible i el tercer amb un objecte que ens caracteritza. Sortim al pati a fer-les:
El dia següent, comentem a classe una fotografia de Marilyn Monroe que Richard Avedon va fer i que es considera un dels retrats més emblemàtics de la història de la fotografia. En ell es mostra l'actriu, no com una icona sexual de l'època (com era representada habitualment en els mitjans de comunicació), sinó com una dóna fràgil, en tota la seva vunerabilitat.
Ariadna: "Sobretot m'he inspirat amb les fotos que Cindy Sherman va fer transmitent el seu pensament feminista. Vaig disfressar-me com a la meva àvia quan era pagesa, representant com ella feia, a les dones del camp i el seu dur treball. (...) He mirat cap a la càmera, a diferència de les fotos de la Cindy, ja que volia mostrar l'empoderament de les dones".
Aroa: "Vaig decidir disfressar-me com els personatges de la sèrie "La casa de papel". Els personatges s'anomenen a ells mateixos com "la resistència", ja que davant les injustícies ells actuen contra el sistema. (...) Vaig escollir la disfressa per la força que podia tenir el missatge que volia transmetre a partir de l'angle nadir, la superioritat."
Carolina: "M'he inspirat amb un paper que em representa a mi com a persona. He utilitzat la "aesthetic" de la pel·lícula Midsommar (2019) i he intentat representar-ho amb un toc naturalista en aquesta fotografia."
Ester: "El meu autoretrat ha sigut una representació de la hipocresia. He decidit maquillar-me plorant i amagant aquest sentiment darrere d'una màscara maquillada. (...) Quan no estic bé d'ànim, em maquillo per sentir-me millor amb mi mateixa i amagar aquest sentiment de malestar."
Maria: "He fet una seqüència de quatre
fotografies on s'il·lustra el procés que molts de nosaltres travessem, en el
qual intentem alterar la nostra identitat per convertir-nos el qui la gent
espera que siguem. En algun punt de la nostra vida, molts intentem ocultar i
canviar els aspectes de la nostra identitat que ens fan sentir vulnerables,
imperfectes o diferents i ens anem modificant per transformar-nos en el que
"hauríem de ser". Així, ens acabem perdent a nosaltres mateixos en el
procés i arriba un punt en el qual ja ni ens reconeixem. (...) Aquestes imatges
han estat inspirades també per la famosa escena de la pel·lícula "I, Tonya" on veiem el caos emocional de la protagonista i el
seu desig de ser percebuda com a perfecta a través de la seva manera de
maquillar-se i de practicar el somriure forçat davant el mirall. Enllaç a
l'escena: https://youtu.be/FHhTm7y_OOw "
Maria: "El meu alter ego serien els nens que van haver de fugir o estar amagats durant la Segona Guerra Mundial. Jo m’he inspirat en Ana Frank, qui va haver-se d’amagar durant uns anys a una casa d’Amsterdam. Ana es va refugiar en escriure tot el que li succeïa o tot el que pensava i opinava."
El dia 11/11/2021 amb la Sílvia fem el balanç dels dos últims treballs fets. Sobre l'exercici a la manera d'Elina Brotherus, veiem que les fotografies són bastant repetitives. En alguns casos aporten informació sobre la persona autoretratada, però en la majoria es centren en mostrar el lloc triat. Totes les fotografies tenen cura del color, la composició, el ritme, les textures, però només en alguns casos s'ha experimentat amb l'expresivitat del cos o la utilització d'algun element representatiu com un paraigües, un gos, o una vestimenta determinada. Plàsticament totes les imatges són belles i ben construïdes, però falta deslligar-se del referent i explorar possibilitats més enllà de la figura-fons.
Sobre l'exercici fet a la manera de Cindy Sherman constatem que els resultats són molt més interessants. Cadascú ha resolt fotogràficament tot el que tenia ganes de dir a través d'una disfressa i l'atrezzo. Entre els temes tractats està la revindicació feminista, la hipocresia social, l'addicció a les tecnologies, el sotmetiment als cànons de bellesa, la identitat sexual, els lligams que s'autoimposem, la manca de llibertat, etc. Tothom ha elaborat amb cura una imatge que comuniqués de la millor manera possible el missatge. L'expressivitat del cos i de la cara, el vestuari, el maquillatge, els petits detalls de l'atrezzo, la utilització del color, la il·luminació, els angles de visió... tot un ventall d'estratègies s'han posat en marxa per expressar i no deixar ningú indiferent.
Dia 18/11/2021: el quart i últim exercici creatiu individual sobre la identitat abans del vídeo final (en petits grups de treball) és sobre un referent cultural lliure, cadascú podrà triar el seu. La Sílvia Itúrria tria un fotògraf que es dedica a la seqüència fotogràfica, Duane Michals (https://clavoardiendo-magazine.com/mundofoto/panorama/duane-michals-hombre-fotografio-pensamiento/), però el nostre referent pot provenir de qualsevol àmbit: la pintura, el cinema, les arts escèniques, etc.
Per explicar aquest últim exercici d'imatge fixa, hem triat Duane Michals perquè considerem que la seqüència fotogràfica pot ser la baula que falta just abans del pas final: la creació audiovisual. A l'igual que Michals explica petites històries amb una gran reflexió existencial subjacent, el projecte acabarà amb un vídeo que recollirà les nostres conclusions finals.
La Sílvia comença explicant la diferència entre una sèrie i una seqüència. La sèrie ja la vam treballar amb el nostre primer referent, Richard Avedon, fent 3 fotos de retrat. També és una sèrie fotogràfica la nostra exposició al passadís de l'entrada a l'institut, tot i que estigui feta per persones diferents. A continuació, qui vulgui inspirar-se en Duane Michals, explicarà una petita història amb fotografies ordenades en el temps. Cadascú pensarà el tema d'aquesta breu narració visual.
Mentre observem les seqüències fotogràfiques de Michals, ens sorprenem per la seva visió del món, molt poètica i filosòfica. Afegeix textos escrits a les seves fotografies en blanc i negre. Es fa preguntes sobre la realitat, el temps, la memòria, la mort, la por... de manera simbòlica, fins i tot surrealista.
Per continuar, la Sílvia mostra un segon referent: Gilbert Garcín (http://www.gilbert-garcin.com/index.htm), que s'autoretrata en móns fantàstics de forma poètica i molt narrativa. L'autor no fa servir programes de retoc d'imatges, sinó recursos propis de la fotografia analògica, com el fotomuntatge manual, o el retoc amb dibuix i pintura.
Deixem ben clar que aquest últim exercici creatiu és per passar-s'ho bé i treballar des de les preferències personals i el perfil específic de cadascú. Per posar un exemple de referent de l'alumnat, Nerea surt i ens explica una fotògrafa que segueix per Instagram, Lilya Kunitskaya, i per què li agrada (https://www.instagram.com/photo.destruction/?hl=es).
Al dia següent poso jo mateixa un altre possible referent aparentment més fàcil, però no menys interessant: la Sabine Koe. Ella es dedica a fotografiar el seu dia a dia, com si d'un diari íntim es tractés: http://www.sabinekoe.info/Sabine_Koe/Sabine_Koe.html. Les seves fotografies de la vida quotidiana tenen un gran contingut poètic que s'expressa a través del desenfocament, el fora de camp, el tractament del color... Els alumnes sembla que es tranquil·litzen i han entès millor el que han de fer. Són lliures de triar el seu propi referent amb la intenció de gaudir al màxim de la proposta.
A continuació, una mostra del resultat d'aquest quart exercici de creació sobre el referent triat lliurement:
Nomín: "M'he inspirat en la Sanja Ivekovic, una fotogràfa coneguda per abordar qüestions com la identitat femenina, els mitjans de comunicació, el consumisme i les lluites polítiques.
La seva sèrie "Paper Women" consisteix en il·lustracions de diverses revistes femenines que Sanja Iveković va alterar o espatllar d'alguna manera per així criticar els mitjans de comunicació i la manera en que manipulen el cos de la dona.
L'he triat perquè em sembla molt original i m'agrada molt la seva crítica a la superficialitat. L'agressió física a les il·lustracions aconsegueix crear una sensació d'inquietud, de tal manera que transmet la idea que la seducció d'aquestes fotografies resideix en la seva qualitat com a superfície, revelant la seva naturalesa deshumanitzant i merament superficial."
Mar: "Quan a classe ens van dir que el pròxim treball seria d'un referent cultural lliure, ràpidament em va vindre la imatge d'un poema de Maria Mercè Marçal al cap. Amb ànsies vaig buscar la manera de representar les paraules mitjançant fotografies, i, quan vaig trobar-la, amb moltíssima il·lusió, vaig decidir que havia de protagonitzar-ho: el meu llit. Un llit que ha viscut mil i una aventures, m'ha vist plorar, riure, cantar, llegir, fer l'amor... un espai on la seguretat sempre és present.
Quan escollia els poemes, les persones em venien al cap: la mama, aquella que em dona suport en tot el que faig, que m'estima com ningú ho fa i que sap el que em passa amb un sol esguard; els avis, qui m'han ensenyat a estimar: l'avi, qui em fa riure quan explica algun d'aquells acudits que no tenen ni cap ni peus, la güela qui m'ha inculcat aquesta passió cap a l'art i les ànsies de crear. L'Ari, una persona d'aquelles que es diuen "especials", les que et transporten felicitat i coneixen fins a l'últim racó del teu cos i ànima. I jo... qui, a la pell, té ferides que només els que m'envolten han sabut curar.
En tenir clar qui hi havia de ser present, un matí de dissabte vaig fotografiar, un a un, els poemes. Els vaig fer entrar dins la meva habitació i els vaig llegir el que els pertocava; després els vaig demanar que m'expliquessin el que els feien sentir. Arribats a un punt en comú entre la seva representació i la meva, els vaig demanar que s'estiressin al llit per tal de mostrar les sensacions que els recorrien pel cos i, posterior a demanar-los algun que d'altre canvi de posició, vaig captar el moment.
A l'haver imprès les fotografies, vaig enganxar-les amb les respectives obres de Maria Mercè Marçal. El projecte final tracta a les fotografies com si l'escriptora les hagués utilitzat d'inspiració. És per això que els poemes estan escrits amb una lletra ràpida i desigual, ja que, això mostra la manera en què veig l'esborrany d'un llibre de poesies.
(...) En la foto en la qual em trobo en solitud, les llàgrimes negres que cauen dels meus ulls, acaben a la llibreta oberta dels meus peus. Amb aquest símbol vull mostrar com, les llàgrimes, els patiments, més ben dit, els sentiments en general, fan que l'art sigui possible".
Júlia: "Peter Lindbergh va ser un fotògraf de moda i director de cinema alemany. Va trencar motlles establerts i va canviar per sempre la fotografia de moda. Va advocar per un nou cànon de bellesa natural, sense retocs, molt allunyada de la imatge de 'femmes fatales', de deesses inabastables. "La bellesa és tenir el coratge de ser un mateix", deia Peter Lindbergh.
Li interessava ressaltar a les seves fotografies la personalitat, l'ànima, la sensibilitat, la individualitat de les dones que les fa úniques. Va trobar autenticitat a la imperfecció. «Hi ha aquesta demolidora religió de la perfecció absoluta i la joventut com les eines més importants per definir les dones i crec que és inacceptable que a la nostra època la bellesa s'hagi de definir per interessos comercials», es lamentava.
Peter Lindbergh és un referent que tinc sempre present. És el meu fotograf preferit tant per les seves fotografies com per la seva personalitat. (...) La bellesa parla de la individualitat, el coratge de ser tu mateix i la teva pròpia sensibilitat, aquesta és la meva definició de dona avui."
"Hay en tu nuca
una conexión
mortal
que hace de mí
el felino
de tus sueños
(...)
Y ya no se
si son tus manos
o mi boca
tus dedos
o mi lengua
quienes buscan
en el otro
el placer
que sienten."
El motiu pel qual vaig optar per aquest poema entre tots els altres va ser l'important missatge que conté i el gran significat que té per mi, ja que m'ha ajudat molt a reflexionar sobre l'estima que tinc cap a mi mateixa.
No busques la felicidad en los demás si no eres capaz de encontrarla en ti mismo. Vive. Sangra. Cáete. Lame tus propias heridas. Quiérete como nadie te ha querido. Sé el amor de tu vida. Aprende a reírte de ti y contigo mismo. Aprende a no necesitar. A no depender. A llorar sin esperar que nadie te seque las lágrimas. A bailar sin que nadie te tienda la mano para hacerlo juntos.
Entiende que eres la única persona que estará siempre contigo. Y sigue queriéndote como nadie te ha querido. Porque entonces estarás listo para que los demás te den su felicidad y su amor. Entonces podrás dar y recibir. Pero si no te quieres, te aceptas y te respeto solo, todo se romperá cuando venga alguien y te haga reír, querer i encontrar la felicidad. Porque esa felicidad, ese, amor, serán suyos y por mucho que te los dé, no se sostienen si tú no eres capaz de quererte tanto como para darle tu amor.
Así que lámete las heridas y aprende a quererte, y solo entonces, comparte." Benji Verdes
El primer tret que vaig observar en la seva fotografia va ser la importància que li dóna a la figura femenina, que normalment està envoltada d'elements naturals o d'una absència de fons. A més, fa més que tot retrat i autoretrats, i per aquesta raó vaig decidir fer una sèrie fotogràfica d'autoretrats.
Com a temàtica per fer aquesta sèrie vaig inspirar-me en el que s'anomena "triada fosca" en la psicologia analítica, que no és més que un grup que es refereix als trets de personalitat del narcisisme, el maquiavel·lisme i la psicopatia.
A més, com a personatges que protagonitzaran aquesta sèrie vaig inspirar-me també en els arquetips de personalitat que explica Carl Jung, específicament en l'arquetip d'ombra (que són tots aquells desigs i impulsos que la persona rebutja per por a ser jutjat per la societat) i l'arquetip de persona (que és aquella imatge que es crea l'individu de cara a la societat, tot allò que està bé als ulls del que l'envolta)."
Així, és evident que el tret característic de les fotografies d'Angela Deane és l'aparició de fantasmes. Aquestes pertanyen a la sèrie "Ghost Photographs" (2012-2019), on tapa totes les figures humanes dibuixant un vestit de fantasma a sobre, així ho explica l'artista: "Veig els records com a fantasmes, fantasmes que viatgen amb nosaltres com a experiències passades- instants de les nostres vides".
A partir d'aquesta informació, jo he decidit fer una fotografia on sortís la meva jo del present visitant un record. Per aconseguir-ho he demanat ajuda a la meva cosina petita Sofia, que ha fet de mi de petita, i hem anat al jardí de la casa del poble. He triat representar tots els records que tinc collint fruits a l'hortet amb el meu avi (encara que ell no surt a la imatge).
Primer hem fet la fotografia que tenia pensada: jo de petita (la Sofia) recollint llimones, i jo actualment recordant el moment. Aleshores he eliminat la figura de la Sofia editant la foto. Després he tornat a afegir la Sofia però fent-la semitransparent, perquè sembli un fantasma. Finalment, he retocat els colors perquè sembli una imatge antiga i nostàlgica. També he afegit la frase "And my cheeks are growing tired from turning red and faking smiles" amb una tipografia semblant a la que s'utilitza a les portades de Phoebe Bridgers. Aquest és un lyric de la cantant que encapsula perfectament la sensació d'anar allunyant-se del nostre nen petit interior i de perdre la mirada innocent i alegre del món.
La meva intenció amb aquesta imatge era reflectir justament aquesta sensació d'adonar-te que has madurat i ja has perdut l'energia i il·lusió de ser petit, i també representar la sensació agredolça que ens envaeix quan pensem en la nostra infantesa".
Anna: "Francesca Woodman (1958-1981) es fotografiava a ella mateixa en interiors, en blanc i negre, sovint amb roba lleugera o alta exposició per a que la seva figura quedés borrosa. També solia ocultar part del seu cos darrere objectes com miralls o mobles.
Les seves fotografies em semblen molt intrigants, tenen un aire tètric i es senten molt íntimes, com si poguessis veure a través d'ella. Sovint en les seves fotos representava dificultats amb la imatge personal, alienació, qüestionaments de l'existència d'un mateix i de la pròpia identitat. Aquests temes han sigut els que he intentat expressar en aquesta sèrie fotogràfica."
_________
A continuació dos exemples de respostes a la fitxa sobre la identitat digital personal:
Organitzem llavors una "taula rodona" amb cada grup-classe sobre les qüestions que han provocat les respostes. A continuació, alguns moments de la conversa:
Además he añadido un pequeño toque de comedia y, aunque el video tal vez se pase de duración, creo que la expectación que se crea durante el mismo y la desesperación por la nula sucesión de sucesos remarcables terminan por darle un toque más surrealista."
Ester, Michelle, Bea: "El got mig ple"
Júlia, Irene, Carolina: "Passió autodestructiva"
En aquest cas l'actriu mostra la pressió que sent al comparar-se amb els cossos irreals que veu a les xarxes, i com la perjudiquen fins al punt de mirar-se al mirall i no agradar-se a ella mateixa per no trobar semblança amb el cos estereotipadament perfecte que la societat i les xarxes exigeixen.
Mai havia actuat en cap projecte, ni en l'àmbit audiovisual ni en cap obra de teatre. Per tant, per a mi ha estat una experiència que, a part de nova, ha estat enriquidora, ja que he pogut aprendre i gaudir alhora. El que més destaco del que he après, ha estat el fet que he hagut d'intentar transmetre les emocions i sentiments que la noia sentia per tal de projectar-les correctament, i que així les persones que vegin el curt puguin arribar a empatitzar.
També vull destacar que tant amb les "taules rodones" que s'han realitzat a classe, com amb aquest treball, he descobert un altre punt de vista sobre les xarxes socials, el qual, tot i sent de les poques persones de la meva edat que va borrar-se les xarxes durant un temps, no havia aconseguit veure. Ara penso amb quin motiu penjo cada cosa i si pot aportar alguna cosa positiva a mi o als altres."
Mònica, Maria, Laura: "Qui ets?"
Lucía: "He après a treballar amb la distància amb les meves companyes. A causa de les circumstàncies de la pandèmia, no hem pogut realitzar el treball de manera conjunta, així que ens hem hagut de gravar cadascuna a casa nostra amb els nostres telèfons, i editar-ho per ajuntar i fer un sol vídeo. El que predomina en el nostre vídeo és la veu en off, que tracta de manera poètica el que veiem en les xarxes socials amb els complexes que ens crea.
El nostre objectiu era poder expressar allò que creiem que molta gent sent per culpa de les xarxes, i per això primer vam fer una posada en comú de les nostres experiències per poder saber que acostuma a afectar generalment.
Personalment, fer aquest treball m'ha fet adonar-me'n que no només jo tinc inseguretats, davant i darrere de les xarxes, sinó que totes estem atacades per aquest món virtual, i si ho parléssim més ens podríem crear un ambient més segur virtualment."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada