diumenge, 10 de gener de 2016

RETRAT SOCIAL

Com a preludi d'un projecte fotogràfic de RETRAT SOCIAL, convidem l'artista Àlvar Calvet a classe: http://usuaris.tinet.cat/alvarcal/tot.htm
L'Àlvar ens explica la seva trajectòria com a artista i ens mostra alguns dels seus treballs de caire social amb diferents col·lectius: reclusos de la presó de Tarragona, toxicòmans en procés de desintoxicació, immigrants marroquins, malalts d'esquizofrènia, invidents... Ens comenta que conviu amb el col·lectiu mentre treballa en cada projecte, intenta posar-se en la pell de l'altre i apropar unes realitats a d'altres persones i/o realitats, sempre els entrevista i es sorprèn de les seves respostes Ens aconsella el següent: triar un col·lectiu proper a nosaltres, que ens interessi i que vulguem aprendre d'ell.






Vídeo de l'Àlvar Calvet sobre un col·lectiu d'invidents anomenat "Noche":



Comencem a treballar, a més, amb altres referents de la història de la fotografia, dels dels pioners del retrat social fins als artistes més actuals com els següents:


Tot i que el projecte consistia en retratar almenys 5 persones d'un mateix col·lectiu, aquí teniu només una petita mostra del gran treball fet per l'alumnat de cultura audiovisual de primer de batxillerat de l'Institut Antoni de Martí i Franquès, curs 2015-2016:

Eric: "Intrínseco"
Col·lectiu de joves homosexuals, format: llibre







Eric: "Vaig decidir tractar el col·lectiu dels homosexuals. Tot i així, a les fotografies no es pot detectar “l’homosexualitat” dels models. Vaig voler representar l’homosexualitat de forma íntima i harmoniosa, com qualsevol altra part essencial de nosaltres. A les fotografies la gent surt d’esquena i sense roba, amb això vaig voler representar la vulnerabilitat de la gent que estima. Al costat de cada fotografia hi ha un dibuix fet pels models on es representa el que és (per a ells) l’amor entre dues persones del mateix sexe, i sobre o a sota de cada foto hi ha una frase/comentari que cada persona  ha volgut dir i mai s’ha atrevit.

INTRÍNSECO m’ha servit per adonar-me’n que la gent pot arribar a estimar fins a uns límits insospitables, que tothom té a aquella persona especial de la que no pot desfer-se’n encara que vulgui, que tothom té una part molt íntima i amagada que té por de mostrar, per si de cas algun cop aquesta part de nosaltres acaba malmesa".


Marina: Què és la bellesa?
Col·lectiu de perruqueres, format: catàleg perruqueria



Marina: "Fer aquest projecte ha sigut una bonica experiència. Tant el procés de preparació, com poder conèixer millor les protagonistes d'aquest. Tracta sobre un col·lectiu de perruqueres que formen part de la meva família.

La família de part de ma mare sempre s'ha dedicat al món de la bellesa, en aquest cas a la perruqueria. Em va semblar un col·lectiu interessant i proper a mi. Em va encantar treballar amb elles,  passar un bona estona entretinguda i divertida. Vaig poder descobrir coses que no sabia d'elles.

La pregunta que les hi vaig fer va ser "Què és la bellesa exterior per a tu?", les hi vaig preguntar concretament per la bellesa exterior, ja que el seu objectiu és millorar l'aspecte exterior de les persones. La resposta a la pregunta no s'ha l'havien plantejat mai, però al final van poder dir-me la seva opinió. La meva conclusió final és:  " Els miralls ens mostren com som, no qui som."










Mariana: "Ellos también sienten"
Col·lectiu de joves vegetarians, format: llibre












Mariana: "Quería representar de alguna forma que los animales también sienten como las personas. Ellos sientes el dolor y el sufrimiento, y es lo que les causamos. Al poner las imágenes en blanco y negro es como igualarlos en derechos y los ojos de color es como representar que también tienen sentimiento. He aprendido que no todos los vegetarianos son iguales, todos tienen el mismo fin pero diferentes puntos de vista, cada uno tiene su idea de por qué lo es".


Anna: "Micro abierto"
Col·lectiu d'indigents, format: llibre dins d'un sarró vell i brut  

Anna: "Pensé en los indigentes... ¿Qué hago por ellos, a parte de compadecerlos? Entonces me di cuenta de que no había movido un dedo. Salí a la calle y les propuse una simple pregunta: ¿Si tuvieras un micro abierto, y el mundo entero escunchándote, qué dirias?"
Xavier: "Jo els hi diria que procurin caminar amb els ulls oberts, que procurin sentir el que hi ha a dins seu i que procurin fer que els altres siguin millors persones."

 Alonso: "No te preocupes por las cosas que tienes, por lo material, por la casa, por el coche, por el dinero... porque cuando te mueras, todo eso va a desaparecer y no te quedará nada."

Charo: "Lo estoy pasando mal. Pasamos hambre. Estoy tirada. Hoy estoy aquí, mañana estoy allí, no tengo sitio donode vivir. Gracias a mi marido y yo, que ponemos cada uno un poco de nuestra parte, mis hijos pueden comer, si es que a eso se le puede llamar comer."


Anna: "Amb aquest projecte he après, i molt. He après que molts cops mirem cap endavant quan veiem una persona que està al carrer i fem com si res, com si fos un banc o qualsevol part del mobiliari urbà, però són persones i han tingut el seu camí, han viscut coses, poden parlar de vivències, poden donar la seva opinió. Al cap i a la fi, les frases que hi ha als fulls del projecte és un 2% de tot el que em van explicar cada un d’ells, perquè tenien ganes, tenien ganes de tenir una orella atenta escoltant-los, prenent-los atenció, fent-los importants donant-los cabuda en un projecte, encara que fos per l’institut. És el motiu pel qual vaig ‘’embolicar’’ el treball en una bossa vella i bruta, perquè per fora, la bossa, pot tenir aspecte que ja no es tornarà fer servir, que ja està vella, que ja ha fet la seva funció, però realment a dins té alguna cosa important, que s’ha de valorar. M’ha encantat parlar amb ells, encara que és un moment dolç i amarg alhora, perquè aprens escoltant els seus pensaments (que en tenen molts, perquè la majoria de temps estan sols i no poden fer gaire cosa més que pensar), però alhora te n’adones de la quantitat de gent que pateix, perquè no té el suficient per viure, per tenir una vida digna, una vida que tots mereixem".

Ziortza: “Històries Marcades”
Col·lectiu de gent tatuada, format: llibre




Zio: “El més important d’aquest projecte ha sigut  la lliçó que m’ha donat. M’encanten els tatuatges i quan tingui 18 anys em faré un. Els tatuatges són històries que, de vegades, fan posar-te la pell de gallina. 

Amb aquet treball he après a posar-me en la pell d'un fotògraf, entenc perfectament que sigui tan difícil quan abans pensava que només era fer quatre fotos. La quantitat de vegades que hauré retocat la fotografia perquè em surti igual que el que tenia pensat, les nits fins a les cinc del mati perquè tot surti be... Però pots estar molt estressat, cansat i sense ganes de fer res, però si  alguna cosa  realment t’agrada, no t’importa passar-te nits, tardes i dies seguits sense sortir de la habitació perquè tot surti com vulguis”.

Natàlia: "Empremta" 
Col·lectiu de gent amb marques a la pell, format: llibre

Natàlia: making off







"No me interesan los desnudos, son demasiado pretenciosos, 
lo que de verdad me interesa es la piel". Siri Hustvedt

Natàlia: “Amb el resultat final d’aquest treball m'he sentit satisfeta. Ha estat com un recull de petites històries sobre gent que m'envolta. Com a conclusió, podria dir que no ens fixem en aquets petits detalls encara que estan davant nostre i representen històries de tota mena: curioses, divertides, sorprenents... que m'han permès conèixer una mica més a aquestes persones. Tots tenim un cos, però cada cos té les seves peculiaritats”.


Júlia: "Superherois"
Col·lectiu de gent solidària, format: sèrie fotogràfica



Júlia: "Són realment superherois les persones que dediquen el seu dia a dia i el seu temps ajudant altres persones? Amb aquest treball vull fer homenatge a aquestes persones, ficar-me en la seva pell, saber el que pensen i com actuen. Per a mi, suposa un interès i una implicació personal ja que sempre m'ha cridat molt l'atenció aquest col·lectiu, i sempre que puc intento formar-ne part.

Entre les persones retratades podem trobar: una dona que cuida persones grans en un geriàtric (Charo), un bomber (Jorge), dos tècnics d'emergència sanitària (Oscar i Jordi), una pediatra que coopera amb una ONG a Camerun (Míriam) i per últim una voluntària de serveis parroquials, que a més a més, és professora de llengua castellana a l'institut (Lourdes).

La conclusió ha sigut molt positiva ja que he pogut aprendre i conèixer molt del col·lectiu treballat, m'han influït en molts aspectes: la seva forma de pensar tindria que estar en molta altra gent, hem de ficar-nos més sovint en la pell dels altres i ajudar més, no només a qui tenim al costat, sinó a tothom que puguem, ja que mai sabem en la situació en la que ens podríem trobar. Dono les gràcies a aquestes 6 persones que m'han ajudat a créixer una mica més com a persona i com a ser humà". 


Elliot
Col·lectiu de gent amb ulleres, format: arxivador amb fotografies i ulleres


Elliot: "Con este trabajo quería representar cómo se sienten las personas que llevan gafas. Les hice preguntas como éstas: ¿Cómo te sentiste la primera vez que llevaste gafas?, ¿A qué edad empezaste a llevar gafas? y ¿Cómo te sientes con gafas, y sin gafas?

Este trabajo me ha hecho entender que a algunas personas les gusta llevar gafas mientras que a otras no, por ejemplo, algunos sienten vergüenza y otros se sienten cómodos/as. También he aprendido que, si no te gusta una cosa, hay soluciones para eso, como en el tema de las gafas, si no te gusta llevar gafas o sientes vergüenza, tienes la oportunidad de llevar lentillas".


Roser: "Somnis"
Col·lectiu d'adolescents somniadors, format: llibre





Roser: "Amb aquest treball pretenia saber una mica més sobre les meves amigues, conèixer els seus somnis, però la veritat és que he après molt més. He vist com cadascuna té molt a aportar al món, cadascuna té una visió única i diferent a les altres. Totes tenen en comú que volen canviar el món d'alguna manera o altre, i tenen objectius molt clars.

Penso que amb aquest treball es pot demostrar que els adolescents en general som molt infravalorats, la gent pensa que no sabem com és el món encara i que no tenim consciència social, però amb aquest treball es pot veure clarament com no és així. Crec que la majoria volem el bé comú i volem ser feliços fer feliços als altres. Penso que aquesta utopia dels adolescents, nosaltres, de voler canviar el món i creure-ho amb fermesa hauria de perdurar tota la vida, doncs aquesta és la mentalitat bona per no conformar-se mai i sempre voler fer millor les coses i aprendre dels errors.

Estic molt contenta amb la conclusió final, doncs el que pretenia és fer pensar als altres quan vegin el meu treball, i crec que ho he aconseguit. Tot i que la presentació no era la més cridanera o original, penso que el contingut és bo i les fotografies són un reflex del camí que ha de seguir cada persona per a aconseguir el seu somni.

També haig de dir que, amb tots els treballs en general, he après que amb la fotografia es poden fer mil coses, no hi ha límits. Es pot fer crítica social, caricatures... i que serveix com a via de comunicació. Mai hagués pensat que la fotografia fos tan flexible i donés tant de marge".


Gerard: "A què tens por?"
Col·lectiu de gent que té por a alguna cosa, format: sèrie fotogràfica

"De la preocupació i de la por"

"De les malalties"

"De la foscor i de quedar-me sol"

Gerard: "La por sempre ha estat una cosa molt propera a mi. Des de petit he tingut una por irracional a moltes coses però alhora sempre he sentit, també, una certa atracció i curiositat per tot el món de les fòbies.

He preguntat a què tenen por a tots els retratats i he pogut observar que comencem tenint por a la cosa més simple (la foscor) i poc a poc evoluciona a un pànic personal i individual. No obstant, gairebé ningú sabia què contestar a la pregunta sense pensar-s’ho. És a dir, en realitat, no tenim clar què ens fa por ja que és quan es presenta davant nostre que descobrim que estem aterrits.
He utilitzat el blanc i negre i la llum lateral perquè crea sensació de misteri i, a part, el subjecte es pot percebre rodejat de foscor (la por més simple i primària) i això també dóna un efecte de trobar-se sol i impotent davant el conflicte de tenir pànic".

Jan: "Motivació"
Col·lectiu d'adolescents esportistes, format: sèrie fotogràfica amb text incorporat




Jan: "Per començar, vull agrair a tots els meus companys que m’han ajudat a realitzar aquest treball i que m’han dedicat una petita part del seu temps fent-me de models.

La meva idea inicial era fer una sèrie de fotografies en les que els participants practiquessin el seu esport i fer la foto just en un moment de moviment, donant així efecte d’acció. Principalment vaig pensar en posar un text llarg en el qual m'expliquessin el que és i el que senten quan practiquen el seu esport… Però després em va sorgir la idea de la motivació, que és un factor importantíssim al practicar l’esport i vaig decidir de inspirar-me en els cartells de Nike en els que apareix un esportista i una frase que motivi i promocioni l’esport. I així vaig tractar de fer-ho i vaig quedar molt content amb el resultat, igual que els meus companys, que em demanen les fotos perquè els hi han agradat molt. El que més m’ha interessat d’aquesta experiència ha sigut la relació de frases dels meus companys.”

Alicia: "1 cançó, 100 sentiments" (retrat acompanyat de la lletra de la cançó preferida)
Col·lectiu de gent que ama la música, format: llibre








Alicia: "Realment estic contenta amb el resultat de les fotos. El món del fanatisme em rodeja molt i mai coneixes del tot a una persona fins que no saps el seu grup i la seva cançó preferida. Tot i que a totes aquestes persones ja les coneixia, les he arribat a conèixer més a fons amb aquest treball, i a mi també m’ha servit per conèixer uns grups que m’han agradat molt, i acabes veient com les lletres de les cançons que em van dir les reflecteixen d’una manera o d’una altra".

Valentina i Jennifer: "Equality is not only a word"
Col·lectiu de joves homosexuals, format: llibre




Jennifer: "Aprendimos cómo piensan, cómo se sienten, cómo nuestros amigos y nosotras mismas compartimos una misma forma de ver el mundo. Nuestra finalidad era concienciar a las personas, intentar expresarnos, dar nuestra opinión y en parte cambiar un poco la mentalidad de las personas".


Clara i Mar: "El otro lado de la cresta"
Col·lectiu: punks, format: instal·lació fotogràfica sobre la silueta d'un punk



Mar: "Creo que realmente se puede apreciar el "otro lado de la cresta" y hemos podido enseñar el lado más íntimo y profundo de los punks, ese lado que no se puede llegar a ver si no le preguntas a un punk directamente y el mismo que la mayoría de la gente desconoce.

Sabemos que nuestro trabajo ha impactado al público y hemos comprobado que ha sido un proyecto que ha marcado un cambio de mirada hacia este colectivo de los que eran ignorantes ya que es un trabajo que no te deja indiferente, sea para bien o para mal.

Lo que realmente me impactó del colectivo punk es que a la mayoría les gustó la idea de representar el lado "bueno" porqué están un poco hartos de los prejuicios y les encantó que lo quisiéramos cambiar".


Clara: "Coses que he après de mi mateixa: Fent el treball he descobert que sóc capaç de fer un treball en equip amb resultats igual de bons que si el fes sola. Si el company de feina és bo i es pren les coses igual de seriosament que jo, el treball es fa més amè, més divertit i aprenc molt més, les idees es fusionen i surten coses genials, i l'una es recolza en l'altra, mai ens quedem en blanc.

Coses que he après dels altres: Sobre els meus companys de classe he après moltes coses. He vist el costat sensible, o el costat inconformista, o el costat curiós de les altres persones, cap treball m'ha deixat indiferent i he vist que tots tenim alguna cosa a dir, tots nosaltres estem plens d'idees brillants que surten a la llum quan se’ns dóna una oportunitat.

Coses que he après sobre el món: Òbviament, no puc parlar de tots els treballs que s'han exposat, i tots ells donaven una visió sobre el món, o alguna cosa per aprendre. Alguns dels que més m'han marcat, han sigut el treball dels tatuatges, que demostra que no tothom se’ls fa per moda o estètica, sinó que molts cops tenen un significat profund. També el treball dels somnis de la gent, que m'ha ensenyat que no tothom viu seguint un camí que se li ha marcat, sinó que tenen els seus propis somnis i estan disposats a complir-los. El treball on es retrataven persones que porten ulleres em va demostrar que hi ha més persones que es senten com jo al portar-les. Son curiositats que no m'havia qüestionat mai, i que en realitat són interessants. També vaig comprovar, amb molta alegria per la meva part, que la gent comprenia el significat del nostre treball. Això demostra que hi ha persones amb la ment oberta i disposada a desfer-se dels prejudicis.

Sobre el treball que hem fet la Mar i jo, puc treure algunes conclusions:
El col·lectiu dels punks segueix viu, però costa trobar gent, la majoria són de la nostra edat, i és un fet que m'entristeix perquè vol dir que les persones, arribades a una certa edat, deixen de creure en aquests ideals i prefereixen integrar-se a la societat i fer tot allò que van criticar en un passat.
També he comprovat en algunes de les persones retratades les ganes de ser vistes, i la il·lusió que els hi feia que algú es preocupés per donar veu a aquest grup de persones. Els punks que encara queden lluitaran, i molt, perquè segueixi viu el col·lectiu".


Andrea: "No som humanes, som ballarines"
Col·lectiu: ballarines d'edats diferents, format: llibre



Andrea: “Volia mostrar el sentiment, el patiment i l’esforç que hem de sofrir nosaltres, les ballarines. Vaig fer fotografies al peus de les ballarines ja que és una de les parts del cos més importants, però no tenia suficient amb això, volia expressar que, encara que les ballarines pateixen i per arribar a l 'objectiu, s’han de esforçar moltíssim. Volia fer saber a la gent perquè ho fan i vaig pensar en fer una fotografia a la cara amb els ulls tancats i els hi vaig dir que pensessin en el ball que més els hi va agradar, per això unes d’elles surten amb una cara seria perquè estan concentrades i altres amb cara de felicitat perquè estan pensant en el sentiment que els aportava. Vaig posar les fotografies en blanc i negre perquè fos la gent qui posés el color en la seva ment, ja que molts cops associem la dansa al rosa i volia trencar amb aquest estereotip. Vaig retratar 8 persones de diferents edats per demostrar que no has de tenir en compte els anys per ballar. Les edats anaven des d’una nena de 10 anys fins una dona de 76.  Així es pot veure com passa el temps.

Aquest treball m'ha servit per poder conèixer més aquest col·lectiu d’amigues meves ballarines. Ara, cada cop que estic amb elles, les veig amb uns altres ulls. La persona gran de 76 anys és la meva iaia i va ser gràcies a ella que vaig començar a ballar. Ella va ser qui em va transmetre l'amor per la dansa i ara, amb aquest treball, sé perquè li agradava tant ballar i perquè volia que jo ho fes. I, la veritat, ara em sento molt contenta perquè estic continuant tot el que la meva iaia va fer i ella també ho sent, d'això no m'havia adonat. Després també podem veure a una nena de 10 anys, aquesta nena és com la meva germana ja que ha crescut al meu costat, ella va començar a ballar gràcies a mi i a causa d'aquest treball m'he adonat que de veritat li agrada, i que vaig despertar en ella el que la meva iaia va despertar en mi”.  

Georgina: "El dolor en la bellesa"
col·lectiu: noies ballarines, format: llibre




Georgina: "He escollit aquest tema perquè crec que no es valora prou el sacrifici que hi ha darrere les coses, ja que porto des de ben petita fent gimnàstica rítmica i sempre m'he trobat amb gent que em deia que això de "ballar" ho podria fer qualsevol.

He fet tres preguntes: 1. Què sents quan estàs al límit de les teves capacitats? 2. T'ha arribat a plantejar deixar-ho? 3. Creus que realment val la pena patir tant?

M’he adonat que totes tenim més o menys un mateix ideal, tinguem l’edat que tinguem. Que per molt dolor que poguem arribar a sentir, nosaltres som capaços de tranformar-lo en satisfacció i que això sigui el motiu pel qual seguim lluitant cada temporada.
Gràcies a aquest treball, a part d’apropar-me d’una altra forma a les meves companyes d’equip, he descobert que, tant elles com totes les persones que poden arribar a practicar aquest esport, es mereixen molt més reconeixement del que tenen perquè mai es rendeixen. Per a mi són unes lluitadores de debó.
“El millor treball no serà d'aquell que faci millors fotos, sinó de qui aprengui més del grup que retrata.” Basant-me en això, puc estar orgullosa del meu treball perquè puc dir que és el treball amb el que més he après de tota la meva etapa escolar."

Marc: "Saló del Manga 2015"
Col·lectiu: cosplays, format: còmic manga







Marc: "Per a la posada en comú, he decidit presentar-ho en forma de còmic, ja que són imatges de cosplayers amb el personatge que representen. Però no còmics normals, sinó manga. La idea és col·locar les imatges en unes vinyetes i després posar els comentaris dels cosplayers en bafarades. Per últim, presentar el llibre com es llegeixen els mangas, d'esquerra a dreta i començant pel final.

Personalment crec que, a més d'aprendre que la fotografia no és el meu fort, he après que darrere de cada disfressa hi ha una persona, però també hi ha moltíssim esforç. He après que una grandíssima part dels cosplays son 'caseros', i han costat molt de fer.

Dels companys de classe he après que un treball no té perquè estar en format paper o llibre, sinó que pot tenir una forma de presentació totalment innovadora i diferent. I, per acabar, la meva conclusió final és que, si fas un treball sobre alguna cosa que t'encanta, té els seus fruits, en aquest cas una bona nota".

Dolça: "Tanquem els ulls per olorar-la"
Col·lectiu d'instrumentistes, format: llibre

"La música fa olor de llibres vells"


Dolça, procés de treball

Dolça: "Des d'un bon principi he tingut clar retratar persones que sàpiguen tocar algun instrument musical, ja que és un col·lectiu al qual hi puc tenir accés fàcilment i, a més a més, m'hi identifico i m'interessa profundament.

No volia focalitzar la importància del músic en l'instrument que toca. El que m'interessava era representar fotogràficament "allò" que distingeix una persona que és músic, d'una que no.
I quin és el tret característic dels músics? L'ànima, l'esperit, l'essència. Anomena-ho com vulguis que sempre es referirà al mateix concepte, un pel abstracte per ser representat fotogràficament. Per tant, vaig decidir que utilitzaria com a element simbòlic de l'interior del músic els ulls tancats.

Vaig arribar a la conclusió que, quan toques una peça que veritablement et fa connectar amb el teu ser més íntim, ho fas amb els ulls tancats; transportant-te a una realitat paral·lela, un ecosistema exclusiu.  Per tant, ja no tenia sentit fotografiar-los amb els ulls oberts, quan a mi el que m'interessa és captar el seu moment d'introspecció.

També vull donar importància  a les mans, ja que són "l'estri" de creació o d'interpretació dels músics.
La pregunta, potser un pel complicada de respondre és: "A què fa olor la música?" Així puc donar-li un toc sinestèsic al treball. Trobo molt interessant intentar relacionar la música amb un concepte tant abstracte com una olor ja que, probablement, no s'ho hagin plantejat mai.

Ja porto dies passejant-me amb la càmera, amunt i avall. Per fotografiar-los, els demanava que fessin la mateixa cara que posen quan toquen una peça que els trasllada directament al seu interior, una peça que els absorbeix totalment i els trasllada a un altre món. Llavors vaig poder observar que la gran majoria duien a terme un "petit ritual d'introspecció". N'hi havia que cantaven mentalment o exteriorment alguna cançó o obra que els agrada molt però d'altres, en canvi, tancaven els ulls i movien els braços com si toquessin el seu instrument. El que més m'ha sobtat és una gran coincidència que es va originar quan em varen contestar a què fa olor la música: tres de les nou persones van relacionar la seva olor amb els llibres. En conclusió, he pogut constatar que cadascú té la seva manera d'interpretar la música i, sobretot, d'olorar-la."







Antonio: ¿Haces arte?
Col·lectiu d'estudiants de batxillerat artístic, format: instal·lació imatge-text


Antonio, procés de creació





Antonio: "Pensé rápidamente en el colectivo de 1º de bat G “artístico” y me puse a imaginar cómo lo representaría. Entonces pensé en hacer un primerísimo primer plano de media cara, con el ojo lo más centrado posible, pues se considera a éste como el órgano por excelencia para apreciar las imágenes, y a su vez el tipo de arte visual.

Luego pensé que en la foto destacara algo artístico, de ahí el hecho de pintarles la cara y desaturar el resto de la imagen para que destacara el color. Hice una especie de goteo, similar a cuando se corre el rímel, porque el arte es algo que te hace sentir, llorar… Y la enorme cicatriz, como señal que forma parte de nosotros, no podemos desprendernos de ella, nos marca y nos diferencia.

El hecho de pintar la piel de personas siempre me ha gustado, es mucho mejor que cualquier otra superficie. Siento cosas del modelo, sus sentimientos… es difícil de explicar, sólo se puede vivir. Y bueno, qué decir de la entrevista. Cada respuesta me sorprendía más que la anterior. Algunas me han emocionado mucho y no me da vergüenza reconocerlo: con algunas incluso lloré al leerlas en casa.

He disfrutado muchísimo con este trabajo, la verdad. Ya sentía cariño por las personas nuevas conocidas estos últimos meses, pero esta experiencia me ha hecho tener una ocasión de acercarme aún más a ellos. He utilizado esta oportunidad dar voz a todos aquellos estudiantes de arte, muchos incomprendidos, infravalorados y muchas veces ofendidos con comentarios ajenos, catalogados como “inútiles” o “tontos”, pues hay que cambiar ya ese cliché".

Saile: “Som Persones, Som Iguals”
Col·lectiu de joves provinents d'altres països, format: sèrie de fotomuntatges


Saile: "Aquest treball consisteix en fer un primer pla de persones de diferents orígens, i fer un fotomuntatge per així comparar les diferents característiques i a la vegada veure les semblances.

He escollit aquest tema ja que volia mostrar la igualtat, pel fet que he vist gent que no pensa de la mateixa manera, sinó que pensa que una persona és inferior solament perquè ve d’un altre continent i té altres costums i en fa burles d’això, ho dic per experiència pròpia. Per aquest motiu vaig voler fer-ho sobre aquest tema, per ensenyar que aquelles persones estan equivocades, i que encara que tinguem trets diferents, som iguals, som persones.

Moltes de les persones que he fotografiat ja les coneixia i he de destacar que quan estava amb ells i em fixava en cadascun d’ells i pensava d’on venien, l'alegria s'apoderava del meu cos, ja que em feia molt feliç estar amb aquelles persones tant diverses, perquè que no tothom té aquesta sort".

Laia
Col·lectiu d'inmigrants

Laia: "Vaig triar la immigració. La meva mare em va ajudar amb els contactes. Els models van acceptar encantats. El meu treball pretén ser crític amb la societat “blanca” per com tractem de vegades a les persones estrangeres. Això es reflexa en l’entrevista".


Cindy Rocio Orellana Fajardo, Honduras, 25 anys, 10 anys a Espanya, cuidadora de persones grans: "Sí crec que hi ha coses a millorar … El tema es deriva de la política. Els papers legals són un impediment constant. Se’ns considera residents a mitges, donat que per a pagar impostos i deutes hem de complir com els altres. En canvi, quan es demana una facilitat com ara una administració més senzilla i sobretot tantes taxes a pagar… no se’ns escolta". 


Sandra Patricia Guerra Corona, Mèxic, 37 anys, 7 a Espanya, Psicòloga: “Quan vaig arribar a Espanya vaig anar a viure primer a una ciutat de Saragossa i allà els costava més acceptar-me, eren més tancats. Aquí, a Tarragona, són més oberts i m’han acollit millor". 

Marc: "Skaters"
Col·lectiu: skaters, format: llibre



Marc: "El projecte final m’ha servit per a conèixer millor el món del skate. He conegut les diferents però semblants opinions i observacions que m’han donat els skaters, a la vegada que he gaudit fotografiant els seus trucs. Volia demostrar l’estima que tenen els skaters per allò que fan, que ho tenen com alguna cosa més que passar el temps lliure, és un estil de vida".


Albert: "El gimnasio más profundo"
Col·lectiu: culturistes, format: llibre






Albert: "Siento que soy un enamorado del gimnasio, me ha servido de vía de escape de mis problemas personales y me ha ayudado mucho con mi físico. De siete entrevistados, ninguno me ha hablado sólo del físico, tampoco han demostrado narcisismo ni prepotencia, características que la gente cree que tienen todos los que entrenan en un gym. Con esto quiero decir que, todos los que entrenamos y nos gusta, no somos supericiales."

Yasmina: "5 minutos de mi vida"
Col·lectiu de fumadors/es, format: llibre




Yasmina: "Mi proyecto final va sobre fumadores y se titula así por varios motivos: el primero es que dicen que, por cada cigarro que te fumas, pierdes 5 minutos de vida, y el otro motivo es que también pierdes el tiempo y la vida. Las preguntas que hice fueron éstas:

- ¿Desde cuándo y por qué empezaste a fumar?
- ¿Qué consejo le darías a la gente que no ha fumado nunca?
- ¿Cuál es tu motivo para no dejar de fumar?

Algo de lo que me he dado cuenta es que normalmente la gente empieza a fumar muy jovencito, entre los 11-15 años, y los motivos suelen ser la presión de la gente, la curiosidad... En la segunda pregunta ya ha variado más lo que la gente quiere aconsejar, la mayoría suele decir que no empieces, que es una tontería, una locura, pero también ha habido gente que aconseja que vivas, que disfrutes, que hagas lo que de verdad te apetezca. En la tercera pregunta también se parecieron las respuestas, es una mezcla entre no poder y no querer, la costumbre y el hábito de estar fumando.

Mis fotografías son en blanco y negro porque así se ve lo perjudicial que es el tabaco".

Anna: "1997" (Un dia sense mòbil),
Col·lectiu d'amigues addictes al mòbil, format: llibre




Mauricio
Col·lectiu de joves amb aspiracions, format: sèrie fotogràfica amb text incorporat





Mauricio: "Estoy muy satisfecho del resultado de mi trabajo porque me siento muy identificado con el colectivo sobre el cual he trabajado, influye el hecho de que sean personas de mi entorno diario, esto ha facilitado todo aún más".

Irene: "Prioridades"
Col·lectiu de nens de 5 anys, format: sèrie fotogràfica amb text incorporat

«El fútbol y Gonzalo» –Jacobo
«El fútbol y Jacobo» –Gonzalo

 «Jugar» –Adrià


 «La mama» –Martina

Irene: “Quería aprender realmente algo importante con el trabajo, quería que me sirviera para pensar y para mostrar algo nuevo al mundo, por pequeño que fuera. Por tanto, ¿quiénes son aquellos que tienen una visión más abierta, inocente y auténtica del mundo? Los niños.

Cuando la mayoría de nosotros tiene mil preocupaciones encima, nos centramos en cosas que realmente son insignificantes, los más pequeños de nuestra sociedad tienen mucho que enseñarnos, como a querer sin fronteras y sin peros, y a centrar nuestra atención y tiempo en las que cosas que realmente nos importan a cada uno.

Decidí retratar a cinco niños de 5 años, y preguntarles que era para ellos lo más importante del mundo. Para poder hacer el trabajo, tuve que pedir permiso a los padres, ya que se trataban de menores, y todos aceptaron.

Haciendo el trabajo, no sólo me he sorprendido por las ganas de participar de todos ellos, sino que me lo he pasado muy bien, he reído como si volviera a tener 5 años. Sinceramente, estoy orgullosa y feliz de haber escogido este colectivo”.


Cristina: "Nada es lo que parece" (Retrat amb la frase motivadora i el somni personal)
 Col·lectiu de noies amb anorèxia, format: llibre


Cristina: "L'anorèxia provoca que els pacients es tanquin en ells mateixos. Solament pensen en el seu cos i estar cada dia més prims/es. Deixen de pensar en el seu entorn i el món exterior.

El primer pas és adonar-se que tens un problema i demanar ajuda. Amb temps, teràpia, responsabilitat i constància es pot arribar a aconseguir sortir d'aquest pou.

És important que el pacient es senti acompanyat en aquest llarg i dur camí fins l'acceptació personal. Sentir-se estimat i acompanyat ajuda a mantenir la força per continuar lluitant. Que els hi recordin lo meravelloses que són (per fora i per dins), que són fortes, que no han de fer cas a la gent ni de la seva consciència.

Durant aquest transcurs aprenen més sobre ells/es mateixos/es. Aprenen noves formes de veure la vida i, com a conseqüència, es nota una certa maduresa al valorar petits detalls de la vida i tenint objectius i metes diferents a la resta de nois/es de la seva edat.

Gràcies al projecte he pogut conèixer molt més a les meves amigues i també a persones desconegudes. En conclusió, quest treball ha fet que tingui més ganes de cercar informació sobre aquesta malaltia, de saber nous casos i créixer com a persona".

Fotografies de la posada en comú del RETRAT SOCIAL:





Alumnes participants en el projecte de RETRAT SOCIAL:





L'exposició al vestíbul i a la biblioteca de l'institut:






Muntatge de l'exposició a l'Espai Jove Kesse, 19/4/2016:


Cartell de l'exposició:


Inauguració de l'exposició:






Gràcies, Àlvar Calvet! per acompanyar-nos en aquest treball de mediació artística.

Tras la valoració final del curs 2015-2016, destaquem alguns comentaris de l'alumnat en relació a aquest exercici:

Irene: "El trabajo del que me siento más orgullosa es del retrato social. No solo personalmente, también por el resto de compañeros. Me parece el trabajo y la iniciativa más verdadero, bonito y a la vez didáctico que he hecho nunca. La profesora fue capaz de sacar lo mejor de nosotros mismos, cada uno de nosotros trató de representar algo que consideraba importante; y de esta manera, entre todos, abrimos nuevas puertas a la admiración y a la reivindicación. Aprendí mucho, tanto de mi trabajo como del que hicieron los demás".

Cristina: “Estic molt orgullosa del treball que vaig fer el primer trimestre, ja que vaig aprendre molt d’altres persones i sobretot de mi mateixa. L’anorèxia és un trastorn mental que sempre m’ha interessat i ho he pogut reflectir en el meu treball. He après molt del tema, curiositats i experiències personals de les pacients. També ha estat una manera de donar a conèixer com es veuen les persones amb anorèxia. He arribat a la conclusió que ens hem d’ajudar a nosaltres mateixos, tenir moltíssima força de voluntat i deixar-nos ajudar. El treball va despertar el meu interès per ajudar i intentar connectar amb la gent.”

Georgina: “El meu retrat social, “El dolor en la bellesa”, mai hagués pensat que arribaria a agradar tant. És una reivindicació cap a tota aquella gent que diu que la rítmica tant sols es ballar. Va servir-me perquè almenys algú escoltés les veus de les components del meu club, inclosa jo. També va ser un gran esforç per nosaltres, les quals mai ens havíem plantejat com descriure el dolor que sentim quan entrenem, les ganes de cridar, inclús de plorar, i el que significa aquest esport per a nosaltres. Vull donar-li gràcies a totes elles perquè va ser un plaer treballar juntes i poder compartir el què sentim”.

Natàlia: "El retrat social, honestament, és el meu preferit ja que el trobo més íntim i personal, vam aprendre a expressar una petita part de nosaltres".


Durant el curs següent, tenim la sort de visitar l'exposició TALENT LATENT, dins del festival SCAN de Tarragona, on ens emocionem amb les fotografies de Tatiana Vinogradova. Reconeixem el seu compromís social en la sèrie de retrats de gays rusos que es veuen obligats a ocultar la seva verdadera identitat http://www.scan.cat/es/tl-tatiana-vinogradova/





Durant la visita a l'exposició al Tinglado 2 de Tarragona:


El dia 25 de març de 2017 anem a Tortosa a buscar el segon premi en la categoria d'educació del "Premi Federico mayor de Zaragoza. Ciutadans i ciutadanes lliures, responsables i compromesos".

Rebem el premi amb aquestes paraules: "Dostoievski va dir: “la bellesa salvarà el món” i els arquitectes de la bellesa són, sens dubte, les artistes i els artistes. Si obríssim les portes de les escoles a aquests artistes, el món, sens dubte, seria més bell, i l’alumnat aprendria a ser millor ciutadà. Hi ha centres que remen contracorrent de l’hegemonia antiartística de la LOMCE, i obren portes i finestres de la seva escola a l’experiència estètica com educativa". 




El dia 28 de març de 2017 el Diari de Tarragona publica un article sobre el treball fet:


Moltes felicitats per la feina feta!









1 comentari: