POESIA VISUAL

Abans de començar a treballar el tema de la Poesia Visual, anem a visitar l'exposició "Fotografia i Poesia Visual", comisariada per Josep Miquel Garcia, al Tinglado núm. 2 del Port de Tarragona (22 d'octubre-11 de gener de 2015), dincs del marc del Festival Internacional de Fotografia SCAN: http://www.scan.cat/festival/

Analitzem algunes de les obres que més desperten el nostre interés, fent lectures denotatives i connotatives per, posteriorment, un cop a classe, crear els nostres propis poemes visuals. 

Aquí teniu una mostra d'exercicis fets per l'alumnat de cultura audiovisual de primer de batxillerat de l'Institut Antoni de Martí i Franquès, curs 2014-2015.

POEMES VISUALS, treballats a la manera de Bárbara Kruger:

Luis (foto pròpia)

Alan (a partir d'un fotograma de la pel·lícula "Psicosi")

Júlia (foto pròpia)

John (foto: captura de pantalla del vídeo:

  https://www.youtube.com/watch?v=tiZPdXyM3qo&noredirect=1)

John: "Aprofitant que últimament el tema dels "ultres" del futbol està de moda, jo volia plantejar aquest dubte, només gaudeixen del futbol o el destrueixen? Cadascú té la seva versió, la seva visió sobre com vol viure el futbol. Tu què n'opines?"

Andrea (foto: Sebastiao Salgado)

Andrea (foto: Sebastiao Salgado)

Andrea (foto: Sebastiao Salgado)

FOTO-DEFINICIÓ: 

Tria una paraula suggerent (o inventa-la) i escriu la seva definició. No la del diccionari, sinó una definició personal, original, teva. Combina el text (de la manera que vulguis) amb una fotografia feta per tu (preferiblement) o baixada d’Internet que il·lustri la definició escrita. Si cal, poden il·lustrar la definició més d’una fotografia. Inspira’t en l’obra “L’home de les cares” de J.M. Calleja.

Elisa: "Infància" (foto de l'àlbum familiar)

Álvaro: "Límit" (foto pròpia)

Dani: "Dolor" (foto: nba.com)

Maria Rosa: "La vie" (foto pròpia)

Daniel: "Velocidad, respeto, miedo"

POEMES-OBJECTE:

Fotografia un o més objectes de manera que representin una idea, tal i com fan Julián Alonso (“Almacén del tiempo”, “Fronteras del hambre”), Medrano (“Inmigración”, “Primer Mundo”), Víctor Vilamajó (“Taxonomia d’objectes indisciplinats”) o Chema Madoz.

Si prefereixes crear objectes surrealistes, tal i com fa Edu Barbero (“Gramofotanque” o “Pistolófono”) pots ajudar-te de Photoshop o qualsevol programa de retoc d’imatges.

Isabel: "Ancluma" (fotomuntatge a partir de fotografies de la xarxa)

Isabella: "La nueva generación" (foto pròpia)

Mònica: "Nada es para siempre" (fotos pròpies)

POEMES VISUALS combinant lliurement imatge i text:

Il·lustra una frase, un vers, un haiku... amb una fotografia feta per tu (preferiblement) o baixada d’Internet. Combina imatge i text de manera que formin una entitat. Pots fer-ho a mà o amb ordinador. Inspira’t en els “Pòster Poema” de Guillem Viladot o en les obres de Gustavo Vega (“El ojo. La luna”).

Anna (foto pròpia)

Anna: "Avui us vull parlar sobre el meu esport, el bàsquet. Per mi no és només un esport, és un estil de vida, una cosa que només podem arribar a entendre aquella gent que hi dediquem gran part de la nostra vida, tot i sabent que no ens donarà de menjar.

Normalment quan la gent sap quantes hores setmanals entreno, quantes coses em "perdo" per culpa del bàsquet i el sacrifici que hi dedico acostumen a dir-me "Anna, només és bàsquet, tranquil·la" i jo realment no els entenc. No entenc com em poden dir que només és bàsquet després de saber tot el que hi dedico. Sí, jo sóc aquella que canvia festes per entrenaments i partits; canvio caps de setmana quedant amb els amics per caps de setmana veient partits amb les companyes de l'equip; sóc la que renuncio a comprar-me roba nova per poder comprar-me unes noves sabatilles; sóc la que prefereix anar amb xandall que amb faldilles i la que serà més feliç amb una pilota de bàsquet que amb un paquet de tabac. Sí, sóc una jugadora de "només" bàsquet.

Per transmetre tot això m'he inspirat en Martha Rosler i he creat un poema visual lliure. He combinat un text de Michael Jordan sobre la seva filosofia del triomf amb una fotografia d'una companya del meu equip; una companya que m'inspira com a jugadora i com a persona. Va per tu Judith".

John (fotografia de l'àlbum familiar)

John: "Bé, aquesta fotografia ens la va fer el meu pare fa un any, el meu equip fent pinya abans d'un partit, on tots tenim un mateix sentiment i les mateixes ganes de donar-ho tot i guanyar el partit".

Ricard (fotos de l'àlbum familiar)

Ricard: "El futbol com tants esports, és un esport d'equip, 11 jugadors contra 11 jugadors. Al terreny de joc, miris on miris estàs acompanyat dels teus jugadors. Si tens un mal dia, ells estan al teu costat per animar-te, i és una satisfacció molt gran que un equip de futbol guanyi un títol encara que sigui mínim. Si perds, perd tot l'equip i viceversa. 

En l'actualitat el futbol està molt valorat i hi han aficionats i aficionades de totes les edats. Però les persones que han jugat a futbol des de petits i veuen partits de futbol professional, senten com els jugadors pateixen, que no poden córrer més perquè estan morts físicament, o quan l'àrbitre pita una falta que no existeix, o quan acabes de tenir una lesió greu... Jo penso que tots aquests factors són entendre el futbol que és un esport que, personalment m'encanta, i el practico des que jo feia 1r de primària, 10-11 anys aproximadament, i em costarà deixar-hi de jugar.

1 Life, 1 Dream, 1 Battle, vol dir una vida, un somni, una batalla. Jo porto una vida jugant a futbol, tinc un somni que és gairebé impossible, que és arribar a ser jugador professional i una batalla, partit a partit, rebent cops de l’altre jugador i lluitant per aconseguir la victòria".

Maria Rosa (foto pròpia)

Isabel (foto pròpia)

 Isabel (fotos pròpies)

Elena: "Amb aquest pòster-poema vull expressar que, de vegades, les coses dolentes ens saturen i no ens deixen gaudir de les coses bones. Ordres, insults, feines, etc. no ens deixen escoltar les coses que realment hauríem d'estar realment fent i valorant de la vida i deixar les preocupacions per una estona".

Elisa (foto pròpia)

Elisa: "Com sembla que la meva germana estigui donant un petó, he buscat a Google versos sobre aquests en castellà, he trobat aquest poema i m’ha semblat perfecte ja que representa el petó i, a més, la meva germana es diu Luna. Autor del poema: Víctor Corcoba Herrera."

 Joan Antoni (a partir del cartell de la pel·lícula "Capitán América y el soldado del invierno")

 Joan Antoni (a partir del videojoc "Call of duty: World at war")

Joan Antoni (a partir d'un fotograma de la pel·lícula "Batman. La leyenda renace")

SEQÜÈNCIA FOTOGRÀFICA:

Alba (fotos pròpies): "Molts cops et sents feliç amb aquella persona estimada i et sembla que vius en un món de fantasies fins que, de vegades, l'altre decideix marxar ja sigui perquè no es sent a gust en la relació o perquè prefereix estar amb una altra persona".

Elisa

Alguns poemes visuals comentats a partir de la visita a l'exposició "Fotografia i Poesia Visual":

Javier Sáez Medrano: “Primer mundo” (2014)

Mònica: "Lectura denotativa: Observem la fotografia d'una cullera amb una petita etiqueta vermella que posa ''XXL''. La imatge és en color, clarament retocada perquè les taques de colors no són naturals. El fons és blanc, encara que també ha estat retocat, fent que les vores adoptin un color negre blavós.

Lectura connotativa: Aquesta imatge ens explica que hi ha gent que, a l’hora de menjar, automàticament veu aquesta petita etiqueta en els coberts perquè pensen que menjar els farà grassos. Jo veig que l'etiqueta podria haver estat col·locada en qualsevol altre lloc, però l'artista l'ha volgut posar en la part més fina de la cullera, representant la cintura d'una dona prima. A part, l'autor ha volgut fer una crítica a la societat: com pot ser que cada dia mori gent de gana, mentre que la majoria de nosaltres llancem el menjar?

Per què he triat aquesta fotografia? Doncs perquè crec que tots passem una etapa en la qual el major problema és el nostre físic. Ens preocupem massa per ell i acabem fent coses que més tard ens adonem que van ser un error. Veient aquesta fotografia crítica, es pot fer canviar la visió de la gent respecte els seus problemes alimentaris".

Julián Alonso: "Almacén de tiempo" (2004)

Júlia: "Lectura denotativa: Observem la fotografia d’una ampolla de vidre amb un tap blau. Dins trobem papers arrugats que són els dies d’un calendari. L’ampolla es troba en una superfície plana i amb un fons blanc i rugós al darrere. La llum és lateral i dóna volum a la imatge. Podem diferenciar fàcilment les diferents textures.

Lectura connotativa: L’autor vol representar el pas del temps i el fet de no poder fer res per a guardar-lo, retenir-lo o recuperar-lo. Que cada dia és un dia més de la teva vida i has de saber apreciar-lo, gaudir-lo i recordar-lo.

Una altra lectura que li podem donar és que la vida no es mesura en hores, dies, mesos o anys, sinó que en els moments que tu has viscut. En realitat si parem a pensar-nos-ho bé, té molt de sentit. Per exemple: tu durant un dia arribes a fer infinites coses però, t’has parat a pensar algun cop quines són les que realment se’t queden a la teva memòria, als teus records? Doncs aquelles que t’han impactat o t’han fet sentir d’una manera diferent a lo normal, ja siguin sensacions bones o dolentes. Aquí puc arribar a la conclusió que potser ja no és un cas tan generalitzat com l’altre i que podria esdevenir un autoretrat de l’autor que l’ha realitzat, ja que potser els dies que ha posat dins de l’ampolla són els dies específics on alguna cosa important o inusual li va succeir.

Per què l’he triat? Tots els temes que tracten el pas del temps i de la vida sempre m’han cridat molt l’atenció perquè són conceptes que l’ésser humà no pot controlar. La vida és un constant canvi i és increïble com pot passar de ser una cosa i de sobte, en un instant, transformar-se en un altra de semblant o completament diferent. La vida és un enorme embolic d’inesperats moments i això és el que té de bonic. És, simplement, impredictible."

 Javier Sáez Medrano: "Immigración" (2014)

Elisa: "Lectura denotativa: És una fotografia en blanc i negre amb efecte antic on s’hi veu, centrat, un plat blanc fons del que sembla ser ceràmica, amb unes petites onades com a decoració a la vora; a l’interior hi ha arròs blanc i, una mica cap a dalt, un petit vaixell de paper de color negre.

Lectura connotativa: El fet que la fotografia estigui en blanc i negre, i que tingui un efecte de textura antiga, aporta sensació de tristesa, pas del temps, enyorança. Els replecs de la vora del plat simulen les onades del mar, que és l’arròs, on hi navega un petit vaixell negre de paper. El color negre indica mort, desesperació, tristesa, pèrdua i, el fet que sigui de paper dona sensació de debilitat i fragilitat. La raó per la qual l’arròs estigui sec aporta encara més duresa a la imatge. Els elements que s’hi veuen, juntament amb el títol, “Immigración”, parlen del problema de les pateres que emigren, sobretot, de l’Àfrica i la quantitat de gent que no arriba a la seva destinació o bé perquè moren a l’alta mar per falta d’aigua o menjar, per insolació o per qualsevol entrebanc, o bé perquè, en arribar a la costa, els guàrdies els retornen al seu país d’origen".

Julián Alonso: "Fronteras del hambre" (2005)

Luis: "Lectura denotativa: en aquesta fotografia, podem veure una barra de pa enrotllada amb filferro oxidat, aquesta fotografia esta feta amb un fons blanc per donar-li puresa i naturalitat a la imatge.

Lectura connotativa: Podem pensar que aquesta imatge l'autor l'ha creat per donar-nos a veure la injustícia que hi ha al món. Es el resultat de la violació del dret fonamental de tota persona a disposar, a tot moment, d'aliments en quantitat i qualitat suficient que li permetin viure una vida digna i saludable.

En un món on la producció agrícola mundial podria ser suficient per alimentar al doble de la població mundial, l'autor segurament ha volgut donar a conèixer, que realment en el món hi ha fam, i que no hem de ser egoistes, sinó que hem de compartir i ajudar als que més ho necessiten, ja que per sort, nosaltres no tenim aquest problema, per això hem de tenir empatia, i posar-nos al lloc dels altres per ajudar-los".

Com és possible que un objecte quotidià es torni POESIA?

Dani: "Un objecte passa a ser poema quan deixa de ser simplement un objecte i passa a produir-nos una sèrie de sentiments, emocions, records, etc."

Soso: "Tots els objectes tenen la seva història, una estètica, capacitat expressiva i característiques úniques, així com un significat per a cada persona".

Mª del Mar: "Personalment no crec que l'objecte es torni poesia, sinó que és la persona, amb els ulls que el mira, la que el fa poètic".

LA CAPSA AMBULANT D'ARTISTES VISITA L'INSTITUT

La Capsa Ambulant d'Artistes és un projecte de mediació de “El Teler de Llum”, el Centre d’Art de Tarragona: https://capsambulant.wordpress.com/

El 12/1/2015 la Maria Roig és l'artista convidada que, en aquesta ocasió, surt de la Capsa ambulant d'artistes. Ve a explicar-nos algunes curiositats sobre els inicis de la història del cinema i també la seva manera de treballar a partir de pel·lícules domèstiques antigues.

Tràiler del documental "Dalí emperador de l'acció", de Maria Roig:

TRÀILER "Dalí, emperador de l'acció" from maria roig alsina on Vimeo.

Un cop finalitzada la xerrada de la Maria, comença un taller de plàstica en el qual, l'alumnat de 4t d'ESO de l'institut Antoni de Martí i Franquès, explicarà històries sobre la seva família o inventarà noves històries amb la tècnica del collage i l'assemblage. Aquí teniu una mostra des treballs fets:

Alicia: "La meva capsa representa la família de la meva àvia i totes aquelles coses que feien o que els agradava. Per exemple, la tela i els botons simbolitzen que eren una familia de costureres, el cotxe representa que els hi agradava molt viatjar. El cor simbolitza que s'estimaven molt entre ells i en la foto hi ha una cara marcada perquè era la meva àvia de jove".

Clara: "Es una historia muy típica, pero para mí tiene un gran valor sentimental porque explica mis orígenes, la formación de mi familia. El centro de la historia es una foto de mis abuelos muy enamorados, bailando. Alrededor hay fechas de calendario, un anillo de bodas, palabras de un cómic relacionadas con el tema, una casa de una revista y fotos de los hijos que tuvieron".

Biel: "Vaig fer la caixa per regalar-li a la meva àvia, amb la foto de la seva boda. Hi ha una flor de plàstic enganxada sobre el ram original. Està recoberta amb paper de seda color blau que representa el mar, que és on estan les cendres del meu avi."

Roxana: "Representa una dona que està preocupada perquè se li ha mort el gos. Li agrada molt la natura i els animals."

Joel: "Representa el poder ser qui vols ser, donant-li poca importància als que et volen criticar".

Adam: "La meva capsa representa l'amor de parella, les mirades que intercanvien, etc."

Jonhatan: "La meva capsa representa uns quants somnis que tenim la major part de les persones. Hi ha un home, ja una mica vell, però amb un bon físic. Penso que és un dels desitjos que té molta gent, arribar a ser vell i conservar-se bé tenint una bona condició física. La foto del casament i de la nena, representen el desig que tenim molts de nosaltres de crear una família. La foto del cantant representa el somni de molts joves de ser famosos i tenir èxit, i la foto del cotxe representa el desig de tenir bens materials, riqueses i una vida plena d'èxit. Aquest són alguns dels somnis materials i sentimentals que tenim moltes persones, però realment penso que el somnis més importants són tenir amor, benestar i estar al costat d'aquells que més estimes i que més t'estimen."

Judith: "Es un señor haciendo las pruebas para los coches. La chica que tiene arriba representa que siempre piensa en su novia. Y las rayas son la velocidad del coche."

Sandra: "Representa que m'agrada viatjar, que viatjar és una aventura i mai saps el que et pot passar. Vaig buscar imatges relacionades amb el viatge, les vaig retallar i pegar. Vaig folrar la capsa amb paper de seda verd que és el camp, i paper en tires de color blau que és el mar, i les cortines són per donar-li profunditat."

La posada en comú dels treballs fets.

Per la realització del taller ens inspirem en els collages i assemblages de l'artista Yani Pecanins:

Sobre l'exposició "Paseo de Gracia" de Yani Pecanins:

Resum audiovisual de les activitats de La Capsa Ambulant d'Artistes, 2015:

ART D'ACCIÓ. Un treball de recerca de batxillerat solidari.

Tot va començar quan l'Iván va decidir fer el seu treball de recerca de batxillerat sobre art compromés socialment. Un dels primers passos que vam donar va ser l'entrevista a l'artista d'acció Pedro Alba (juliol 2014).

ENTREVISTA A PEDRO ALBA

Tarragona, 21/07/2014 

Ø  Lloc i data de naixement?

Vaig néixer a Antequera, una ciutat de Màlaga, l’any 1979.

Ø  On vius actualment?

Visc formant part d’un projecte, una caravana que ara es troba a Roda de Barà, el dia 01/09/2014 es traslladarà al Pla de Santa Maria i el dia 04/09/2014 començaré a utilitzar-la com a teatre itinerant.

Ø  Formació acadèmica?

Sóc autodidacta, però vaig estudiar 4 anys de ciències de la comunicació, 2 de filosofia, 2 de psicologia i cursos de vídeo, de dibuix i de tot tipus.

Ø  Quan vas decidir que volies dedicar-te al món de l’art? I perquè?

Al món de l’art, sempre. De fet, quan vaig començar a estudiar, era el “friki” de l’escola perquè feia la meva pròpia roba amb la meva mare, amb 12, 13 i 14 anys. Ma mare és filla de modista, és cuinera, però li agrada cosir i li encanta l’art. Jo volia estudiar Belles Arts o Arts Dramàtiques, però no vaig arribar a cap acord amb els meus progenitors. M’agrada el teatre, la dansa, i en general qualsevol cosa que tingui el cos com a eina principal. Hi ha una gran diferència entre l’art d’acció i el teatre: l’actor actua i l’artista acciona; per exemple, un actor simula que es pega un tret amb una pistola i es fa el mort; un artista d’acció es dispara i mor. Tot i això, segons avancen els temps, les disciplines es barregen i entrellacen. En l’art d’acció és molt important l’atzar, és imprescindible. A més, art, persona i vida són un de sol”

Ø  Quines tècniques artístiques has utilitzat i utilitzes actualment?

Principalment utilitzo la performance com a tècnica artística i la instal·lació i el vídeo com a suports de creació. Abans feia servir molta tècnica a les accions, per exemple en “Parte del Sistema” (2012) utilitzava un circuit de televisions robotitzades i una instal·lació amb sensors PIR i sensors de moviment. O en “Paraulas Emergents” (2007), una performance per a nens, escrivia amb tinta invisible i després utilitzava reactius químics per a fer aparèixer l’invisible. Aquesta última també l’he realitzada en espais interiors fent aparèixer missatges, mitjançant llums ultraviolades.

Ø  Perquè creus que l’art d’acció és una bona manera d’expressar les teves idees?

Per molts motius. Amb aquesta tècnica tinc més força per a transmetre el missatge, la conec més que altres tècniques, m’estimo més el cos com a eina perquè és una eina molt més bàsica; un útil que ets tu mateix i tot l’altre és un afegit. És una expressió més sincera, la unió entre cos, art i vida. A més, jo em sento més còmode fent art d’acció. Tot i això intento treballar en diferents camps com la instal·lació, el vídeo; fent un treball interdisciplinari. A mi se’m coneix per les meves “performances” però jo no li diria així, sinó “maniobra artística”. La distinció és que amb la “performance” ets tu que arribes a un lloc, decideixes l’acció; busques un cos  i un espai... i el que faig jo és fer que la societat faci la “performance”. En algunes obres penso la idea, la porto fins a un estadi, però l’acaba desenvolupant la societat. Són maniobres socials, polítiques o reivindicatives. A “Matadero” vaig mobilitzar 3000 persones repartint cartes de racionament com a la Guerra Civil i després repartint patates per a posar de manifest que hi ha 2,2 milions de persones que ja no tenen menjar. Es denunciava el fet que la gent ha de buscar en els contenidors i que estem incrementant la pobresa en aquest país. Les patates les vam aconseguir mitjançant Acción!MAD, un festival d’art d’acció i tots els diners d’aquest projecte provenien del Ministeri de Cultura. Jo mai he tingut ni vull subvencions, faig el meu treball facturant com a treball professional. Va venir la policia, em van demanar la documentació i la vam fer grossa. Si l’art viu no és útil en un moment determinat, no té sentit; només reforça el propi ego.

Ø  Com a artista, quins són els teus referents?

Referents, molts, però cap a qui seguir. Moltes idees o moments en la història de l’art que han trencat en un moment determinat amb l’establert. Els meus referents es troben més aviat en el món de la filosofia, o de la política i la societat. Els meus referents són més els diaris que els artistes. Tot i això, sempre es repeteixen els processos en el món de l’art d’acció. Tothom ha treballat algun cop amb el celo, amb el film o la cinta adhesiva, com l’Esther Ferrer en “Se hace camino al andar”. Entre els pensadors que m’inspiren està Herbert Read que té un discurs democràtic artístic molt proper al moviment 15-M actual i és de 1810. Té un llibre que recomano anomenat “Al infierno con la cultura”, que parla de trencar amb la democratització cultural en un sistema establert que, d’entrada, el converteix en antidemocràtic. També Antonio Escohotado, amb un llenguatge directe i social.

Ø  Quins artistes actuals destacaries en el món de l’art d’acció amb compromís social?

Abel Azcona, per exemple, Omar Jerez o Santiago Sierra, que va rebutjar la medalla a les Belles Arts fa un any. Domix Garrido i moltíssims més. Algun que no sigui espanyol, per exemple, Nuno Oliveira i Margarita Chambel que són parella. Ai Weiwei que no para de tocar-li els nassos al govern xinés i ara ho ha deixat tot per a dedicar-se a la música experimental.

Ø  Creus que l’art pot afavorir canvis socials?

Pot fer reflexionar a la gent sobre la situació social. Em semblaria vanitós pensar que un artista pot canviar les coses, però determinades obres poden fer que les coses canviïn. L’art pot ajudar a difondre certes coses que passen al món. Aquí, a la part alta de Tarragona, tinc una obra d’art urbà pensada per a mirar la vida des d’un altre punt de vista.

Ø  Per a tu que és més important en l’obra artística, la forma o la idea?

Jo crec que la idea, perquè si et planteges fer una peça d’art d’acció necessites que transmeti una idea, amb força. Una obra pot ser hiperrealista però necessita tenir un significat, un missatge; és necessari independentment del tipus de l’art. Si no hi ha missatge, la tècnica no deixa de ser una artesania que qualsevol pot aprendre. Tècnica i missatge poden unir-se, una cosa no treu l’altra. En una “performance” hi ha 4 coses imprescindibles: el cos, que pot estar present o absent, l’espai físic on es desenvolupa l’acció, el temps que dura l’acció (i el temps sociocultural en que es desenvolupa) i la intenció. Si no hi ha una intenció en una obra d’acció, no serà més que una artesania.

Ø  Quin penses que és l’objectiu principal de l’art actualment, la seva utilitat?

Jo diferenciaria entre quin és i quin hauria de ser. Molts artistes busquen els diners i augmentar el seu ego, però hi ha un altre grup d’artistes que són els que acaben creant l’avantguarda del moment. Aquests busquen moure consciències amb la seva obra, enviar missatges més enllà de la peça que s’ha fet, no deixar ningú indiferent. L’art hauria de ser guerra cultural, lluita creativa. Ens retallen els drets i hem de dir la nostra.

Ø  Quina seria la teva definició d’art?

L’art és la capacitat que ens diferencia als humans com a espècie. La gent pensa que és la intel·ligència, la comunicació, però si tu analitzes les formigues te n’adones que hi ha una jerarquia, una marginació... i t’adones que la intel·ligència no és el que ens distingeix com a espècie. Un mico pinta, hi ha elefants que reprodueixen formes, però per mi això és una artesania, no art. De fet, la cultura en molts àmbits és la que ens manté vius com a espècie. Aquesta és la meva manera de pensar, no és una veritat suprema. L’art d’acció que era un art residual, marginat durant anys, ara està molt buscat.

Ø  Quins temes tractes en les teves obres? N’hi ha que es repeteixen?

D’alguna manera és art polític, social. Busco allò que ens coarta i ho poso de manifest de manera creativa. És un art de denúncia, d’alguna manera.

Ø  Has fet alguna obra comptant amb la participació de la gent?

Per mi és fonamental, però no convertir la obra en un “happening” sinó en una “performance” participativa. Per mi un “happening” planteja certes activitats més o menys lliures que es succeeixen alhora. Jo situo la persona en una història, un contingut o un procés i a partir d’aquí la persona ho fa. No és una cosa lliure, és una acció meva desenvolupada amb la col·laboració de la gent.

Ø  De quines de les teves obres estàs més satisfet?

A mi la que més m’agrada és una súper senzilla, i aquesta sí que l’he feta diversos cops. Arribo a una sala, em despullo, demano 2 monedes al públic, les llenço al terra i pugem, per exemple, a dalt d’un edifici i repto arrastrant les monedes fins la entrada de l’edifici. Significa com ens arrastrem pels diners. El cos nu crida més l’atenció sobre les monedes. Molts accionistes purs pensen que si no hi ha un nu, no hi ha art d’acció. Jo no ho considero així, també utilitzo la vestimenta per a desenvolupar accions. Altres obres amb molta repercussió han estat, per exemple, la del CCCB on vaig embolicar el nou primer ministre d’Islàndia amb plàstic, o la de TROICA, en la qual vaig posar 26 càmeres de 26 places públiques d’Europa el dia de les manifestacions contra la Troika; llavors podies veure en directe les bufetades de policies de 26 països diferents. La de Matadero, la que vaig fer contra de la Llei Mordaza, cosint-me la boca.

Ø  Ara mateix estàs embarcat en el projecte “Living in a caravan”, explica’ns una mica en que consisteix i els objectius que vols aconseguir. Estàs pensant ja en que vindrà després, en els teus futurs moviments?

Encara que la meva obra té relació amb el món en el que visc, principalment tracta del que sóc jo i del meu procés vital, que després expandeixo. Viure en una caravana és una necessitat vital meva actualment, de fugir de tot. El fet de viure en un habitacle mínim, com si fos el barril de Diógenes, per deixar de pensar en l’art per passar a viure en ell. Unió de vida i art.

Ø  Quin seria el teu consell per aquells que vulguin guanyar-se la vida fent art?

Guanyar-te la vida amb l’art és molt difícil. Necessites aplicar-hi molt esforç i moltes hores i probablement tenir una concepció de l’art com a negoci. Per a guanyar molts diners amb l’art encara no tinc la fórmula, però crec que no es pot començar a fer art amb la intenció de guanyar diners, comença amb el desig de voler canviar la teva vida, o unir-la amb l’art, o donar-la a conèixer.

Poc temps després, el dia 7/9/2014, tenim l'oportunitat d'assistir a una performance de Pedro Alba dins de la X Mostra Tallers Oberts de la Part Alta de Tarragona: http://www.tallers03.org/

L'acció es titula: "Flamenco mínimo para desahuciados" i ens deixa bocabadats, amb una sensació incòmoda d'impotència davant de la situació de desnonament que el mateix artista personifica, dins la seva caravana:

Un cop començat el nou curs 2014-2015, organitzem una acció solidària que serà la part pràctica del treball de recerca de l'Iván. Després de donar-li voltes a diferents idees, la fem coincidir amb la recollida d'aliments que cada any fa el nostre institut per Nadal, però aquesta vegada volem omplir carros de menjar i portar-los nosaltres mateixos fins a Cáritas.

Cartell dissenyat per l'Iván, que vol sensibilitzar a la comunitat educativa

 a participar en la recollida d'aliments i la marxa solidària

Ens inspirem en l'obra conceptual de Sylvie Fleury (Caddy, 2000), però nosaltres farem servir els carros de diferent manera: els descontextualitzarem i els utilitzarem per fer una acció contrària a la que s'espera d'ells: no ens serviran per comprar, sinó per donar.

Amb els carrors cedits per Eroski, comença la recollida, fins que aconseguim omplir 8 carros de menjar.

El dia 19/12/2014 fem la marxa solidària fins l'oficina de Càritas, on ens reben amb els braços oberts i ens expliquen la funció d'aquesta entitat:

 Gràcies, Pedro Alba, pel teu assessorament i la teva participació en la marxa!

 I gràcies també a tots els participants!

Algunes conclusions de l'Iván sobre el treball fet, després de passar una enquesta als participants:

"L’art d’acció encara és una matèria força desconeguda sobre la qual la societat no té gaire informació. El fet d’haver participat en aquesta acció, però, crec que haurà ajudat els participants a entendre una mica millor aquest concepte. Hi ha opinions molt diverses, i aquest punt m’encanta. De fet, jo sí que defenso la meva acció com a art. Si tothom hagués coincidit en les respostes, i tingués un pensament igual al meu, m’hauria de preocupar, perquè significaria que no he aconseguit que pensin per ells mateixos i remoure les seves consciències, que era un dels meus objectius amb aquesta performance.

El simbolisme dels carretons ha estat rebut per la gran majoria dels participants de l’acció, i aquest ha estat un punt que he aconseguit assolir.

El que m’ha sorprès més de l’acció és, de fet, un paràmetre que m’era aliè, i han estat els voluntaris de CARITAS. La seva personalitat, la seva força, les seves paraules i els seus actes són un exemple que m’ha emocionat i sorprès a parts iguals. Però tot i que això no estava previst, també forma part de la meva performance, ja que, un cop comença l’acció, tots els esdeveniments que passin, ja siguin esperats o inesperats, en formen part, i configuren el resultat final de la mateixa".

Algunes accions analitzades en la part teòrica d'aquest treball de recerca de batxillerat han estat:

Pepe Espaliú, Carrying

Esther Ferrer, Se hace camino al andar

Zang Huan, To Raise the Water Level in a Fishpond

Pedro Alba, El patatero

L'Iván, defensant el seu treball de recerca davant del tribunal, foto: Pedro Alba.