Quan ens anuncien que l'escriptora nord-americana d'ascendència lituana Ruta Sepetys visitarà l'institut Antoni de Martí i Franquès el dia 28 de novembre, comencem a planificar la rebuda. La seva novel·la "Entre tonos de gris" es converteix en una excusa perfecta per treballar des de diferents departaments i des de diferents perspectives.
Des del departament de Filosofia, amb els professors Josep Mª Duch, Joan Canet i Elisabet Pérez, els/les alumnes comencen a reflexionar sobre la lectura amb la intenció d'obrir el diàleg amb l'escriptora.
Ruta Sepetys escriu "Entre tonos de gris"
per tal de recuperar la tràgica història de la seva família que va haver de
migrar als USA després de la repressió d’Stalin. El llibre ha recollit
infinitat de premis i reconeixements i ha estat traduït a més de 30 idiomes.
L’acció de la novel·la es desenvolupa a Lituània, l’any
1941, ocupada des de 1939 quan la NKVD (policia secreta soviètica) d’Stalin interromp la vida de Lina, una noia lituana de 15 anys que, gràcies a l’art del
dibuix i de la música, manté l’equilibri en aquestes dificilíssimes condicions.
Lituània va perdre un terç de la seva població.
Aquesta novel·la té com a objectiu recuperar
la memòria històrica col·lectiva del poble lituà, i també la memòria ocultada a
nivell social, familiar i personal.
Algunes qüestions abordades a classe de Filosofia:
- És la memòria històrica
un mecanisme terapèutic per apaivagar el dolor de les víctimes? És la memòria
històrica un acte de justícia? Pot haver perdó o reconciliació en l’oblit? És
a dir, es pot perdonar sense conèixer la veritat històrica? Creus que es pot
perdonar coneixent la veritat?
- Les indignitats comeses durant les sis setmanes
de viatge en un tren per animals cap a Siberia. Creus que són equivalents als
viatges dels jueus envers els camps d’extermini?
- Els familiars de la Lina són venuts com a esclaus
per treballar al camp. Creus que l’explotació laboral dels supervivents forma
part de les ideologies totalitàries?
- Hi havia algun tipus d’ètica als gulags? (entre els presoners,
entre presoners i carcellers, entre els carcellers).
- Els supervivents tornaren traumatitzats a meitat
de la dècada de 1950. Les seves cases havien estat ocupades pels soviètics que també
es van apropiar de noms i cognoms... alguns migraren a altres països. Lituània
va recuperar la independència i la llibertat nacional l’any 1991 de manera
pacífica. L’autora afirma que l’amor i el perdó ho van fer possible. Tú com ho
veus?
Fotograma de la pel·lícula "Ashes in the Snow",
basada en la novel·la "Entre tonos de gris" de Ruta Sepetys
El Departament de Castellà va recomanar la novel.la "Entre
tonos de gris" a tot l’alumnat de 4t ESO com a lectura d’estiu, al juny del curs
passat. Aquest primer trimestre del curs, en els diferents grups de 1r de batxillerat,
s’ha parlat de l’obra per tal de motivar a la seva lectura. Els alumnes que l’han llegida han fetinteressants presentacions orals a l’aula davant els seus companys,
incidint en la seva temàtica i propiciant el debat i la reflexió, a més
d’engrescar als que encara no l’han llegida.
A classe de Cultura Audiovisual de 1r de batxillerat, ens fiquem a la pell de Lina, la protagonista del llibre i ens imaginem que fem les maletes d'un viatge sense retorn. Què ens portariem?
Ianula: "Jo em portaria els meus dos gossos perquè no em vull
separar d'ells i me'ls estimo molt. També em portaria menjar. Seguidament, els meus auriculars, ja que quasi
bé tot el dia estic escoltant música. I sobretot fotos, fotos que són
importants per mi. Finalment, el meu peluix, que me'l va regalar el meu avi i no
el vull perdre mai."
Marta: "En mi maleta he metido principalmente
mi osito de peluche porque le tengo mucho cariño. Cuando me siento sola ahí
esta él para hacerme compañía y darme el amor que me falta. Seguidamente he
colocado las fotografías de mis padres con mi hermana, una con cada uno, ya que
están separados. Después metí el secador porque siempre he tenido una obsesión
con él; y junto a él, también el corrector de ojeras ya que me veo demasiado
ojeras y no me gusta nada. El estuche con la funda de los dientes, porque
estuve más de tres años conbracketsy siempre lo debo llevar encima para
que no vuelvan a estar mal posicionadas. Posteriormente deposité el libro "A
todos los chicos de los que me enamoré"de Jenny Han, que fue el primer libro
que me leí con interés, así decir que me interesan los libros románticos.
Seguidamente coloqué una de mis colonias ya que nunca salgo de casa sin ponérmela.
Acabando, situé una imagen de Gemeliers, porque han sido mi adolescencia y lo
siguen siendo y no me quiero olvidar nunca de ellos, para mí siempre han estado
conmigo. Finalmente dejé el móvil y los auriculares para, cuando necesite
escuchar música, poder hacerlo.
Núria
Laura: " Si tuviera
que hacer la maleta para irme de casa y no volver jamás, realmente lo único que
querría llevarme sería a las personas más importantes de mi vida. Por eso, en lo
primero que pensé cuando la profesora propuso el ejercicio, fue en mi madre, que
para mí, es una de esas personas indispensables. La verdad es que
no necesitaría nada material, ya que todo eso lo puedo comprar en cualquier
sitio, pero siempre hay algo que tiene como un significado simbólico y que por
mucho que lo intentes, cuando toca hacer limpieza de la habitación no te puedes
separar de esa cosa o cosas materiales que significan algo especial para ti."
Núria
Maria: "Lo que yo me
llevaría sin dudarlo ni un instante es mi familia, ya que no sería nada sin
ellos, y, claramente, mi conejo entraría en ese conjunto. Simplemente a mi
familia y algunos álbumes y marcos con fotos y recuerdos de nuestra vida, ya
que desde mi punto de vista la ropa y la comida siempre las puedes volver a
conseguir, pero los recuerdos son únicos e irrepetibles y creo que es lo que más
valor tiene, al menos para mí".
Anna
Amanda: "Escogí algunos
objetos significativos, como los CD's que más me gustan, fotografías con seres
queridos, incluso películas que me marcaron. Por otra parte,
también decidí llevar cosas útiles, como ropa, dinero, y cosas de higiene íntima."
Irene: "Els objectes que he posat en aquesta maleta són els que més
em representen i sense ells jo no seria com sóc: la música, el ballet, els
records més importants, la família... Tot això és el que m’emportaria".
Yaiza: "El més important per mi és el meu gos i els records amb la meva família."
Eric
En el marc de la matèria Tècniques d´Expressió Grafico-Plàstica, impartida per la professora Susana Mena, els/les alumnes de
2n de batxillerat il·lustren diferents fragments del llibre. Tras una prèvia selecció
dels textos més representatius i impactants, trien la tècnica
més adient per realitzar els dibuixos; posant-se una mica en el lloc de la
Lina, la protagonista del llibre, a la que tant li agradava dibuixar, fan els dibuixos tal i com els
podria realitzar ella, i fan servir únicament un boli Bic, un material molt senzill, però amb moltes possibilitats. Aquí teniu una mostra dels resultats:
Des de la matèria Història i fonaments de l'Art, fem una pluja d'idees per condicionar l'espai del vestíbul i també l'escenari del teatre de l'institut que acollirà una performance organitzada pels alumnes d'Arts Escèniques i la seva professora Mercè Sardà. Ens inspirem en artistes com Christian Boltanski i Chiharu Shiota, ja que ambdós fan instal·lacions artístiques sobre el tema de la memòria.
Pluja d'idees feta amb els alumnes d'Història i Fonaments de l'Art
Després de la pluja d'idees, decidim que el vestíbul mostrarà una taula, la taula de casa de Lina, sobre la qual col·locarem la maleta de la noia i les tasses que ha trencat a posta la seva mare, just abans de marxar de casa per iniciar el camí cap a Siberia juntament amb els altres deportats:
Decidim també que l'escenari mostrarà una muntanya de roba usada i, sobre ella, quatre peces de roba sospeses en penja robes que faran referència als quatre membres de la família de Lina: el pare, la mare, el germà petit i ella mateixa:
Assaig de la perfomance al teatre de l'institut
Per últim, a l'entrada al teatre, pengem del sostre fulls DIN A3 amb retrats fotogràfics antics impresos en paper vegetal, referència directa als desapareguts:
Decidim també, gràcies a la pluja d'idees, que els alumnes Toni Martínez i Marc Legaz dibuixin sense parar (i situats a l'escenari) durant la conversa amb Ruta Sepetys, tal i com feia la protagonista de la seva novel·la, i que li regalarem els dibuixos fets. D'altra banda, Mireia Salcedo maquilla una companya de classe fent al·lusió al quadre "El crit" d'Edward Munch, artista preferit de la Lina, protagonista de la història narrada. Fet que emociona intensament l'escriptora.
L'exposició final de les fotografies de maletes, juntament amb els dibuixos sobre la novel·la i la instal·lació de la taula de la casa de Lina al vestíbul de l'institut:
L’alumne de l'institut, Sergi Planas, estudiant de 1r de batxillerat A, composa una
obra per a l’ocasió, instrumentada per a flauta, violoncel, piano, percussió,
veu solista i cor. L’autor es va inspirar en el llibre i en les diferents
escenes. Va tractar de formar un clima i uns sentiments concrets que s’assemblessin a allò que hom percep llegint el llibre “Between shades of gray”. L’obra,
d’aproximadament quatre minuts de durada, es titula “Lina’s theme”, en al·lusió
a la protagonista de la història que Ruta Sepetys va treure a la llum. Els
intèrprets van ser un total de 16 alumnes del centre, de 1r de batxillerat A, B i C: Sergi Planas, Clara Grande, Julia Ramos, Jordi
Llatser, Ainara Gallent, Miguel Dickinson, Adrià Folch, Adrià Rubio, Albert
Farré, Álvaro Andrés, Elena Velasco, Ferran Guillén, Iván Sánchez, Izam Gómez,
Paloma Ballarín i Sofía López. Aquesta composició musical es va escoltar durant la performance desenvolupada al teatre pels alumnes d'Arts Escèniques.
Assaig de la composició musical al teatre de l'institut
Muntatge de vídeo fet per l'alumne Gerard Àvila que recull alguns dels moments més importants de la trobada
Finalment, rebem per correu electrònic l'agraïment del director del centre, Jean-Marc Segarra, a tot l'equip docent:
"Benvolguts companys,
Volia enviar uns mots d’agraïment
a tots vosaltres per haver posat un gra de sorra en un projecte col·lectiu.
No cal dir que l’escriptora Ruta
Sepetys s’ha emocionat moltíssim amb la rebuda, les mostres artístiques
plàstiques, fotogràfiques; el teatre, la música, l’ús exclusiu de l’anglès
sense INTÈRPRET; la profunditat de les preguntes filosòfiques, la calidesa de
la gent, l’atenció i respecte dels joves que han servat silenci durant tot
l’acte.
Ens ha confessat que després
d’una gira per 22 països europeus, mitjà orient i asiàtics, ja que torna demà cap a USA, MAI NO HAVIA PRESENCIAT UN TREBALL
CONJUNT ENTRE PROFESSORAT I ALUMNAT TAN EMOTIU I PROFUND. Ja s’havia emocionat
només arribant quan ha vist la petita exposició al hall: fotografies (segons ella
mereixedores d’un àlbum col·lectiu), els dibuixos impressionants fets amb boli
bic, l’exposició sobre la guerra freda (seminari d'Alemany).
Després, l’atenció a la premsa...
i després, de sorpresa en sorpresa: el happening amb els alumnes
d’escènic... el viatge iniciàtic cap al
teatre..., l’atrezzo... , el fum, la boira, la música en directe i composat per
un jove alumne... Veient els actors i actrius no ha pogut parar de plorar
perquè recordava l’anècdota del seu tiet: era escriptor i quan anava per llocs
ignots de Sibèria va anar buidant efectes personals de la maleta. Sacrificà
tots els seus escrits perquè no tenia ni esma de dur pes durant una nevada a
-40ºC...
I la sorpresa final, el regal amb
el bagul ple de fotos, dibuixos, preguntes filosòfiques, partitura original,
cartes de comiat (seminari d'anglès) fet pels alumnes... Li hem dit que podia agafar una carpeta del Martí Franquès perquè anava amb avió...i ha respost que EL BAGUL VIATJARÀ amb ella i el servarà al seu estudi. Així, quan tingui un moment de dubte quant a
la seva professió o si s’encalla amb la següent novel.la..., obrirà el bagul i PENSARÀ
EN EL MOMENT MÀGIC VISCUT a un institut a Tarragona, vora el Mediterrani. “Sou
i sereu una font d’inspiració per continuar donant veu a històries oblidades!
Heu teixit un moment únic entre escriptora i lectors..., un moment que mai no
oblidaré. M’heu donat l’oportunitat de veure com paga la pena donar veu als que
no la tenen!”
Després de tot aixó, només podem
agrair de tot cor, a tots aquells que heu esmerçat hores a més a més de la
feina quotidiana per interactuar amb els vostres alumnes i ser capaços d’haver
treballat en un projecte comú i un final tan exitós. Creiem fermament que els
nostres alumnes tampoc oblidaran la PROFUNDIDAT DE LES RESPOSTES de la Ruta
Sepetys. Entre tots i totes hem fet i farem el nostre institut encara més
“gran”!
Un cop més, gràcies a tothom: a
qui ha participat activament, i a qui ha permès que es pugui fer aquest acte,
malgrat afectar a les hores lectives."
L'escriptora Ruta Sepetys i Jean-Marc Segarra, director de l'Institut Antoni de Martí i Franquès,
posen amb la instal·lació i l'exposició de fotografies i dibuixos del vestíbul
Ferran, un cop a casa, sent l'impuls de tornar a fotografiar la seva maleta buida però en aquest cas amb el record de l'exposició
Per últim, alumnes encarregats de la Revista "Full Ras" del nostre institut editen un altre vídeo sobre la visita de l'escriptora:
L'experiència publicada en forma d'article a la revista Aula de Secundària:
L'article complet el trobareu al número 024 de la revista Aula de Secundària, novembre-desembre 2017.
Explicant el projecte a la UAB, Simposi d'aprenentatge globalitzat i per projectes, 23 i 24 de novembre de 2018, Barcelona.
A continuació, una proposta del curs 2015-2016 i també del 2016-2017: creació d'un retrat audiovisual d’un personatge real o
de ficció. Alguns dels nostres referents:
"Amélie" (2001) de Jean-Pierre Jeunet, al començament de la pel·lícula es mostra el retrat audiovisual d'Amélie i també des seus pares.
Espot ESCAC (2001) creat i dirigit per Lluís Segura (retrat d'un noi que vol ser director de cine):
"Paula" (2016), retrat audiovisual de ficció creat per l'alumna del curs anterior Alba Merino:
Aquí teniu una mostra dels retrats audiovisuals creats per l'alumnat de primer de batxillerat de cultura audiovisual de l'Institut Antoni de Martí i Franquès durant el curs 2015-2016:
Eva, "Pèl Verd" (retrat de la Clara)
Eva: "Pèl verd" és el retrat audiovisual que he fet de la Clara, ja que està farta que la reconeguin pel seu cabell, i per fer veure
a la gent que ella és més que el seu pèl, que ella és una noia genial en tots
els aspectes.
La idea que vull transmetre és que no has de deixar que res
del teu aspecte et defineixi si tu no ho vols, que no som només el nostre
aspecte físic, que cadascú és com és i que fins que no coneguem a la persona,
mai hauríem de jutjar-la pel seu aspecte".
Eric, Gerad, Alicia, Claudia: "James Dean no ha muerto"
(retrat d'un noi que s'identifica amb el personatge de James Dean)
Alicia: "La idea la sugirió
Eric e inmediatamente supimos quién debía ser el actor principal. Encontrar
todo el atrezzo no fue un problema ya que él es un gran fan de James Dean y disponía de todo".
Gerard: "La intenció del curt és recordar aquells ídols que tothom té
i la importància i influència que tenen sobre nosaltres. Vam buscar fotografies
a partir de les quals vam crear les escenes el més semblant possible als
retrats de James Dean que havíem trobat. També és important l’Eric i la seva
particular manera de tornar a la vida a la icona del cinema que és James
Dean".
Júlia: "Anna"
Júlia: "Gràcies a aquest treball he pogut gaudir i passar-ho bé, i
conèixer encara més a l'Anna, la protagonista del vídeo".
Clara, Roser: "Cinefília"
Clara: "La Rous i jo vam tenir varies idees en un principi, i podríem
haver-ne triat una més fàcil, però aquesta idea ens va enamorar massa i l’havíem
de dur a terme. El retrat audiovisual és d'una persona fictícia, la
característica principal de la qual és que està obsessionada amb el cinema. Té
una mena de paral·lelisme amb el Quixot, que de tant llegir llibres de
cavalleries veu visions i interpreta la realitat a la seva manera. La noia del
nostre vídeo relaciona moments quotidians de la seva vida amb escenes de
pel·lícules, més o menys famoses. Volem fer una mena d'homenatge a
les grans pel·lícules que més ens han marcat".
Lian, Gina, Mar: "Per sobre de tot"
Lian: "Només teníem una cosa clara: volíem que el que
escoltessin els espectadors en la veu en off no coincidís amb el que les
imatges mostressin. D’acord, no era molta cosa, però era una bona idea, i vam
decidir apostar-ho tot per ella.
Vam començar a plantejar-nos, llavors, què volíem
expressar. Ens vam proposar que el curt servís per criticar alguna cosa, per reivindicar
o per fer reflexionar. Al final vam arribar a un primer apropament a la idea: l’estrès d’un estudiant, el fet d’estar sotmesos a unes aspiracions
per parts dels pares i/o professors que potser no som capaços d’arribar.
El repte més gran era que no semblés una cosa
pessimista, perquè no ho era. Simplement volíem fer reflexionar sobre el tema.
Totes som estudiants i, per tant, no volíem de cap de les maneres que donés a
pensar que la vida que vivim no és bona.
El títol, “Per sobre de tot”, fa
referència a l’última frase del curt on la mare diu “Tinc sort perquè sé
que, per damunt de tot, la Paula és feliç” que aporta aquest punt benestant.
Malgrat que la protagonista potser no arribarà mai a aquella imatge idealitzada
que té la seva mare d’ella, ella és feliç amb la seva vida, i simbolitza aquest
pensament de gaudir al màxim de les coses i no deixar-te ensorrar per aquelles
coses petites que no són com s’esperen en un primer moment."
Gina: "Ha sigut una experiència molt bona fer aquest treball, ja
que poc a poc vaig aprenent i veig que realment vull que això tingui relació
amb el meu futur. Tot i que encara m’he d’equivocar moltíssim per anar
millorant."
Rodatge i edició de: "Per sobre de tot":
A continuació, exemple d'escaleta utilitzada per Clara i Roser en "Cinefília" i exemple de guió tècnic il·lustrat fet servir per Lian, Gina i Mar en "Per sobre de tot":
Durant el curs següent, 2016-2017, tornem a fer l'exercici, aquesta vegada aprofundint en el tema del retrat escrit com a punt de partida. Agraeixo la col·laboració de les meves companyes de llengua i literatura catalana i castellana que m'han fet arribar exemples literaris com els que podeu llegir a continuació:
Exemple de retrat literari escrit per Josep Pla a "El carrer estret",
primer fa referència als trets físics i després als psicològics:
La senyora Massaguer és una persona petita, de faccions menudes, molt ben dibuixades, amb un naset una mica tirat enlaire, els ulls blauets vius, les dents blanques i ben conservades, el cabell gris allisat, recollit en un monyo a l'antiga. És una dona alegre i animada, lleugerament irònica.
Exemple de retrat literari escrit per Jaume Fuster a "De mica en mica s'omple la pica",
fa servir la comparació i la hipérbole:
En Rodergues era un tipus baixet i gros, una mica calb, de mans entresuades i ulls de garrí que s'amagaven darrera unes ulleres de muntura gruixuda. No en filava tres dalt d'un ruc, pobre home, i m'examinà tan de prop que semblava que m'anés a petonejar.
Exemple de retrat literari, escrit per Mercè Rodoreda a "La Plaça del Diamant",
fa servir la comparació i la personificació:
Tenia els cabells com un bosc, plantats damunt del cap rodonet. Lluents com xarol. Se'ls pentinava a cops de pinta i a cada cop de pinta se'ls allisava amb l'altra mà. Quan no tenia pinta se'ls pentinava amb els dits de les mans ben oberts, de pressa, de pressa, com si una mà empaités l'altra. Si no se'ls pentinava, li queia un ble damunt del front, que tenia ample i una mica baix. Les celles eren espeses, negres com els cabells, damunt d'uns ulls menuts i lluents de ratolí.
Exemple d'autoretrat literari, escrit per Miguel de Cervantes a "Las novelas ejemplares",
comença pels trets físics i continua amb anècdotes sobre la seva vida:
“Éste que veis aquí, de rostro aguileño, de cabello castaño, frente lisa y
desembarazada, de alegres ojos y de nariz corva, aunque bien proporcionada; las
barbas de plata, que no ha veinte años que fueron de oro, los bigotes grandes,
la boca pequeña, los dientes ni menudos ni crecidos, porque no tiene sino seis,
y ésos mal acondicionados y peor puestos, porque no tienen correspondencia los
unos con los otros; el cuerpo entre dos extremos, ni grande, ni pequeño, la
color viva, antes blanca que morena; algo cargado de espaldas, y no muy ligero
de pies; éste digo que es el rostro del autor de La Galatea y de Don Quijote de
la Mancha, y del que hizo el Viaje del Parnaso, a imitación del de César
Caporal Perusino, y otras obras que andan por ahí descarriadas y, quizá, sin el
nombre de su dueño. Llámase comúnmente Miguel de Cervantes Saavedra. Fue
soldado muchos años, y cinco y medio cautivo, donde aprendió a tener paciencia
en las adversidades. Perdió en la batalla naval de Lepanto la mano izquierda de
un arcabuzazo, herida que, aunque parece fea, él la tiene por hermosa, por
haberla cobrado en la más memorable y alta ocasión que vieron los pasados
siglos, ni esperan ver los venideros, militando debajo de las vencedoras
banderas del hijo del rayo de la guerra, Carlo Quinto, de felice memoria”.
Com a conclusió, alguns consells per abordar el tema del retrat, ja sigui escrit o audiovisual (tant si en el vídeo es vol fer servir veu en off, com si no):
- Començar pels trets físics (ulls, cabells, talla...) i la vestimenta, continuar amb els trets psicològics, els gustos, costums, aficions, manies...
- Fer servir les figures retòriques, que són les mateixes que es fan servir a la retòrica de la imatge: comparació, metàfora, hipérbole, ironia, etc.
A continuació teniu una mostra de retrats audiovisuals fets per l'alumnat de primer de Batxillerat de Cultura Audiovisual de l'Institut Antoni de Martí i Franquès durant el curs 2016-2017:
Eli: "El nostre vídeo consisteix en
descriure el dia a dia d'una persona una miqueta "peculiar"; és un
noi, però li agrada ser una noia. S'expliquen els seus gustos, les seves
manies...
La nostra intenció és fer veure a
la gent que aquestes coses estan a l'ordre del dia, i cada vegada és més comú
trobar-se una persona d'aquestes característiques. Les hem d'acceptar perquè
són persones igual que les altres, amb els mateixos drets i se les ha de
respectar."
Irene: "Jo vaig fer d'actriu, em va
agradar molt i vaig saber com és de cansat fer d'actriu per totes les vegades
que vaig haver de repetir les seqüències!!!
Estic molt orgullosa de tota
feina feta, ja que a més de passar-ho molt bé, també hem après molt, perquè no
es el mateix fer la teoria a classe que posar-la en pràctica i jo crec que això
és el que més ens ha agradat, poder viure de primera mà com és tot el procés de
creació".
Maria: "Orphic"
Maria: "Cambiaba la idea del argumento y los planos cada dos semanas, así que me
llevaba la cámara de vídeo a todas partes y, si veía algo relacionado con la
imagen que tenía en mente, lo grababa. Eso hice con las escenas de
paisajes y objetos, ya que no necesitaba ningún actor, todavía. Al juntar lo poco
que tenía vi que estaba bastante desordenado y tenía poco sentido, y poco a
poco fui dándole una forma coherente. Es por eso que le puse este título,
Orphic. Significa misterioso, difícil de entender y fuera de lo normal. Creo
que mi corto en general se define así, y soy consciente de que el mensaje
cuesta de entender, pero a la vez quería que cada uno lo interpretara según su
visión (negativa si creen que el chico muere, o positiva si creen que el chico
vive). El mensaje que quería dar es que, a pesar de todo lo malo que uno pueda
sentir, siempre hay una esperanza para seguir avanzando".
Èric: S/T
Èric: "Aquest retrat audiovisual parla d’una
persona misteriosa i extravagant, mai revela la seva identitat, només diu coses
sobre ell com, per exemple, que no li agraden les pomes, és aventurer, és poètic,
te imaginació, li agraden les espases i no li agraden el jocs de cartes. No té
títol per mantenir l’anonimat del personatge. Vaig voler donar-li un filtre sèpia perquè
així semblava com antic."
Julieta: "Gama de grises"
Julieta: "Decidí retratar a mi mejor amiga porque es una de las personas que mejor
conozco y creí que me resultaría más fácil destacar los aspectos más relevantes
de su día a día.
El vídeo empieza con una imagen de ella abriendo los ojos. Tiene la piel
limpia, como un lienzo antes de ser pintado. Progresivamente van apareciendo dibujos hechos por mí en su piel. Cada uno
de ellos representa una experiencia o algo que a ella le gusta. Cosas que han
marcado su existencia, por ello quise marcarlos en su piel, como tatuajes.
Detalles que la caracterizan por dentro, vistos desde fuera.
Al principio pueden verse fotos de su infancia y personas caminando con
maletas, representando el gran cambio que le supuso mudarse de Venezuela a
España. Después se aprecia una imagen de la lluvia al atardecer y otra de su
silueta viendo el paisaje siendo casi de noche. En estas secuencias he querido mostrar su preferencia por el atardecer y la noche, el momento en que más se
inspira.
Seguidamente señalé una pequeña cicatriz que tiene bajo el párpado inferior
del ojo izquierdo. También la grabé jugando y acariciando dos de sus mascotas y
oliendo unas flores, todo esto a fin de enseñar su amor por los animales y la
naturaleza.
Quise representar todas las disciplinas del arte en general, ya que para
ella es algo muy importante, por esta razón grabé varias escenas con ella
leyendo, escuchando sus discos favoritos, haciendo fotografías, pintando… Y al final, creo que pude destacar una de las cosas que más la han llenado
día a día y que más le gustan, la poesía.
Acabé el vídeo con un encuadre igual que al principio, en el que ella está en
la misma postura y con el mismo fondo pero, llena de dibujos en la cara y el
cuerpo, finalmente cierra los ojos.
Respecto a los detalles técnicos, cabe destacar que no he querido abusar de los
fundidos en negro y por ello utilicé muchos desenfoques al final y al principio
de las tomas. También puse algunas escenas de detalles no tan relevantes en
cámara rápida, y otras en cámara lenta que creo que aportan nostalgia a la
grabación, al igual que el hecho de grabar todo en blanco y negro. El título se
refiere precisamente a esto, son casi tres minutos de diferentes facetas de su
vida, todas en blanco y negro, como una gama de grises, algunos más oscuros,
otros más claros, pero todos hablan de la misma persona".
Elena: "Somos humanos"
Elena: "Vaig estar donant-li voltes al
cap fins que se'm va ocórrer fer un retrat de la Humanitat, és a dir, com la
humanitat ha anat evolucionat amb el pas del temps i fer la reflexió sobre quin
tipus de humanitat estem creant, aprofitant per criticar les noves tecnologies.
Quan vaig tenir l'escaleta feta,
em vaig motivar moltíssim, el simple fet de veure que el meu petit projecte
anava agafant forma, em va donar molts ànims per continuar amb molta més força.
L’escaleta també em va servir per adornar-me’n de que hi havien escenes, com
ara l'explosió del Big Bang, que no estarien al meu abast, i va ser doncs, quan
vaig començar a buscar pàgines d’on podia treure aquestes imatges sense
problemes de Copyright.
Fer el Guió Tècnic il·lustrat va
ser la part més difícil i pesada del treball, ja que havia de pensar en els
aspectes tècnics, com ara el tipus de pla, moviment de càmera o angle de visió
que utilitzaria en cada una de les escenes. A més, em va servir per pensar en
les persones que apareixerien en el vídeo, es a dir els actors i les actrius.
Un cop acabat i definit el
projecte, quedava la part més emocionant juntament amb la edició: la gravació.
He d'agrair de tot cor a les persones que em van ajudar i que van haver
d'aguantar les exigències de tornar a repetir una presa de vídeo perquè no
m'agradava el resultat o simplement "per si de cas".
L'última part del projecte va ser
l'edició. No sé el numero d'hores que vaig estar editant el vídeo i gravant la
veu en off, però en tot cas han valgut la pena. Veure com el projecte cobra
vida, com les lletres del guió i l'escaleta es transformen en segons de vídeo i
que els personatges tenen cara, em va produir una emoció molt especial, que
feia que no pogués parar d'editar fins que el vídeo estigues enllestit.
Per últim, pel que fa al tema
sonor, vaig haver de fer un guio literari, per a poder llegir mentre gravava la
veu en off i tindre clara en tot moment l'entonació. Fer la tria de la musica
tampoc va ser una feina fàcil, sobretot perquè cap cançó s'ajustava al que
volia, però al final vaig trobar la cançó que transmet i crea un clima de
reflexió idoni pel missatge del vídeo.
Abans de concloure aquesta
entrada, m'agradaria destacar diversos punts que he aprés o he observat durant
la creació del projecte:
Primer, he de destacar que
el fet de tenir un guió tècnic ajuda i accelera moltíssim el procés, tant de
gravació, com d’edició del vídeo, ja que saps que has de gravar i l'ordre en el
que va al vídeo. Per tant, tot i que sigui una part que dona molta mandra
fer-la, a partir d'ara abans de fer un vídeo utilitzaré aquest procés.
Per últim, he d'afegir que estic
molt contenta amb el resultat del vídeo i ,que sens dubte aprofitaré aquest
estiu per fer volar la meva imaginació i crear algun altre vídeo o
curmetratge".
Max: "Vida de merda"
Max: "L’objectiu del meu vídeo era fer un retrat realista,
demostrant una vida normal, un dia a dia qualsevol, d’alguna manera intentar-ho
fer negatiu. Volia demostrar que un bon curt no necessàriament ha de ser bonic
i tenir música de piano.
Les meves sensacions en fer-ho han sigut molt variades. La gravació
va ser realitzada en només tres dies, fet que em va fer organitzar la roba de
la protagonista per a que no hi hagués un error de continuïtat en l’edició. El
resultat final em deixa mig satisfet, ja que, per una part, el resultat és bo i
aconsegueix transmetre el que volia però, per altra banda, m’hagués agradat
molt poder realitzar la meva idea original, amb la que m’hagués sentit
totalment realitzat.
Tot i així no he de negar que el resultat final m’agrada i,
com no, agrair a la meva germana per realitzar un treball d’actuació tan
increïble".
Laia: "El meu projecte és un retrat
audiovisual de la meva amiga Júlia. Té un punt irònic perquè la Júlia és una
persona bastant despistada, bàsicament com la majoria d'adolescents. Quan la
vaig conèixer fa 5 anys, em pensava que era una persona molt treballadora,
centrada... I va resultar que era tot el contrari.
He volgut mostrar com és, tant els seus
defectes com els seus gustos i manera de ser. La majoria de plans estan gravats
amb trípode, perquè m'era més pràctic i còmode. Quan l'estava gravant
havia de posar-me darrera la càmera parlant-li
perquè es sentís més còmoda i pogués mostrar realment com és.
M'ho vaig passar molt bé fent-ho.
Estic molt satisfeta del resultat perquè he aconseguit mostrar el que m'havia
proposat. A més, li he ensenyat el vídeo a la Júlia i m'ha dit que li ha
encantat."
El dia 28 de maig de 2018 recollim el 2n Premi "El CAC a l'escola" en la categoria d'alumnat de batxillerat.
Moltes felicitats a tots i totes!
El dia 29 de juny de 2018 sortim al Diari de Tarragona! A més del reconeixement del CAC, hem aconseguit dos premis més: el Jove 48 hores del Festival FIC-CAT, gràcies al curtmetratge de Maria Gracia i Max Garriga titulat "Evasió", i el 2n Premi Domènec Font de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra, gràcies al treball de recerca de batxillerat "Un neix nu", de l'Emma Segovia. Aquí us deixem els enllaços:
L'Àlvar ens explica la seva trajectòria com a artista i ens mostra alguns dels seus treballs de caire social amb diferents col·lectius: reclusos de la presó de Tarragona, toxicòmans en procés de desintoxicació, immigrants marroquins, malalts d'esquizofrènia, invidents... Ens comenta que conviu amb el col·lectiu mentre treballa en cada projecte, intenta posar-se en la pell de l'altre i apropar unes realitats a d'altres persones i/o realitats, sempre els entrevista i es sorprèn de les seves respostes Ens aconsella el següent: triar un col·lectiu proper a nosaltres, que ens interessi i que vulguem aprendre d'ell.
Vídeo de l'Àlvar Calvet sobre un col·lectiu d'invidents anomenat "Noche":
Comencem a treballar, a més, amb altres referents de la història de la fotografia, dels dels pioners del retrat social fins als artistes més actuals com els següents:
Tot i que el projecte consistia en retratar almenys 5 persones d'un mateix col·lectiu, aquí teniu només una petita mostra del gran treball fet per l'alumnat de cultura audiovisual de primer de batxillerat de l'Institut Antoni de Martí i Franquès, curs 2015-2016:
Eric: "Intrínseco"
Col·lectiu de joves homosexuals, format: llibre
Eric: "Vaig decidir tractar
el col·lectiu dels homosexuals. Tot i així, a les fotografies no es pot
detectar “l’homosexualitat” dels models. Vaig voler representar
l’homosexualitat de forma íntima i harmoniosa, com qualsevol altra part
essencial de nosaltres. A les fotografies la gent surt d’esquena i sense roba,
amb això vaig voler representar la vulnerabilitat de la gent que estima. Al
costat de cada fotografia hi ha un dibuix fet pels models on es representa el
que és (per a ells) l’amor entre dues persones del mateix sexe, i sobre o a
sota de cada foto hi ha una frase/comentari que cada persona ha volgut dir i mai s’ha atrevit.
INTRÍNSECO m’ha servit per adonar-me’n
que la gent pot arribar a estimar fins a uns límits insospitables, que tothom
té a aquella persona especial de la que no pot desfer-se’n encara que vulgui, que
tothom té una part molt íntima i amagada que té por de mostrar, per si de cas algun
cop aquesta part de nosaltres acaba malmesa".
Marina: Què és la bellesa?
Col·lectiu de perruqueres, format: catàleg perruqueria
Marina: "Fer aquest projecte ha sigut
una bonica experiència. Tant el procés de preparació, com poder conèixer millor
les protagonistes d'aquest. Tracta sobre un col·lectiu de perruqueres
que formen part de la meva família.
La família de part de ma mare sempre
s'ha dedicat al món de la bellesa, en aquest cas a la
perruqueria. Em va semblar un col·lectiu interessant i proper a mi. Em
va encantar treballar amb elles, passar un bona estona
entretinguda i divertida. Vaig poder descobrir coses que no sabia d'elles.
La pregunta que les hi vaig fer va
ser "Què és la bellesa exterior per a tu?", les hi vaig
preguntar concretament per la bellesa exterior, ja que el seu
objectiu és millorar l'aspecte exterior de les persones. La resposta a la
pregunta no s'ha l'havien plantejat mai, però al final van poder
dir-me la seva opinió. La meva conclusió final és: "
Els miralls ens mostren com som, no qui som."
Mariana: "Ellos también sienten"
Col·lectiu de joves vegetarians, format: llibre
Mariana: "Quería
representar de alguna forma que los animales también sienten como las personas.
Ellos sientes el dolor y el sufrimiento, y es lo que les causamos. Al poner las
imágenes en blanco y negro es como igualarlos en derechos y los ojos de color
es como representar que también tienen sentimiento. He aprendido que no
todos los vegetarianos son iguales, todos tienen el mismo fin pero diferentes
puntos de vista, cada uno tiene su idea de por qué lo es".
Anna: "Micro abierto" Col·lectiu d'indigents, format: llibre dins d'un sarró vell i brut
Anna: "Pensé en los indigentes... ¿Qué hago por ellos, a parte de compadecerlos? Entonces me di cuenta de que no había movido un dedo. Salí a la calle y les propuse una simple pregunta: ¿Si tuvieras un micro abierto, y el mundo entero escunchándote, qué dirias?"
Xavier: "Jo els hi diria que procurin caminar amb els ulls oberts, que procurin sentir el que hi ha a dins seu i que procurin fer que els altres siguin millors persones."
Alonso: "No te preocupes por las cosas que tienes, por lo material, por la casa, por el coche, por el dinero... porque cuando te mueras, todo eso va a desaparecer y no te quedará nada."
Charo: "Lo estoy pasando mal. Pasamos hambre. Estoy tirada. Hoy estoy aquí, mañana estoy allí, no tengo sitio donode vivir. Gracias a mi marido y yo, que ponemos cada uno un poco de nuestra parte, mis hijos pueden comer, si es que a eso se le puede llamar comer."
Anna: "Amb aquest projecte he après, i molt. He après que molts
cops mirem cap endavant quan veiem una persona que està al carrer i fem com si
res, com si fos un banc o qualsevol part del mobiliari urbà, però són persones i han tingut el seu camí, han viscut coses, poden parlar de vivències, poden
donar la seva opinió. Al cap i a la fi, les frases que hi ha als fulls del
projecte és un 2% de tot el que em van explicar cada un d’ells, perquè tenien
ganes, tenien ganes de tenir una orella atenta escoltant-los, prenent-los
atenció, fent-los importants donant-los cabuda en un projecte, encara que fos
per l’institut. És el motiu pel qual vaig ‘’embolicar’’ el treball en una bossa
vella i bruta, perquè per fora, la bossa, pot tenir aspecte que ja no es
tornarà fer servir, que ja està vella, que ja ha fet la seva funció, però
realment a dins té alguna cosa important, que s’ha de valorar. M’ha encantat
parlar amb ells, encara que és un moment dolç i amarg alhora, perquè aprens
escoltant els seus pensaments (que en tenen molts, perquè la majoria de temps
estan sols i no poden fer gaire cosa més que pensar), però alhora te n’adones
de la quantitat de gent que pateix, perquè no té el suficient per viure, per
tenir una vida digna, una vida que tots mereixem".
Ziortza: “Històries Marcades”
Col·lectiu de gent tatuada, format: llibre
Zio: “El més important d’aquest
projecte ha sigut la lliçó que m’ha donat. M’encanten els tatuatges i quan
tingui 18 anys em faré un. Els tatuatges són històries que, de vegades, fan
posar-te la pell de gallina.
Amb aquet treball he après a
posar-me en la pell d'un fotògraf, entenc perfectament que sigui tan difícil
quan abans pensava que només era fer quatre fotos. La quantitat de vegades que
hauré retocat la fotografia perquè em surti igual que el que tenia pensat, les
nits fins a les cinc del mati perquè tot surti be... Però pots estar molt
estressat, cansat i sense ganes de fer res, però si alguna cosa realment t’agrada, no
t’importa passar-te nits, tardes i dies seguits sense sortir de la habitació
perquè tot surti com vulguis”.
Natàlia: "Empremta"
Col·lectiu de gent amb marques a la pell, format: llibre
Natàlia: making off
"No me interesan los desnudos, son demasiado pretenciosos, lo que de verdad me interesa es la piel". Siri Hustvedt
Natàlia: “Amb el resultat final d’aquest treball m'he sentit satisfeta. Ha estat com un recull de petites històries sobre gent que m'envolta. Com a conclusió, podria dir que no ens fixem en aquets petits detalls encara que estan davant nostre i representen històries de tota mena: curioses, divertides, sorprenents... que m'han permès conèixer una mica més a aquestes persones. Tots tenim un cos, però cada cos té les seves peculiaritats”.
Júlia: "Superherois" Col·lectiu de gent solidària, format: sèrie fotogràfica
Júlia: "Són realment superherois les
persones que dediquen el seu dia a dia i el seu temps ajudant altres
persones? Amb aquest treball vull fer homenatge a aquestes persones, ficar-me
en la seva pell, saber el que pensen i com actuen. Per a mi, suposa un interès
i una implicació personal ja que sempre m'ha cridat molt l'atenció aquest col·lectiu,
i sempre que puc intento formar-ne part.
Entre les persones retratades podem trobar:
una dona que cuida persones grans en un geriàtric (Charo), un bomber (Jorge),
dos tècnics d'emergència sanitària (Oscar i Jordi), una pediatra que coopera
amb una ONG a Camerun (Míriam) i per últim una voluntària de serveis
parroquials, que a més a més, és professora de llengua castellana a l'institut
(Lourdes).
La conclusió ha sigut molt
positiva ja que he pogut aprendre i conèixer molt del col·lectiu treballat,
m'han influït en molts aspectes: la seva forma de pensar tindria que estar en
molta altra gent, hem de ficar-nos més sovint en la pell dels altres i ajudar
més, no només a qui tenim al costat, sinó a tothom que puguem, ja que mai sabem
en la situació en la que ens podríem trobar. Dono les gràcies a aquestes 6
persones que m'han ajudat a créixer una mica més com a persona i com a ser humà".
Elliot Col·lectiu de gent amb ulleres, format: arxivador amb fotografies i ulleres
Elliot: "Con este trabajo quería representar cómo se sienten las personas que llevan
gafas. Les hice preguntas como éstas: ¿Cómo te sentiste la primera vez que
llevaste gafas?, ¿A qué edad empezaste a llevar gafas? y ¿Cómo te sientes con
gafas, y sin gafas?
Este trabajo me ha hecho entender que a algunas personas les gusta llevar
gafas mientras que a otras no, por ejemplo, algunos sienten vergüenza y otros
se sienten cómodos/as. También he aprendido que, si no te gusta una cosa, hay
soluciones para eso, como en el tema de las gafas, si no te gusta llevar gafas
o sientes vergüenza, tienes la oportunidad de llevar lentillas".
Roser: "Amb aquest treball pretenia saber una mica més sobre les
meves amigues, conèixer els seus somnis, però la
veritat és que he après molt més. He vist com cadascuna té molt a aportar al
món, cadascuna té una visió única i diferent a les altres. Totes tenen en comú
que volen canviar el món d'alguna manera o altre, i tenen objectius molt clars.
Penso que amb aquest treball es pot demostrar que els
adolescents en general som molt infravalorats, la gent pensa que no sabem com
és el món encara i que no tenim consciència social, però amb aquest treball es
pot veure clarament com no és així. Crec que la majoria volem el bé comú i
volem ser feliços fer feliços als altres. Penso que aquesta utopia dels
adolescents, nosaltres, de voler canviar el món i creure-ho amb fermesa hauria
de perdurar tota la vida, doncs aquesta és la mentalitat bona per no
conformar-se mai i sempre voler fer millor les coses i aprendre dels errors.
Estic molt contenta amb la conclusió final, doncs el que
pretenia és fer pensar als altres quan vegin el meu treball, i crec que ho he
aconseguit. Tot i que la presentació no era la més cridanera o original,
penso que el contingut és bo i les fotografies són un reflex del camí que ha de
seguir cada persona per a aconseguir el seu somni.
També haig de dir que, amb tots els treballs en
general, he après que amb la fotografia es poden fer mil coses, no hi ha límits.
Es pot fer crítica social, caricatures... i que serveix com a via de comunicació.
Mai hagués pensat que la fotografia fos tan flexible i donés tant de marge".
Gerard: "A què tens por?"
Col·lectiu de gent que té por a alguna cosa, format: sèrie fotogràfica
"De la preocupació i de la por"
"De les malalties"
"De la foscor i de quedar-me sol"
Gerard: "La por sempre ha estat una cosa
molt propera a mi. Des de petit he tingut una por irracional a moltes coses
però alhora sempre he sentit, també, una certa atracció i curiositat per tot el
món de les fòbies.
He preguntat a què tenen por a
tots els retratats i he pogut observar que comencem tenint por a la cosa més
simple (la foscor) i poc a poc evoluciona a un pànic personal i individual. No
obstant, gairebé ningú sabia què contestar a la pregunta sense pensar-s’ho.
És a dir, en realitat, no tenim clar què ens fa por ja que és quan es presenta
davant nostre que descobrim que estem aterrits.
He utilitzat el blanc i negre i
la llum lateral perquè crea sensació de misteri i, a part, el subjecte es pot
percebre rodejat de foscor (la por més simple i primària) i això també dóna un
efecte de trobar-se sol i impotent davant el conflicte de tenir pànic".
Jan: "Motivació"
Col·lectiu d'adolescents esportistes, format: sèrie fotogràfica amb text incorporat
Jan: "Per començar, vull agrair a tots els meus companys que m’han
ajudat a realitzar aquest treball i que m’han dedicat una petita part del seu
temps fent-me de models.
La meva idea inicial era fer una sèrie de fotografies en les que
els participants practiquessin el seu esport i fer la foto just en un moment de
moviment, donant així efecte d’acció. Principalment vaig pensar en posar un
text llarg en el qual m'expliquessin el que és i el que senten quan practiquen el seu
esport… Però després em va sorgir la idea de la motivació, que és un factor
importantíssim al practicar l’esport i vaig decidir de inspirar-me en els
cartells de Nike en els que apareix un esportista i una
frase que motivi i promocioni l’esport. I així vaig tractar de fer-ho i vaig
quedar molt content amb el resultat, igual que els meus companys, que em
demanen les fotos perquè els hi han agradat molt. El que més m’ha interessat d’aquesta experiència ha
sigut la relació de frases dels meus companys.”
Alicia: "1 cançó, 100 sentiments" (retrat acompanyat de la lletra de la cançó preferida)
Col·lectiu de gent que ama la música, format: llibre
Alicia: "Realment estic contenta amb el resultat de les fotos. El món del fanatisme em rodeja molt i mai coneixes del tot a una
persona fins que no saps el seu grup i la seva cançó preferida. Tot i que a
totes aquestes persones ja les coneixia, les he arribat a conèixer més a fons
amb aquest treball, i a mi també m’ha servit per conèixer uns grups que m’han
agradat molt, i acabes veient com les lletres de les cançons que em van dir les
reflecteixen d’una manera o d’una altra".
Valentina i Jennifer: "Equality is not only a word"
Col·lectiu de joves homosexuals, format: llibre
Jennifer: "Aprendimos cómo
piensan, cómo se sienten, cómo nuestros amigos y nosotras mismas compartimos
una misma forma de ver el mundo. Nuestra finalidad era concienciar a las
personas, intentar expresarnos, dar nuestra opinión y en parte cambiar un poco
la mentalidad de las personas".
Clara i Mar: "El otro lado de la cresta"
Col·lectiu: punks, format: instal·lació fotogràfica sobre la silueta d'un punk
Mar: "Creo que realmente se puede apreciar el "otro lado de la cresta"
y hemos podido enseñar el lado más íntimo y profundo de los punks, ese lado que
no se puede llegar a ver si no le preguntas a un punk directamente y el mismo
que la mayoría de la gente desconoce.
Sabemos que nuestro trabajo ha impactado al público y hemos comprobado que
ha sido un proyecto que ha marcado un cambio de mirada hacia este colectivo de
los que eran ignorantes ya que es un trabajo que no te deja indiferente, sea para
bien o para mal.
Lo que realmente me impactó del colectivo punk es que a la mayoría les
gustó la idea de representar el lado "bueno" porqué están un poco
hartos de los prejuicios y les encantó que lo quisiéramos cambiar".
Clara: "Coses que he après de mi mateixa: Fent el treball he descobert
que sóc capaç de fer un treball en equip amb resultats igual de bons que si el
fes sola. Si el company de feina és bo i es pren les coses igual de seriosament
que jo, el treball es fa més amè, més divertit i aprenc molt més, les idees es
fusionen i surten coses genials, i l'una es recolza en l'altra, mai ens quedem
en blanc.
Coses que he après dels altres: Sobre els meus companys de
classe he après moltes coses. He vist el costat sensible, o el costat
inconformista, o el costat curiós de les altres persones, cap treball m'ha
deixat indiferent i he vist que tots tenim alguna cosa a dir, tots nosaltres
estem plens d'idees brillants que surten a la llum quan se’ns dóna una
oportunitat.
Coses que he après sobre el món: Òbviament, no puc parlar de
tots els treballs que s'han exposat, i tots ells donaven una visió sobre el
món, o alguna cosa per aprendre. Alguns dels que més m'han marcat, han sigut el
treball dels tatuatges, que demostra que no tothom se’ls fa per moda o
estètica, sinó que molts cops tenen un significat profund. També el treball
dels somnis de la gent, que m'ha ensenyat que no tothom viu seguint un camí que
se li ha marcat, sinó que tenen els seus propis somnis i estan disposats a
complir-los. El treball on es retrataven persones que porten ulleres em va
demostrar que hi ha més persones que es senten com jo al portar-les. Son
curiositats que no m'havia qüestionat mai, i que en realitat són interessants.
També vaig comprovar, amb molta alegria per la meva part, que la gent comprenia
el significat del nostre treball. Això demostra que hi ha persones amb la ment
oberta i disposada a desfer-se dels prejudicis.
Sobre el treball que hem fet la Mar i jo, puc treure algunes
conclusions:
El col·lectiu dels punks segueix viu, però costa trobar
gent, la majoria són de la nostra edat, i és un fet que m'entristeix perquè vol
dir que les persones, arribades a una certa edat, deixen de creure en aquests
ideals i prefereixen integrar-se a la societat i fer tot allò que van criticar
en un passat.
També he comprovat en algunes de les persones retratades les
ganes de ser vistes, i la il·lusió que els hi feia que algú es preocupés per
donar veu a aquest grup de persones. Els punks que encara queden lluitaran, i
molt, perquè segueixi viu el col·lectiu".
Andrea: "No som humanes, som ballarines"
Col·lectiu: ballarines d'edats diferents, format: llibre
Andrea:“Volia mostrar el sentiment, el
patiment i l’esforç que hem de sofrir nosaltres, les ballarines. Vaig fer fotografies al peus de les ballarines ja que és una de les parts del cos més
importants, però no tenia suficient amb això, volia expressar que, encara que
les ballarines pateixen i per arribar a l 'objectiu, s’han de esforçar moltíssim.
Volia fer saber a la gent perquè ho fan i vaig pensar en fer una fotografia a
la cara amb els ulls tancats i els hi vaig dir que pensessin en el ball que més
els hi va agradar, per això unes d’elles surten amb una cara seria perquè estan
concentrades i altres amb cara de felicitat perquè estan pensant en el
sentiment que els aportava. Vaig posar les fotografies en blanc i negre perquè
fos la gent qui posés el color en la seva ment, ja que molts cops associem la
dansa al rosa i volia trencar amb aquest estereotip. Vaig retratar 8 persones
de diferents edats per demostrar que no has de tenir en compte els anys per
ballar. Les edats anaven des d’una nena de 10 anys fins una dona de 76.Així es pot veure com passa el temps.
Aquest treball m'ha servit per poder
conèixer més aquest col·lectiu d’amigues meves ballarines. Ara, cada cop que
estic amb elles, les veig amb uns altres ulls. La persona gran de 76 anys és la
meva iaia i va ser gràcies a ella que vaig començar a ballar. Ella va ser qui
em va transmetre l'amor per la dansa i ara, amb aquest treball, sé perquè li
agradava tant ballar i perquè volia que jo ho fes. I, la veritat, ara em sento
molt contenta perquè estic continuant tot el que la meva iaia va fer i ella també
ho sent, d'això no m'havia adonat. Després també podem veure a una nena de 10
anys, aquesta nena és com la meva germana ja que ha crescut al meu costat, ella
va començar a ballar gràcies a mi i a causa d'aquest treball m'he adonat que de veritat li agrada, i que vaig despertar en ella el que la meva iaia va despertar en
mi”.
Georgina: "El dolor en la bellesa"
col·lectiu: noies ballarines, format: llibre
Georgina: "He escollit aquest tema perquè crec que no es valora prou el sacrifici que hi ha darrere les coses, ja que porto des de ben petita fent gimnàstica rítmica i sempre m'he trobat amb gent que em deia que això de "ballar" ho podria fer qualsevol.
He fet tres preguntes: 1. Què sents quan estàs al límit de les teves capacitats? 2. T'ha arribat a plantejar deixar-ho? 3. Creus que realment val la pena patir tant?
M’he adonat que totes tenim més o menys un mateix ideal, tinguem l’edat que tinguem. Que per molt dolor que poguem arribar a sentir, nosaltres som capaços de tranformar-lo en satisfacció i que això sigui el motiu pel qual seguim lluitant cada temporada.
Gràcies a aquest treball, a part d’apropar-me d’una altra forma a les meves companyes d’equip, he descobert que, tant elles com totes les persones que poden arribar a practicar aquest esport, es mereixen molt més reconeixement del que tenen perquè mai es rendeixen. Per a mi són unes lluitadores de debó.
“El millor treball no serà d'aquell que faci millors fotos, sinó de qui aprengui més del grup que retrata.” Basant-me en això, puc estar orgullosa del meu treball perquè puc dir que és el treball amb el que més he après de tota la meva etapa escolar."
Marc: "Saló del Manga 2015"
Col·lectiu: cosplays, format: còmic manga
Marc: "Per a la posada en comú, he
decidit presentar-ho en forma de còmic, ja que són imatges de cosplayers amb el
personatge que representen. Però no còmics normals, sinó manga. La idea és col·locar
les imatges en unes vinyetes i després posar els comentaris dels cosplayers en
bafarades. Per últim, presentar el llibre com es llegeixen els mangas,
d'esquerra a dreta i començant pel final.
Personalment crec que, a més
d'aprendre que la fotografia no és el meu fort, he après que darrere de cada
disfressa hi ha una persona, però també hi ha moltíssim esforç. He après que
una grandíssima part dels cosplays son 'caseros', i han costat molt de fer.
Dels companys de classe he après que un
treball no té perquè estar en format paper o llibre, sinó que pot tenir una
forma de presentació totalment innovadora i diferent. I, per acabar, la meva
conclusió final és que, si fas un treball sobre alguna cosa que t'encanta, té
els seus fruits, en aquest cas una bona nota".
Dolça: "Tanquem els ulls per olorar-la"
Col·lectiu d'instrumentistes, format: llibre
"La música fa olor de llibres vells"
Dolça, procés de treball
Dolça: "Des d'un bon principi he tingut clar retratar persones que sàpiguen tocar algun
instrument musical, ja que és un col·lectiu al qual hi puc tenir accés
fàcilment i, a més a més, m'hi identifico i m'interessa profundament.
No volia focalitzar la
importància del músic en l'instrument que toca. El que m'interessava era
representar fotogràficament "allò" que distingeix una persona que és
músic, d'una que no.
I quin és el tret característic
dels músics? L'ànima, l'esperit, l'essència. Anomena-ho com vulguis que sempre
es referirà al mateix concepte, un pel abstracte per ser representat
fotogràficament. Per tant, vaig decidir que utilitzaria com a element simbòlic
de l'interior del músic els ulls tancats.
Vaig arribar a la conclusió que, quan toques una peça que veritablement et fa
connectar amb el teu ser més íntim, ho fas amb els ulls tancats;
transportant-te a una realitat paral·lela, un ecosistema exclusiu. Per
tant, ja no tenia sentit fotografiar-los amb els ulls oberts, quan a mi el que
m'interessa és captar el seu moment d'introspecció.
També vull donar
importància a les mans, ja que són "l'estri" de creació o
d'interpretació dels músics.
La pregunta, potser un pel complicada
de respondre és: "A què fa olor la música?" Així puc donar-li un toc sinestèsic
al treball. Trobo molt interessant intentar relacionar la música amb un
concepte tant abstracte com una olor ja que, probablement, no s'ho hagin plantejat
mai.
Ja porto dies passejant-me amb la
càmera, amunt i avall. Per fotografiar-los, els demanava que fessin la mateixa
cara que posen quan toquen una peça que els trasllada directament al seu
interior, una peça que els absorbeix totalment i els trasllada a un altre món.
Llavors vaig poder observar que la gran majoria duien a terme un "petit
ritual d'introspecció". N'hi havia que cantaven mentalment o exteriorment
alguna cançó o obra que els agrada molt però d'altres, en canvi, tancaven els
ulls i movien els braços com si toquessin el seu instrument. El que més m'ha
sobtat és una gran coincidència que es va originar quan em varen contestar a què
fa olor la música: tres de les nou persones van relacionar la seva olor amb els
llibres. En conclusió, he pogut constatar que cadascú té la seva manera
d'interpretar la música i, sobretot, d'olorar-la."
Antonio: "Pensé rápidamente en el colectivo de 1º de bat G “artístico” y me puse a imaginar cómo lo representaría. Entonces pensé en hacer un primerísimo primer plano de media cara, con el
ojo lo más centrado posible, pues se considera a éste como el órgano por
excelencia para apreciar las imágenes, y a su vez el tipo de arte visual.
Luego pensé que en la foto destacara algo artístico, de ahí el hecho de
pintarles la cara y desaturar el resto de la imagen para que destacara el
color. Hice una especie de goteo, similar a cuando se corre el rímel, porque el
arte es algo que te hace sentir, llorar… Y la enorme cicatriz, como señal que
forma parte de nosotros, no podemos desprendernos de ella, nos marca y nos
diferencia.
El hecho de pintar la piel de personas siempre me ha gustado, es mucho
mejor que cualquier otra superficie. Siento cosas del modelo, sus sentimientos…
es difícil de explicar, sólo se puede vivir. Y bueno, qué decir de la entrevista. Cada respuesta me sorprendía más que
la anterior. Algunas me han emocionado mucho y no me da vergüenza reconocerlo:
con algunas incluso lloré al leerlas en casa.
He disfrutado muchísimo con este trabajo, la verdad. Ya sentía cariño por
las personas nuevas conocidas estos últimos meses, pero esta experiencia me ha
hecho tener una ocasión de acercarme aún más a ellos. He utilizado esta oportunidad dar voz a todos aquellos estudiantes de arte,
muchos incomprendidos, infravalorados y muchas veces ofendidos con comentarios
ajenos, catalogados como “inútiles” o “tontos”, pues hay que cambiar ya ese
cliché".
Saile: “Som Persones, Som Iguals” Col·lectiu de joves provinents d'altres països, format: sèrie de fotomuntatges
Saile: "Aquest treball consisteix en fer un primer pla de persones
de diferents orígens, i fer un fotomuntatge per així comparar les diferents
característiques i a la vegada veure les semblances.
He escollit aquest tema ja que volia mostrar la igualtat,
pel fet que he vist gent que no pensa de la mateixa manera, sinó que pensa que
una persona és inferior solament perquè ve d’un altre continent i té altres
costums i en fa burles d’això, ho dic per experiència pròpia. Per aquest motiu
vaig voler fer-ho sobre aquest tema, per ensenyar que aquelles persones estan
equivocades, i que encara que tinguem trets diferents, som iguals, som
persones.
Moltes de les persones que he fotografiat ja les coneixia i
he de destacar que quan estava amb ells i em fixava en cadascun d’ells i
pensava d’on venien, l'alegria s'apoderava del meu cos, ja que em feia molt
feliç estar amb aquelles persones tant diverses, perquè que no tothom té
aquesta sort".
Laia
Col·lectiu d'inmigrants
Laia: "Vaig triar la immigració. La meva mare em va ajudar amb els contactes. Els models van acceptar encantats. El meu treball pretén ser crític amb la societat “blanca” per com tractem de vegades a les persones estrangeres. Això es reflexa en l’entrevista".
Cindy Rocio Orellana Fajardo, Honduras, 25 anys, 10 anys a Espanya, cuidadora de persones grans: "Sí crec que hi ha
coses a millorar … El tema es deriva de la política. Els papers legals són un
impediment constant. Se’ns considera residents a mitges, donat que per a pagar
impostos i deutes hem de complir com els altres. En canvi, quan es demana una
facilitat com ara una administració més senzilla i sobretot tantes taxes a
pagar… no se’ns escolta".
Sandra Patricia Guerra Corona, Mèxic, 37 anys, 7 a Espanya, Psicòloga: “Quan
vaig arribar a Espanya vaig anar a viure primer a una ciutat de Saragossa
i allà els costava més acceptar-me, eren més tancats. Aquí, a Tarragona, són
més oberts i m’han acollit millor".
Marc: "El projecte final m’ha servit per a conèixer millor el
món del skate. He conegut les diferents però semblants opinions i observacions
que m’han donat els skaters, a la vegada que he gaudit fotografiant els seus
trucs. Volia demostrar l’estima que tenen els skaters per allò que
fan, que ho tenen com alguna cosa més que passar el temps lliure, és un estil
de vida".
Albert: "El gimnasio más profundo" Col·lectiu: culturistes, format: llibre
Albert: "Siento que soy un enamorado del gimnasio, me ha servido de vía de escape de mis problemas personales y me ha ayudado mucho con mi físico. De siete entrevistados, ninguno me ha hablado sólo del físico, tampoco han demostrado narcisismo ni prepotencia, características que la gente cree que tienen todos los que entrenan en un gym. Con esto quiero decir que, todos los que entrenamos y nos gusta, no somos supericiales."
Yasmina: "5 minutos de mi vida" Col·lectiu de fumadors/es, format: llibre
Yasmina: "Mi proyecto final va sobre fumadores y se titula así por varios motivos: el
primero es que dicen que, por cada cigarro que te fumas, pierdes 5 minutos de
vida, y el otro motivo es que también pierdes el tiempo y la vida. Las preguntas que hice fueron éstas:
- ¿Desde cuándo y por qué empezaste a
fumar?
- ¿Qué consejo le darías a la gente que no ha fumado nunca?
- ¿Cuál es tu motivo para no dejar de fumar?
Algo de lo que me he dado cuenta es que normalmente la gente empieza a
fumar muy jovencito, entre los 11-15 años, y los motivos suelen ser la presión
de la gente, la curiosidad... En la segunda pregunta ya ha variado más lo que la gente quiere aconsejar,
la mayoría suele decir que no empieces, que es una tontería, una
locura, pero también ha habido gente que aconseja que vivas, que disfrutes, que
hagas lo que de verdad te apetezca. En la tercera pregunta también se parecieron las respuestas, es una mezcla
entre no poder y no querer, la costumbre y el hábito de estar fumando.
Mis fotografías son en blanco y negro porque así se ve lo perjudicial que
es el tabaco".
Anna: "1997" (Un dia sense mòbil),
Col·lectiu d'amigues addictes al mòbil, format: llibre
Mauricio
Col·lectiu de joves amb aspiracions, format: sèrie fotogràfica amb text incorporat
Mauricio: "Estoy muy
satisfecho del resultado de mi trabajo porque me siento muy identificado con el
colectivo sobre el cual he trabajado, influye el hecho de que sean personas de
mi entorno diario, esto ha facilitado todo aún más".
Irene: "Prioridades"
Col·lectiu de nens de 5 anys, format: sèrie fotogràfica amb text incorporat
«El fútbol y
Gonzalo» –Jacobo
«El fútbol y
Jacobo» –Gonzalo
«Jugar» –Adrià
«La mama» –Martina
Irene: “Quería aprender realmente algo importante con el trabajo, quería
que me sirviera para pensar y para mostrar algo nuevo al mundo, por pequeño que
fuera. Por tanto, ¿quiénes son aquellos que tienen una visión más abierta,
inocente y auténtica del mundo? Los niños.
Cuando la mayoría de nosotros tiene mil preocupaciones encima, nos
centramos en cosas que realmente son insignificantes, los más pequeños de
nuestra sociedad tienen mucho que enseñarnos, como a querer sin fronteras y sin
peros, y a centrar nuestra atención y tiempo en las que cosas que realmente nos
importan a cada uno.
Decidí retratar a cinco niños de 5 años, y preguntarles que era para ellos
lo más importante del mundo. Para poder hacer el trabajo, tuve que pedir
permiso a los padres, ya que se trataban de menores, y todos aceptaron.
Haciendo el trabajo, no sólo me he sorprendido por las ganas de participar
de todos ellos, sino que me lo he pasado muy bien, he reído como si volviera a
tener 5 años. Sinceramente, estoy orgullosa y feliz de haber escogido este
colectivo”.
Cristina: "Nada es lo que parece" (Retrat amb la frase motivadora i el somni personal)
Col·lectiu de noies amb anorèxia, format: llibre
Cristina: "L'anorèxia provoca que els pacients es tanquin en ells
mateixos. Solament pensen en el seu cos i estar cada dia més prims/es. Deixen
de pensar en el seu entorn i el món exterior.
El primer pas és adonar-se que tens un problema i demanar ajuda. Amb temps, teràpia,
responsabilitat i constància es pot arribar a aconseguir sortir d'aquest pou.
És important que
el pacient es senti acompanyat en aquest llarg i dur camí fins l'acceptació
personal. Sentir-se estimat i acompanyat ajuda a mantenir la força per
continuar lluitant. Que els hi recordin lo meravelloses que són (per fora i per
dins), que són fortes, que no han de fer cas a la gent ni de la seva
consciència.
Durant aquest
transcurs aprenen més sobre ells/es mateixos/es. Aprenen noves formes de veure
la vida i, com a conseqüència, es nota una certa maduresa al valorar petits
detalls de la vida i tenint objectius i metes diferents a la resta de nois/es
de la seva edat.
Gràcies al projecte he pogut conèixer molt més a les meves
amigues i també a persones desconegudes. En conclusió, quest treball ha fet que
tingui més ganes de cercar informació sobre aquesta malaltia, de saber nous
casos i créixer com a persona".
Fotografies de la posada en comú del RETRAT SOCIAL:
Alumnes participants en el projecte de RETRAT SOCIAL:
L'exposició al vestíbul i a la biblioteca de l'institut:
Muntatge de l'exposició a l'Espai Jove Kesse, 19/4/2016:
Cartell de l'exposició:
Inauguració de l'exposició:
Gràcies, Àlvar Calvet! per acompanyar-nos en aquest treball de mediació artística.
Tras la valoració final del curs 2015-2016, destaquem alguns comentaris de l'alumnat en relació a aquest exercici:
Irene: "El trabajo del
que me siento más orgullosa es del retrato social. No solo personalmente,
también por el resto de compañeros. Me parece el trabajo y la iniciativa más
verdadero, bonito y a la vez didáctico que he hecho nunca. La profesora fue
capaz de sacar lo mejor de nosotros mismos, cada
uno de nosotros trató de representar algo que consideraba importante; y de esta
manera, entre todos, abrimos nuevas puertas a la admiración y a la
reivindicación. Aprendí mucho, tanto de mi trabajo como del que hicieron los
demás". Cristina: “Estic molt orgullosa del treball que vaig fer el primer
trimestre, ja que vaig aprendre molt d’altres persones i sobretot de mi
mateixa. L’anorèxia és un trastorn mental que sempre m’ha interessat i ho he
pogut reflectir en el meu treball. He après molt del tema, curiositats i
experiències personals de les pacients. També ha estat una manera de donar a
conèixer com es veuen les persones amb anorèxia. He arribat a la conclusió que
ens hem d’ajudar a nosaltres mateixos, tenir moltíssima força de voluntat i deixar-nos
ajudar. El treball va despertar el meu interès per ajudar i intentar connectar
amb la gent.” Georgina:“El meu retrat social, “El dolor en la bellesa”, mai hagués
pensat que arribaria a agradar tant. És una reivindicació cap a tota aquella
gent que diu que la rítmica tant sols es ballar. Va servir-me perquè almenys
algú escoltés les veus de les components del meu club, inclosa jo. També va ser
un gran esforç per nosaltres, les quals mai ens havíem plantejat com descriure
el dolor que sentim quan entrenem, les ganes de cridar, inclús de plorar, i el
que significa aquest esport per a nosaltres. Vull donar-li gràcies a totes
elles perquè va ser un plaer treballar juntes i poder compartir el què sentim”. Natàlia: "El retrat social, honestament, és el
meu preferit ja que el trobo més íntim i personal, vam aprendre a expressar una
petita part de nosaltres".
Durant el curs següent, tenim la sort de visitar l'exposició TALENT LATENT, dins del festival SCAN de Tarragona, on ens emocionem amb les fotografies de Tatiana Vinogradova. Reconeixem el seu compromís social en la sèrie de retrats de gays rusos que es veuen obligats a ocultar la seva verdadera identitat http://www.scan.cat/es/tl-tatiana-vinogradova/
Durant la visita a l'exposició al Tinglado 2 de Tarragona:
El dia 25 de març de 2017 anem a Tortosa a buscar el segon premi en la categoria d'educació del "Premi Federico mayor de Zaragoza. Ciutadans i ciutadanes lliures, responsables i compromesos".
Rebem el premi amb aquestes paraules: "Dostoievski va dir: “la bellesa salvarà el món” i els
arquitectes de la bellesa són, sens dubte, les artistes i els artistes. Si obríssim
les portes de les escoles a aquests artistes, el món, sens dubte, seria més
bell, i l’alumnat aprendria a ser millor ciutadà. Hi ha centres que remen
contracorrent de l’hegemonia antiartística de la LOMCE, i obren portes i
finestres de la seva escola a l’experiència estètica com educativa".
El dia 28 de març de 2017 el Diari de Tarragona publica un article sobre el treball fet:
