VIDEO-ART

L'ètica sota crítica, projecte educatiu impulsat pel MAMT, amb la col·laboració de l'artista reusenc Jordi Abelló i desenvolupat per l'alumnat de cultura audiovisual de l'Institut Martí i Franqués durant el curs 2011/2012.

Jordi Abelló: http://www.jordiabello.com/

Museu d'Art Modern de Tarragona: http://www.diputaciodetarragona.cat/mamt/

La "Nova història de l'Art" de Jordi Abelló: http://www.jordiabello.com/history.html

Visita del Jordi Abelló a l'institut:

  

Visita de l'alumnat al Museu d'Art Modern de Tarragona:

També vam tenir l'oportunitat de veure l'exposició d'Ester Fabregat al Museu:

Mostra de treballs realitzats per l'alumnat de primer de batxillerat:

CONFUSIÓN ANTE DISTINTOS PUNTOS DE MIRA. Mi video trata una idea bastante compleja de explicar. Podríamos decir que trata sobre una persona a la que le ocurre una experiencia traumática, cosa que le hace ver la vida de manera miserable. Esto se intenta explicar con las metáforas de la mancha, el goteo y la visión subjetiva de la rata. La situación toca fondo al llegar a las vías del tren. El tren se lleva el trauma, el cielo se despeja y empieza una situación nueva de disfrute total, exprimiendo los placeres de la vida. El proceso de realización me resultó muy entretenido y divertido.

Pasé por diferentes situaciones, unas más agradables que otras, ya que alguna fue peligrosa o cansada, por ejemplo las grabaciones en la vía del tren o el hecho de ir agachado en las tomas de la rata.

Con este proyecto he aprendido que nunca más debo utilizar el Movie Maker, he aprendido a utilizar un programa nuevo, el Sony Vegas, a transmitir una idea o un sentimiento a través del vídeo y, me he dado cuenta que puedes disfrutar realizando un trabajo de clase. Lucas

EXISTÈNCIA. Volia mostrar el neguit i el patiment que provoca la condició humana, juntament amb l'absurd de l'existència fins a arribar a la mort. Tot això, juntament amb la inspiració d'un llibre que m'estava llegint (La Náusea, Jean Paul Sartre), em va incitar a intentar expressar aquestes sensacions amb el meu vídeo des d'una perspectiva molt personal.

En definitiva, el meu objectiu era intentar esculpir aquests pensaments del dia a dia, i l'angoixa que provoquen, mitjançant simbolismes amb elements quotidians. El got que es va omplint i acaba "flotant", representa el fet d'anar acumulant sentiments o fets que poden semblar superflus en un primer moment, però que s'acaben desbordant i et fan perdre't ("flotar") entre ells. El paper representa l'existència d'una manera tangible, es va degradant progresivament, esvaint-se amb el pas del temps.

Per aconseguir mostrar el neguit, el patiment, els pensaments obsesius, l'angoixa que et poden portar a un estat d'aparent insensiblitat respecte el que t'envolta i els que t'envolten, la Sílvia va haver de pintar-se la cara amb colors foscos, de manera que quedés la cara "bruta", com per expressar la idea d'un fals i il·lusori allunyament de la condició humana, com una sensació externa de ser una transició entre existències, intangiblitat, quan en realitat internament el que més pesa és l'existència en sí (per això s'alternen imatges ràpides en pla detall de la Sílvia cridant, tapant-se les orelles, els ulls.. desesperació).

Com a mètode per a expressar això, vaig decidir fer un muntatge en el que s'alternesin un gran nombre de preses de vídeo curtes i imatges, variant l'escala del temps, i relacionant-les totes entre sí per a aconseguir un efecte de continuitat, per a crear neguit, de manera que al cendrer cada cop hi han més cigarros, el paper cada cop està més desfet, el got que s'omple després es trenca, els papers escrits reflexant el dia a dia, les escales que baixen, els ulls que s'obren i es tanquen en moments concrets., la Sílvia mirant a dins de la cervesa, i tot seguit veient-se a ella mateixa, els diferents crits variant la llum i la situació.... El resultat final va comportar fer una tria i editar d'un total de 50 videos i imatges.

Per acabar, no em va costar gaire triar la música, ja que veient i sentint el vídeo la cancó va sorgir quasi bé sola del meu cap i em va agradar com encaixava, tant per les imatges com per la lletra i els efectes sonors que caracteritzen Pink Floyd (s'aprecien més fàcilment al principi del vídeo).

La veritat és que vaig disfrutar molt fent aquest treball, amb l'ajuda per part de la Sílvia, vam descobrir les possibilitats que et presenta la càmara de vídeo per a plasmar allò que sents o que vols reivindicar, a més que he tingut l'oportunitat d'experimentar amb els aspectes tècnics que hem estudiat aquest any (il·luminació, colors, plans, angulacions, moviments de càmara...) i la utilitat que en pots treure per a plasmar sensacions o trets concrets. Amb el Windows Movie Maker (programa que vaig utilitzar per a editar el vídeo) no vaig tenir gaires problemes, excepte a l'hora de reproduir-lo ja que s'encallava cada dos per tres. Georgina

DON'T GIVE UP. Després de molt rumiar, vaig decidir que el meu vídeo-art havia de ser sobre alguna cosa que tingués un significat profund per a mi, que em preocupés. En el meu cas, sóc molt insegura, i normalment quan vull fer alguna cosa i no ho aconsegueixo, tendeixo a frustrar-me i donar-me per vençuda sense arribar allà on vull. Amb aquest vídeo volia expressar que, quan una persona de veritat vol aconseguir un repte, no es dóna per vençuda. Això ho he volgut representar amb la bicicleta. Quan aprenem a anar-hi, al principi costa, pero amb dedicació i il·lusió ho arribem a aconseguir. Pots caure mil i un cops, però no has de deixar-ho, has de continuar, sense importar-te els cops, perquè, quan has aconseguit allò que volies, et produeix tal satisfacció que se t'obliden totalment les rascades als genolls.

Al vídeo podem observar com la noia en un principi no fa més que caure, però mica en mica va progressant fins arribar a un punt on ningú no la pot parar. He fet aquest video en blanc i negre perquè trobo que la noia està en un moment de preocupació, en el moment inicial en el que necessitem aquella empenta per llençar-nos a fer allò que volem.

Amb aquest treball de video-art he après com donar algun missatge clar tan subtilment. Crec que aquesta oportunitat que ens han donat, ha sigut un privilegi, treballar amb un artista com en Jordi Abelló, amb la Marisa i la Núria. Trobo que no tothom té l'oportunitat de crear un video-art amb un professional i després, exposar-ho al Museu d'Art Modern de Tarragona. Micaela

LA LIBERTAD DE EXPRESIÓN. Mi idea principal fue transformar la voz de las personas en humo, comparando así cómo se desvanece el humo y las palabras que decimos sin ser escuchadas, como en este caso sería todo lo que uno piensa por dentro y tiene miedo de decir aunque sea positivo para crear cambios buenos en un futuro. Jéssica

LA CROSTA. Aquest és el meu video. Va sobre la batalla de l'Ebre i la fal·làcia de pensar que no va passar res. Sincerament, m'ha agradat molt aquesta experiència, he gaudit molt. He aprofundit en un tema que realment m'importa, ja que els meus familiars van lluitar pels seus principis allà mateix, en aquell mateix poble i els seus voltants. D'altra banda, m'ha agradat que els meus avis hi participessin, per mi ha sigut molt tendre i alhora molt bonic, sempre serà un record. I, per últim, ha sigut en memòria dels altres dos avis meus, que també van estar en aquell temps, en els mateixos llocs. M'hagués agradat que formessin part d'aquest treball, per això els hi dedico.

És un tema que sempre m'ha marcat, potser perquè he vist els ulls dels meus avis explicant-me aquells temps, aquells moments viscuts tan dolorosos. Sempre m'ha quedat aquella frase que sempre em repetia la meva àvia: "encara ara, quan em desperto, tinc por de sentir els bombardejos i de sentir aquella incertesa de saber on sóc ara... però no saber on seré demà".

En definitiva, crec que he acabat de transmetre tot allò que realment volia, que sentia, que portava dins i sobretot, de criticar l'oblit d'aquella història en la qual moltes persones van perdre la vida lluitant.

La meva besàvia i la meva àvia van haver de marxar caminant des de Bot (Terra Alta) fins a França, és a dir, van haver d'exil·liar-se. Aquest viatge el van fer juntament amb una cabra que anava alimentant a la meva àvia fins arribar a la frontera, on la van deixar lliure... ja les havia ajudat suficient. Els meus avis també van patir la guerra, i fins i tot, el meu besavi va morir lluitant pels seus principis. Penso que cap ull veu més enllà d'aquells edificis enderrocats.. i darrere d'aquests, hi ha una llarga història que els nostres avantpassats o fins i tot, les persones del nostre voltant, han patit. Per tant, amagar-ho és una forma d'enganyar-se.

Bé, per realitzar aquest video, amb l'ajuda de l’Elo, la meva professora, vaig fer l'storyboard per filmar correctament sense equivocar-me. Marta

S/T. El meu video parla del bulling. És molt simple, i m'han dit que la idea es transmet bastant bé. Les rialles de fons se'm van ocórrer perquè normalment, quan la gent insulta a algú es riu, però no s'adona del que passa realment quan s'està rient. Personalment, em feia molta ràbia que, quan algú es comportava malament amb alguna persona (o amb mi) els altres només riguessin, això només fa que el que fa mal segueixi a pitjor i que la persona a la que li fan mal vegi més gent en contra seu. Però crec que és pitjor encara que la gent no pari de riure ni quan algú està plorant. Klara

ANGOIXA EXISTENCIAL. Vaig decidir que podria parlar de quelcom que fos proper a mi: el dia a dia. Més concretament, el sentiment, la sensació que et transmet el pas del temps.

En el meu cas, el que em venia al cap era l'angoixa. Una angoixa provocada per la certesa que el pas del temps és inevitable, que la vida no es més que una succesió de dies i moments que ens converteixen en èssers efimers.

Per a transmetre tot això, només vaig haver de recòrrer a la meva pròpia experiència. Vaig pensar diferents metàfores visuals que representessin tot aixó: la sensació de desfer-se a poc a poc, de surar dins d'un lloc inmens, perdre's en el món.. I quan vaig decidir més o menys com aniria articulat el vídeo, d'entre moltes cançons, en vaig triar una que em recordés i em transmetés aquesta sensació. Vaig pensar que, amb el tipus de vídeo que volia fer, una cançó sencera com a so seria molt més explícita (tant per la melodia en sí com per la lletra) que no pas deixar el so ambiental de les diverses preses.

Per a filmar, vaig utilitzar una càmara compacta que tinc que també fa video. Tot i no utilitzar una càmara professional, crec que la qualitat del vídeo és prou bona i em va ser molt fàcil enregistrar-ho tot. Com que necessitava algú que sortís com a 'protagonista' de la història i la majoria de prese eren molt diferents una de l'altra, vaig demanar-li col·laboració a la Geor. He d'agraïr la seva ajuda perquè fins i tot va haver de posar-se dins d'una banyera amb aigua. Tot i així, ens ho vam passar molt bé i l'experiencia ens va aportar ganes d'experimentar més amb la tècnica del vídeo, que mai haviem tractat. Sílvia

EL CAMINO DE LA VIDA. El meu video-art representa el camí que és la vida. En el nostre camí sorgeixen molts problemes, que és el que he volgu mostrar amb les pedres, que cada cop s'acumulen més en el carretó... són les notres càrregues del dia a dia.

Per al vestuari vaig triar la camisa blanca, perquè em sembla una manera de representar una persona que acaba de néixer o morir. Anar descalç ho vaig fer perquè m'agradava més, ja que és així com caminem per la vida. Oriol

VICIOS. Amb aquest vídeo volia criticar el poder que tenen els videojocs d'enganxar a la gent fins a un punt irracional, ja que molts nois de la meva edat (m'inclouria si tingués temps per a jugar) es passen les hores davant la pantalla sense fer absolutament res més que jugar, menjar i dormir, i no em sembla bé.

He après a utilitzar programes d'edició de vídeo com el Adobe Premiere, a transmetre una idea en molt poc temps i transmetre una sensació de malestar amb el vídeo. Volia fer patir al públic ja que una persona que juga a un videojoc tanta estona se sol quedar atrapat en un moment del joc i s'estressa i incomoda. Nícola

LA INFLUÈNCIA DE LA TELEVISIÓ. El tema que jo he triat és la influencia de la televisió, com la televisió pot manipular a la gent i fins i tot fer-la pensar o actuar d'una manera diferent, sobretot al sector jove de la població.

Per desenvolupar-lo he utilitzat la meva inspiració: ma germana, té quatre anys i fa sempre el que veu a la televisió. Vol ser com les noies que surten i vol comportar-se com elles. Si veu una pel·lícula de dibuixos sobre princeses, vol ser una d'elles, però si, per exemple, veu un anunci d'alguna model, vol fer el mateix que ella fa  i intenta comportar-se de la mateixa manera.

He aprés moltes coses sobre com, per exempre, fer servir el Movie Maker i alguns altres programes per editar videos com també el Sony Vegas i també sobre com explicar un tema determinat a través d'un video, encara que també he aprés molt dels videos dels meus companys.

També he de dir que no ha sigut fácil treballar amb una nena petita perquè es cansava i moltes preses no les vam poder repetir perquè no volia i ho havíem de deixar per a un altre dia. Anabel

YOU ARE NOT YOUR FACEBOOK PROFILE. Al meu treball vull fer una crítica a les persones que es preocupen més pels seus perfils de Facebook que per la seva veritable identitat, fins quasi arribar a perdre-la. Nico

TODOS LLEGAMOS. Con este vídeo quería representar la igualdad entre las personas. Para ello utilicé las emociones. Las emociones son reacciones que todas las personas tenemos en algún momento de nuestra vida. No hay personas buenas ni malas, todas las personas tenemos el poder de potenciar aquella parte de nosotros que deseemos. A pesar de esto, de que todas las personas deberíamos ser libres, existen casos de injusticia social como la marginación, el rechazo social, temas que otros de mis compañeros ya han representado. Pero yo no quería mirar la parte negativa del asunto, sinó hacer ver, de otra manera, que todos somos iguales y que todos podemos sentir las mismas cosas, si nos permiten vivirlas.

He aprendido muchísimo con este vídeo. Debido a la falta de tiempo, no he podido hacer yo misma las fotografías. Pero también he dedicado un gran tiempo a seleccionar y descartar fotografías, a modificarlas, etc.

Gracias al vídeo, he reflexionado sobre nuestra existencia. Todos tenemos sentimientos, todos tenemos ganas de vivir, de luchar por lo que queremos.  El blanco y negro ha ayudado a transmitir este mensaje de igualdad, porque quizás con el color original se hubiera hecho más notoria la diferencia cultural, pero en este caso el objetivo era mostrar el interior de estas personas.

La música de Michael Jackson creo que es muy adecuada porqué él era un fiel impulsor de la igualdad. También podemos ver la presencia de personalidades, como la madre Teresa de Calcuta, que conocemos todos y a los que debemos muchísimo. Este vídeo me gustaría dedicárselo también a todas aquellas personas ánonimas que día a día luchan por todo el mundo para que las emociones que se vivan sean de felicidad. Anna

LA NOSTRA IMATGE FORMA LA NOSTRA IDENTITAT. Tenint en compte que la imatge corporal forma part de la nostra identitat, volia fer una crítica de la societat actual que, deixant-se endur per els “establerts cànons de bellesa’’, lluita per aconseguir una imatge idealitzada (aquella que vol tenir) provocant així la pèrdua d'identitat; és com sortir al carrer amb màscares que ens oculten, deixant així de ser qui som i convertint-nos en persones anònimes.

Podria haver fet el mateix treball gravant a algú altre, algun amic o amiga, però vaig preferir fer-ho jo mateixa per a que fos encara més personal.

La metodologia que he fet servir és el vídeo: vaig fer diferents preses i després les he ajuntat aprofitant moments similars per formar un sol vídeo que sembli una sola presa. Per mala sort, després d'haver fet tot el vídeo, editar-lo i acabar-lo, vaig descobrir que hi havia alguns problemes a l'hora de reproduir-lo (que no impedeixen fer entendre el missatge) i tot i revisar les diferents preses, totes estaven ''danyades''.

Aquest treball m'ha donat satisfacció a nivell personal per haver pogut transmetre als altres alló que penso i, a més, haver-ho  fet d'una manera que m'agrada, gaudint i a l'hora treballant. Andrea

EL VALOR DE LES COSES. Vaig decidir fer el meu vídeo-art sobre el valor que té cada cosa per a cada persona. Bé, de fet així és titula el vídeo, "El valor de les coses". Jo no em decanto per a cap cantó, però descric el dia a dia de dues noies, mitjançant els plans subjectius de cadascuna d'elles. La primera és una noia materialista, que li dona un gran valor als diners i a les coses superficials, i l'altra, una noia que es deixa endur més per les coses sentimentals, i pels petits detalls de la vida.

Per què plans subjectius durant tota la filmació? Doncs perquè crec que és la millor forma de poder expressar el que veus "a través dels teus ulls".  No sé, realment, es una cosa que m'impacta bastant, la concepció tan diferent que tenim de tot el que veiem. De fet, moltes persones veuen només el que els hi agrada, i s'obliden de la resta. Dins d'aquest vídeo hi ha una mica d'aquesta crítica també, ja que el món és com és, i l'hem d'acceptar així, però en fer la vista grossa en certs àmbits, no en farem d'ell un món millor, sinò que al contrari, hauriem de parar atenció a les coses dolentes i intentar arreglar-les. Amb això no pretenc que la gent es decanti cap a un costat o cap a l'altre, simplement fer pensar que no tots sóm iguals, i que, si dues persones miren el mateix objecte, segurament el veuran diferent.

La veritat és que he aprés moltíssim fent aquest video. Bé, a mi m'agrada moltissim la fotografia, però el vídeo no l'havia tocat mai. Va ser una experiència molt divertida i enriquidora, i no sé perquè, tinc fixació amb els plans subjectius, sempre m'han agradat molt, i va estar molt bé el poder provar com es feia. En fi, realment tinc una valoració molt i molt positiva d'aquest treball. Maria

Projecció dels treballs finals al Museu d'Art Modern de Tarragona

La classe de 3r d'ESO A va venir a l'estrena. Aquí teniu alguns dels seus comentaris sobre els diferents videos projectats:

“M’han agradat quasi tots, però els que més són aquells que sabien fer que em fiqués a la seva pell. Els que m’han agradat menys són aquells que els veies i després no senties res” Laura.

“El del Facebook plasma una idea clara, original i senzilla” Pol.

“El de Todos llegamos, tot i ser el més simple de tots, va ser el que més em va emocionar, potser per les fotos i per la música i el de La Crosta transmet un missatge preciós. El paisatge, les imatges i el fet que hi sortissin la parella d’avis va ser molt bonic. Amb aquests dos vídeos tenia la pell de gallina” Marta.

“M’ha agradat molt el vídeo de la Micaela, Don’t give up i el de la Marta, La crosta, crec que són simples, però a mi m’han agradat molt. No el que més té és el que més agrada. No m’ha agradat tant el de la llibertat d’expressió. Trobo que fumar no és una llibertat i no m’ha sensibilitzat de res, ja que només es fa mal a sí mateixa. També he de valorar l’esforç i per això no dic que no m’ha agradat gens” Irene.

“M’han agradat bastant tots perquè es veu que s’ho han currat molt i hi han dedicat temps. Els més originals son el de la rata i el de La nostra imatge forma la nostra identitat. El menys original és el de Todos llegamos” Anna.

“Don’t give up m’ha agradat perquè vaig entendre que, encara que la vida et fiqui molts obstacles, tu has de seguir i no quedar-te estancat” Fidel.

“El de la rata utilitza plans molt treballats i variats, i està molt ben editat” Juan.

“Angoixa existencial representava molt bé com l’home es contamina  a sí mateix i a tot el seu voltant (sobretot la part de fumar i la part de la banyera...) i el vídeo que es dividia en dos representava molt bé les 2 formes de viure la vida (amb presa, i sense prestar atenció a les petites coses, o gaudint de cada moment com si fos l’últim) la part que més m’ha agradat ha sigut quan li donava l’anell i la pedra. El vídeo en el qual la noia es deforma la cara, m’ha costat molt d’entendre” Rafa.

“El de Vicios és més realista, demostra que pots perdre la nació del temps fàcilment i, fins que no et criden, no tornes a la realitat” Arnau.

El dia 20 de juny, un cop acabat el curs, vam anar a visitar el taller del Jordi Abelló a Reus:

Aquell mateix dia, l'Aureli Ruiz ens va obrir les portes del seu estudi.

Vam aprendre art de la mà de dos grans artistes.

L'experiència didàctica es va compartir a les jornades educatives: "Arts, educació i interdisciplinarietat" del Museu d'Art Modern, abril 2013.

http://sae.altanet.org/houmuni/web/mamtpedagogic/media/upload/pdf//PDF_actes_jornada_EDITORA8444EDITORA_81.pdf

 

L'ètica sota critica from eloisa valero

Article d'Esther Canals a l'Encuentros del Diari de Tarragona (dia 27 d'abril, 2013) sobre les Jornades educatives:

L'experiència també es va compartir el 4 de juliol de 2013 en el curs d'estiu "Murs que comuniquen": http://infobbaa.blogspot.com.es/2013/06/curs-murs-que-comuniquen-del-romanic-al.html desenvolupat en el MNAC i dins la programació de la 40a Escola d’Estiu del Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya.